Les
paraules poden ser molt benèfiques. Unes línies fetes a consciència, és un dir, et poden carregar amb onades electromagnètiques plenes d’irisacions, de somnieigs, de calideses dins la nit gelada d’aquest hivern gebrat i humit. No ho sabies? El fulgor arcaic del llenguatge et pot dur allà on no hi plou, a Liorna, als fons de les aventures de les mil i una nits o dins la panxa del gegant que és com la d’un bouot remugant ple de sales i sales. No ho sabies? Només cal un amic. I si aquest amic és lector ja estàs salvat, és un dir, i pot fer el cap viu perquè et deixarà ben escatat de pèl i ploma i et dirà quatre veritats d’aquelles que no caben dins el pla de la mà i que et fan voleiar entre els núvols inexistents. No ho sabies? Per ventura no trobaràs els encontorns del sentit en aquelles frases que et voldries aprendre de cor per repetir-les quan vagin mal dades com un karma d’aquells de no dir; per ventura la boira que creix entre les síl·labes que mormoles ensalivades no et mostrarà les dreceres per on volies trobar els fruits de l’inconegut; per ventura et caldrà anar viu amb les jàsseres que han podrit les goteres de la lletrada que surt i no para com aigua de clauet a la mala hora, que les canals no volen recollir, i cau per on sap: pels forats i les escletxes i els cruis i els no-resos de la devastació. T’en desfaràs i no ho sabrà ningú; faràs el fetge per la ploma i et diran titina; amollaràs un fil de sang pròpia i es pensaran que t’has pintat les ungles. No ho sabies? Així van les coses cap a la pèrdua acompanyades d’aquests noms imperceptibles de sotasòl, sotaterra rompuda, sotacallvermell, sotànima.
[Per a Sebastià Perelló]