Plagueta de Bord

Copii in extenso el text de Gabriel Bibiloni, professor de català de la Universitat de les Illes Baleards, perquè val la vergonya llegir-ho a poc a poc i veure la maquinària jurídica que el govern del PP mou contra la llengua catalana a les Illes Balears.

La derogació del decret 100

L’avantprojecte de Llei de modificació de la Llei de la funció pública de les Illes Balears, de què parlàvem en un post precedent, no representa una simple modificació de la referida Llei de la funció pública i la supressió del requisit de coneixement del català per als funcionaris, sinó que és tota una reforma del marc jurídico-lingüístic vigent fins ara a les Illes Balears. Una veritable destrucció de la legislació que suposava una certa protecció legal de la llengua catalana, que, si s’aprova l’avantprojecte, quedarà en una situació d’oficialitat teòrica, completament buida de contingut, i convertida en una llengua totalment prescindible. Una via oberta a la seva residualització i progressiva extinció.

A part de les modificacions legals previstes en l’avantprojecte, aquest fa una derogació explícita de cinc decrets importants:

a) El Decret 114/2008, de 17 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament pel qual es regula l’exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments selectius d’accés a la funció pública i per ocupar llocs de treball que es convoquin en l’àmbit de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

b) El Decret 24/2009, de 27 de març, pel qual es regula l’exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments selectius d’accés i de mobilitat relatius a la funció pública estatutària i per ocupar llocs de treball que es convoquin en el sector públic sanitari de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

c) El Decret 86/2004, de 15 d’octubre, pel qual es regula l’exigència del coneixement de la llengua catalana en els procediments per proveir llocs de treball dels ens locals de les Illes Balears reservats a funcionaris amb habilitació de caràcter nacional.

d) El Decret 7/2006, de 3 de febrer, pel qual s’aprova la concessió de premis al personal funcionari i laboral al servei de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per haver obtingut nivells de coneixement de català superiors als exigits per a l’ingrés en la funció pública.

e) El Decret 100/1990, de 29 de novembre, que regula l’ús de les llengües oficials de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Els quatre primers són decrets relatius al coneixement del català pels funcionaris. Però el cinquè —el decret 100— és una norma de gran rellevància que representa un instrument de normalització real del català a l’Administració pública de les Illes. Que és, juntament amb l’ensenyament —que vindrà més tard— el blanc de la gran agressió lingüicida del Partit Popular. El decret 100 estableix que “d’una manera general l’Administració de la CAIB ha d’emprar el català”, que “el personal al servei de l’Administració de la CAIB s’adreçarà als ciutadans en les seves comunicacions orals normalment en català”, que “els càrrecs de l’Administració de la CAIB de les Illes Balears s’han d’expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”, que “les actuacions internes de caràcter administratiu, com ara actes, convocatòries, ordres del dia, informes, dictàmens, projectes tècnics i tota l’altra documentació anàloga, s’han de fer en català”, que “s’han de redactar en català tots els rètols indicadors situats a les vies públiques que depenen de l’Administració de la CAIB i destinats a informar els transeünts i conductors”, etc. El decret 100 és una norma fonamental, encara que no sempre hagi estat complida. En aquest sentit cal dir que avui el decret és encara plenament vigent (els plans del Govern són un avantprojecte), i actuacions com el recent missatge de Nadal del president del Govern o el discurs del batle de Palma a la Festa de l’Estendard són completament il·legals. Els ciutadans d’aquestes Illes podríem demanar responsabilitats a uns governants que se situen de manera greu i vergonyosa fora de la llei.

Però sobretot cal dir que la destrucció de tota aquesta normativa és l’atac més gran que s’ha fet a la llengua catalana en molt de temps, i ens retorna al buit legal propi dels primers temps de la Transició. Ens porta a l’esperit del franquisme i al seu projecte de genocidi cultural, ara més assolible a causa de la transformació demogràfica de la societat illenca.