26 de desembre de 2011
Sense categoria
0 comentaris
en la boca portaré dolor de tu
Era un brunzit més fort que el renou d’un reactor quan travessa la barrera del so, el so que tenia aquella capacitat per atemorir-me es dispersava en l’espai i semblava venir de molts llocs alhora: era una experiència siderant. Quan la vaig viure per primera vegada tenia la impressió que l’esperit es dissociava del cos i que el cervell quedava totalment paralitzat amb el sòl que tremolava davall els meus peus.
No puc pus. Deu ser això de tenir desset anys. No puc pus. He somniat que deia el teu nom. I quan obria la boca només en sortia un pi ver, dues bimbolles de sabó nacrades, una postal amb el mapa de Mallorca, tres gavines pintades de rosa, un escuradents i tota aquella pluja que m’havia amarat quan anàrem a l’hospital Los almendros per fer companyia a na Tonya, que hi tenia sa mare en coma per mor d’un accident de cotxe. No puc pus.
[Foto Mario Sorrenti]
Només tenc ganes d’alenar a pler i no hi ha manera. Per què em demanares que et contàs com va passar tot? No veies que no en tenia ganes? No podies entendre que allò em feia plorera i basarda? Però tu insisties amb l’excusa que m’aniria molt bé per alliberar-me de tantes pors com m’envoltaven. I no era tan senzill dir que aquell home em va demanar si volia ballar amb ell. Bé, això si que és bo de dir. El que és difícil és explicar què va venir després. No sabria raonar per què vaig contestar que sí i el vaig acompanyar a la pista on tot de parelles s’aferraven i es movien al ritme d’un bolero d’aquells que a mi m’agradaven: Sabor a nada. Ell em va estrènyer fort entre els seus braços potents. El vaig deixar fer. No hi tenia res a favor ni en contra. Vaig pensar si allò m’agradava. Era mal de dir. No tenia gaire sentiguera. Després em va besar molt suaument el coll. I tampoc no vaig sentir quasi res. Em va aficar la llengua dins la boca. Sé que em vaig resistir un poc i després el vaig deixar fer. El moviment de la llengua ensalivada em feia pessigolletes. Com per jugar vaig moure la meva. Quan s’acabà la cançó em va demanar que l’acompanyàs a la seva cambra de l’hotel Moroco. Ja hi som, vaig dir per mi mateixa. Li vaig contestar que no. Per què no?, em va demanar sorprès. No t’agrada la meva companyia? No vols que estiguem plegats? El vaig mirar una estona. I el vaig seguir cap a la seva habitació. No va encendre el llum. Va agafar un comandament i va posar música. Era una cançó que semblava portuguesa. Potser un fado. Em va estrènyer entre els braços i em tornà a posar la llengua dins la boca. Em sentia una mica marejada, no sé si era per mor dels gintònics, per la calor o per aquella aventura amb un desconegut, tan diferent dels jovençans que m’havia tirat aquell estiu. Tu encara no hi eres. No vulguis embullar la troca. Què vols que et conti més? Com va anar amb aquell estranger? El que més m’agradava eren les seves formes de fer, de tocar-me, de treure’s la camisa, de desembotonar-me el sostenidor, de fer-me sentir que només li importava el meu benestar. Quan estàvem asseguts damunt el llit record que va tornar a agafar el comandament i va canviar la cançó. Coneixes aquesta?, em demanà amb un xiuxiueig. Li vaig contestar que no, i era mentida. Entens allò que diu? Vaig moure el cap per dir no, també. Són paraules romàntiques. I em va traduir fil per randa tota la lletra mentre em besava el bescoll i em pegava unes mossegadetes curtes que també em feien pessigolles. Quan vaig sortir de l’habitació ell s’havia quedat condormit. Només record que tenia els ulls de color xerès i unes dents petites i molt ben col·locades. Els metges han operat la mare de na Tonya durant hores i hores. Tenia una commoció cerebral i altres ferides d’aquestes tan doloroses que m’escarrufen i em fan plorera. Tu m’has dit per telèfon que convendria treure na Tonya a sopar, que son pare t’ho havia aconsellat. Després m’has demanat que et vingués a veure perquè tu també estaves un poc trist. El camí cap a ca teva he pensat coses de tu: m’agrades perquè ets com un d’aquells caramel·los acidulats dels meus sis anys dels quals havia perdut el gust, perquè amb tu em ve el record de la sang, metàl·lica i teba, que ens xuclàvem amb la millor amiga, com a remei contra les ferides, perquè al teu costat retrob les tristors mínimes que esdevenien úlceres i els escarrassos que es convertien en reliquiaris de les primeres derrotes. Amb tu revisc l’esglai com a plaer quan em regires amb aquells contes cruels que em posen la pell de gallina i em deixen atupada de calfreds. El temps de l’amor, quan em fermes i em nues amb el teu cos, el cap em fa voltes i em perd, em multiplic en dues i em llanç tota sencera en un altre cos i agaf l’aspecte d‘un animal amb dos caps, un que besa sense enfront i un altre que no s’atura de pegar cops contra una espècie de murada que les lleis de la felicitat podran rompre i dissoldre. No passes gust que et conti aquestes coses?, et deman entremig de les estretes. I tu en lloc de contestar-me dius: Et faig mal? Em fas mal, però en lloc de respondre’t call, perquè no vull que t’aturis. Em dius mentides? No sé per què em demanes això, sospites que no et dic la veritat? Tenc boca de mentidera, ulls de mentidera, cabells de mentidera? Mentir no fa part del meu programa, no sé si et dic mentides, me’n fot. Et faig mal?, repeteixes, i jo no et contest. Vols que m’aturi? Digue’m si vols que m’aturi. No mot. Et puc dir que no sent cap plaer, que em fas mal, però que no vull que t’aturis, sobretot, que vull que segueixis, que segueixis encara que aquest dolor que em fas sigui el contrari del plaer que em voldries donar, que aquest dolor és el que desig més en el món perquè al contrari del plaer, el dolor no em deixarà tan prest, perquè fins i tot quan tu no hi seràs, encara tendré mal, tendré mal com a mínim fins demà. Tot el sopar has estat meravellós. Has aconseguit fer riure na Tonya. I fer-li menjar un arrosset melós de cérvol i esclata-sangs. Els metges han dit que en una setmana treurien la mare de na Tonya del coma induït. Havia reaccionat per bé i no tenia ferides incurables. Ha estat un vespre sensacional. Després de deixar na Tonya a la clínica Los almendros m’has acompanyat a ca meva. Encara em llep la ferides menudeues del teu bes. No vull sortir mai d’aquest coma.
[Aquest text va sortir publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 25 de desembre de MMXI.]
[Aquest text va sortir publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 25 de desembre de MMXI.]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!