He passat un guster, he començat bé l’any poètic amb les teves paraules, he conegut els referents, i les coses, i el calfred de les coses, i l’estrip de la seda i la saviesa de l’ovella i he reafirmat que m’estimo les coses i el nom de les coses i el no-nom que batega per a ser nou nat.
4 de gener de 2012
Sense categoria
1 comentari
EL LLEGIDOR
El llegidor
Pintades damunt el planeta
Quan surten a pasturar i quan tornen al clos les cabres compten el pastor i després abans d’adormir-se comparen els resultats, discuteixen l’u.
Enric Casasses
I
L’U
Amb els cinc sentits mir pasturar el ramat
Amb els cinc sentits ensum cada ovella
Amb els cinc sentits escolt cada bel
Amb els cinc sentits toc cada cos
Amb els cinc sentits pas gust de tu.
Còmplice el llegidor, dins el silenci clar,
es retira, entotsolat tot ell per la passió
d’aquella obra que ses mans sostenen,
i dins l’íntim palau de voluptats
comença aquell viatge de risc sense repòs.
Còmplice el llegidor es perd per travessies,
per comellars, per vols, per equacions,
per oceans de temps, per mutants
sons i caceres, per cridòries d’esglai,
per dreceres si cau no cau al fondal,
per trebolins i espais fets memorial
agut de l’infinit gaudiment.
Còmplice el llegidor sura de gust
i amb els cinc sentits fa el bategot
d’anar-se’n pler enllà, en els cims
en què per un mínim tremolor
s’aferrarà al més fons, on de sentir
perds el sentit fins al retorn.
Còmplice el llegidor es refà
i comença de bell nou a trescar
per les lletres, pel buit del paisatge,
pel ramat immòbil que asserena
i llegeix cada cos amb tota cura.
[IMATGE JEAN-MARIE DEL MORAL]
II
BESAR COM SI ASSASSINASSIS
No arribes a trobar el nom
en la cosa que cincsentiteges.
No arribes a trobar la cosa
en el nom que cincsentiteges.
És una endevinalla amb sentits
i tots els ulls a l’ombra dels dits.
III
NOM I DUES DATES
Un nom
al cap
i dues dates,
pot resumir una vida?
IV
PASTORAL
Va cada ovella
i el seu nom
cap al pastor
i li explica
amb pròpia veu
que el ramat
és un oxímoron.
V
CLAROR D’AQUÀRIUM
Poses adob a la paraula
que escultures amb argila
de llengua i de paisatge.
Més tard quan confegeixis mots
un aleteig de frases
et dirà si les notes
s’avenen i s’encontren
en concert.
VI
PÈTALS DE CAPS BLAUS
I quan la llengua sigui morta
—la llengua morta—
com sabrem les coses?
Les veurem?
La llengua tacte
acaronarà les formes
sense nom
sense sentit.
VII
EL VERS EN PERSONA
Tot el sol carabassa als rostolls
on tres cabres i cinc ovelles
de l’evangeli segons un de tants
pasturen les sequeres del temps.
Flors de card liles en punt
emmarquen el camí d’argila.
Pastor i ca de bou al contrallum
i aquella salutació com música
—el braç movent-se fet càlid senyal—
tot Grècia i tot Roma en un signe.
VIII
ASSASSINAR COM SI BESASSIS
Descongelar el foc de la paraula
en la cosa és un exercici vocal.
Descongelar el joc de la cosa
en la paraula pot ser mortal.
El cos ja és cosa
per llenguatge reial.
IX
LA VIDA COM A POEMA
A ca nostra
érem pobres
però no ens faltaren mai
els llibres.
Ni el menjar.
X
LA CARN VOL VOLAR
Jo som papagai.
Jo som l’ocell verd i vermell,
l’ocell de foc i de solell,
ai del papagai, ai
(ahí).
No temis que m’esglaï del parany
d’un vers antic caçat assus-suaquí.
Em colg dins les paraules
sembr saliva en terrossos
faig operacions de vidència
i invidència, faig de tot
perquè la cosa no és el mot.
Eixa carn de poeta vol volar,
cerca el trampolí d’una xapeta
i l’arma s’aterra per l’ardor mateix
que empeny la ruïna de l’atzar:
s’atura el vers, la vida i el contar.
XI
ESCRIURE ÉS LLEGIR EL TEXT DEL MÓN
—Què fas?
—Nomcos
Si sols tingués un nom
enrevoltat de totes les coses
només un sol mot
per designar-les
passaria el nom per cada cosa
fins a nomcosar-la.
XII
MUDESA
Est-ce de tous ses pétales que la rose s’éloigne
de nous? Veut-elle être rose-seule, rien-que-rose?
Sommeil de personne sous tant de paupières.
Rainer M. Rilke
Sofreix el verb
planter de vida
en tu i en les coses.
Saps el teu paper
un pas del procés
d’alliberar els noms
fent-los llavors
l’alè d’una matèria
formant-se
en tu i en les coses.
XIII
Doigté
El so d’aquella seda mai més no s’oirà
la seda on el pinzell caçava el seu cant clar
El so d’aquella seda mai més no s’oirà
la seda en què quedà gravat un vol de mà
El so d’aquella seda mai més no s’oirà
la seda que tremola quan l’ull la sap mirar
El so d’aquella seda mai més no s’oirà
la seda que s’esqueixa dins l’oblit de demà
XIV
Big Bang Neuronal
Le crâne, chez un poète,
c’est l’essentiel.
Marina Tsvetàieva
Nom i cosa fets u
en voluptuós contacte?
Sé la cosa com cos
perquè és diferent
del seu nom
del mot que duu
el seu nom
mot del qual la cosa
consent
—cossent—
fer el nom.
Nom i cosa
tot u
—un dins l’altra—
pregunta i resposta,
l’amor del mot
fa gust de cosa.
XV
ALIMARES
En somme, les choses sont, déjà, autant mots que choses et, réciproquement, les mots, déjà, sont autant choses que mots.
C’est leur copulation qui réalise l’écriture (veritable, ou parfaite): c’est l’orgasme qui en résulte, qui provoque notre jubilation.
Francis Ponge
Tenir davant les muntanyes i veure el mar.
Alimares per orientar-se
en el capcurucull del temps
com la Tsveteva confegint síl·labes.
Alimares per veure’s
en les fondàries del cos
com el Koltès coreografiant mots.
Alimares per sentir-se
en el portaveu de la cèl·lula
com l’Ezra Pound radiant vers.
Alimares per viure’s
en l’escrit d’un llibre d’hores
com l’Anselm Turmeda copiant la vida.
XVI
DANSA DEL NAIXEMENT
Autrement dit: Si nous aimons les choses, c’est que nous les re-connaissons, je veux dire que nous les ressentons à la fois comme semblables à ce que notre mémoire avait conservé d’elles (et qui était inclus dans leur nom) et comme différentes de cette notion simplifiée et utilitaire (représentée par leur nom, le mot qui la designe). Ce qui nous fait reconnaître une chose comme chose, c’est exactement le sentiment qu’elle est différente de son nom, du mot que la designe, du mot que porte son nom, du mot dont elle est bien touchante de consentir à porter le nom.
Francis Ponge
Sent les imatges amb mots
Veig els sons amb paraules
I també toc amb versos
i ensum amb frases vives
com la respiració de les coses.
Em contaren que un vell poeta
va perdre el cap i les paraules:
es passava la vida a l’ombra
dels llibres i del temps, de la bellesa
convertida en sa darrera bioquímica
i no sabrem mai com va morir.
Biel Mesquida
Telloc, primavera de 2001
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!