8 de gener de 2012
Sense categoria
2 comentaris

PRIMERA PASSA

La fredor humida s’afica per les escletxes de les vidrieres, entra dins les mirades cap al jardí exhaust de tant lirisme, penetra per les entreportes del sentit, fa matx entre les correnties nervioses que empenyen cap a la malenconia, ataca tostemps de valent.


He caigut en una estat de prostració violenta. He anat al fons de la pallissa i m’he col·locat en posició fetal a un cornaló. He tornat als vespres infantils en què m’escapava del casal perquè algú m’havia dit una cosa dolenta i em refugiava dins la meva aterridora sordesa per a tot quan hi havia al món.

[Daguerrotip del Temple de Júpiter d’Atenes de Joseph Philibert-1842]

Era com si m’haguessin tallat tots els sentits. Només una plorera seca em sortia de la gargamella i m’ofegava sense cap llàgrima, sense cap gemec. No sé quin temps he pogut resistir aquest suplici, aquest consol, aquesta petita experiència de la mort. Sí, perquè si m’hagués mort en aquell moment no hauria tingut més que un gaudi: hauria deixat de panteixar en una agonia inacabable. Estic segur que tot va passar per mor del peu. Va ser després del regal que ens feren na Régine i na Bette que tu i jo començàrem a anar de males. Havia d’entregar la novel·la, Gorgs, i no podia escriure ni una línia, com si no sabés com acabar la trajectòria d’aquells personatges que estimava tant. Després tu et posares múrria. Anaves com amarada d’un entristiment progressiu que t’allunyava de mi. El primer símptoma va ser l’absència de desig. Després la vitalitat em va fugir per no sé on. Sobtadament aparegueren les al·lucinacions, que arribaven a altes hores de la nit i em deixaven devastat. I per arrodonir la feta vivia la invasió d’una allau de maldecaps com si fos una casa devorada per una colònia de formiga blanca. Tu em feies totes les malifetes possibles. Quan anàrem al metge digueres que estaves disposada a signar un permís perquè m’ingressassin en una clínica psiquiàtrica. Exageraves tot el que em passava i fins i tot contaves mentides. Em semblaves una mantis religiosa a punt de menjar-me de viu en viu. Hi havia dies que intentava no pensar en tu. Et volia allunyar als límits del meu coneixement per arrabassar-te de la meva vida. Era impossible per molt que ho intentàs. Encara que em muntàs tota casta d’estratègies per deixar-te fora de joc… perquè t’estimava sense esperar res de tu. Quan em dormia sabia que demà t’estimaria més i l’endemà també, sense remei. Ocupaves tot el meu espai i vivies en qualsevol racó lliure, en els angles morts. Vaig intentar un remei definitiu: anar amb altres dones. No em va ser fàcil. No volia que ho sabessis i cercava mil i una excuses per trampejar la teva vigilància. Però les altres dones eren com a mortes devora la teva vivor brillant, tenien l’olor i l’aspecte de les despulles. No em deien res. Tu bategaves amb intensitats ardoroses i era aquest batec que em donava força quan et tenia estreta dins els braços. Tancava els ulls com si entràs dins un enlluernament sideral i entre nosaltres no hi havia res més que aquesta ceguesa resplendent sense plans, sense projectes, sense altra cosa que dos cossos nuus i lluents dia i nit. I en aquest instant partires. Sense deixar res. Mentida. A l’ordinador havies escrit unes paraules que no em deien gaire cosa. Et don totes les pedres que hem estotjat dels nostres viatges. Seran matèria de record perquè puguis escriure la història del nostre fracàs. I signaves amb el teu nom ple d’ombres: Clara. Si t’hagués tengut davant en aquell moment t’hauria pogut estrènyer el coll fins que ja no respirassis, feta una morta de bon de veres. Vaig envellir vint anys de cop. Era un addicte de les teves excentricitats i dels teus capricis. No t’havia sabut retenir. No vaig fer cap passa per retrobar-te. I aquest matí, quan he obert d’una forma automàtica, sense saber què cercava, un calaix del canterano isabelí, que no te’n volgueres dur perquè pesava massa, m’he trobat amb el peu. Col·locat damunt un llit de seda vermella, embolicat amb el mateix paper vulgar d’un diari d’El Caire amb caràcters àrabs. L’he agafat amb veneració i l’he tret l’embolcall: les benes grises dibuixaven les línies d’una anatomia perfecta. Na Régine i na Bette, una parella de conservadores d’art que na Clara coneixia d’estudiant, ens havien convidat  l’estiu  passat a la seva casa de Saint Paul. Era una meravella de mansió en el litoral de la Côte d’Azur. Bastida devora un antic molí d’aigua tenia tot allò que em donava força: un riuet que passava per davall la casa, un roserar magnífic, un pinaret damunt el penya-segats i una caleta privada amb dos pams d’arena més refulgents que l’or. Puc dir que allà forem feliços. Un vespre, quan contàvem estrelles fugaces i escoltàvem les ones a la terrassa del jardí, na Régine ens havia duit el peu momificat. Un amic arqueòleg l’havia tret de l’hipogeu d’una tomba egípcia. És un porte-bonheur. Us donarà felicitat, amollà na Bette amb un somriure sord. Tu, Clara, des d’un primer moment te’l feres teu i l’acaronares com ho hauries fet amb el peu d’un amant. N’estaves fascinada. A mi des d’un bon començament m’escarrufà la feta. Vaig trobar que era una profanació d’un cos i d’una tomba que es trobava tranquil·la des de la profunditat del segles, una imatge que no em feia cap gràcia. Però no podíem refusar aquell present especial. Tu t’encarregueres del condicionament i del transport. Sort que a la duana no ens detingueren per tràfic d’antiguitats, perquè hauria hagut d’aguantar la teva làbia capaç de convèncer els guardes de qualsevol cosa com que aquell peu era fill teu o vés a saber què. I no se’n parlà pus. Ara, amb el peu davant que exhalava l’elegància i l’energia del jove príncep, guerrer o efeb que el posseí, em trobava repartit entre la fascinació i l’horror. I al mateix temps veia a les clares que aquest peu maleït era la causa de tota aquella cadena de desgràcies que ens havien passat. No hi ha més que una solució: desfer-me d’aquest peu que no hauríem d’haver acceptat mai. He fet pams i passes per trobar-te, Clara, perquè creia que eres tu la propietària moral d’aquella relíquia que havies acaronat tan obscenament aquell primer vespre. No hi ha hagut manera de trobar-te. Ni les teves amigues més corals m’han volgut donar les teves coordenades. Has sabut desaparèixer a consciència. Vaig telefonar a na Régine i fent-se la boja em digué que no se’n recordava gens d’un peu egipci. Em va fer la impressió que se’n fotia: estàs segur, Enric, que vàrem ser nosaltres les que us el regalàrem? I s’esbutzava de rialles. Na Clara t’ho degué explicar com una faula. Desfes-te d’això! Quina animalada! Hauria pogut pintar l’escena amb tots els detalls i na Régine la negava com si fos una ficció del meu cap enfollit. Calia que fes alguna cosa. Vaig decidir que havia de tirar el peu molt enfora de ca meva. He agafat el cotxe i he partit cap a Son Serra de Marina. Tira tira per la platja he anat cap a la necròpolis. Quan ja era molt a prop de l’illa dels Porros he pensat que enterraria el peu davall una mata. M’he posat de quatre potes a fer un clot. Em sentia com un conill que fa una llodriguera. La seda vermella que embolicava el peu ha quedat ben tapada de terra de mata. Uf! De sobte quan m’aixecava he pensat en tu caminant coixeu coixeu per la vida. Quina pena.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el dia 8 de gener de MMXII]
  1. Si t’hagués tengut davant en aquell moment t’hauria pogut estrènyer el coll fins que ja no respirassis, feta una morta de bon de veres.
    per què creus que els tios quan no els hi va bé sempre tenen ganes d’escanyar la dona?
  2. Segons concepte de pena

    pot variar al llarg dels temps

    el que abans podia semblar una gran pena

    ara pot ser motiu de alegria

    depén de enlluernades espectatives

    i de ambicions del moment

    segons com un mateix fet 

    pot representar una gran pena per uns

    i una gran alegria per altres sovint ignorants

    Sembla que quan hom ja ha esgotat les penes

    només li resten per gaudir de les alegries

    per què des de la humilitat 

    amb molt poc

    tot és alegria i joia.

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!