24 de desembre de 2011
Sense categoria
2 comentaris
per un batec de l’ànsia [amb un ‘bones festes’ enganxat]
Captar, robar, apoderar-se, pillar, detreure, saquejar, apropiar-se, lladronejar, atracar la percepció del món en mil i un bocins i remuntar aquests trossos en un altre ordre per provar de donar d’aquest món una imatge reconstruïda.
Tot va començar quan intentava ordenar aquest àlbum de fotos i n’Elisa va entrar precipitadament al meu estudi amb aquella notícia sensacional, li havien concedit un ajut de recerca per al seu projecte.
[Quadre La raie de Chardin]
I se m’aferrà fort pel coll, em donà una mig besada mig mossegada a l’orella que m’omplí de calfreds i em va fer caure els retrats per terra. Mentre em demanava perdó per aquell atac d’entusiasme i m’ajudava a recollir l’escampadissa de fotografies, es justificava amb paraules entretallades: ha estat una sorpresa. No em pensava mai que l’obra d’un escriptor tan oblidat com en Vicenç Capdrera pogués interessar el jurat. He convidat a sopar en Sebastià, aquell professor nou del qual t’he parlat un parell de vegades. Ell va ser el que m’animà a presentar-nos-hi. Farem la recerca plegats. Estic tan contenta! Me’n vaig al Gourmet a comprar llepolies per avui vespre. I tan aviat com havies entrat, partires, com una exhalació. Sort que havia apuntat a la moleskine l’ordre de les fotos que volia col·locar en aquell àlbum que tu, apassionada Elisa, m’havies regalat per les nostres noces d’argent, i que, segons la teva definició doctoral, havien de representar les fites de la meva vida. 1) Nin d’uè dins els braços de mumare. 2) Nin de quatre anys pregant de genollons davant el llit abans de colgar-me. 3) Adolescent de quinze anys jugant amb en Remuc, el meu ca de bestiar. 4) Estudiant de vint-i-un anys rebent el premi extraordinari al final de la llicenciatura de Ciències Exactes. 5) Home jove de trenta anys quan em cas amb n’Elisa, de vint-i-cinc. 6) Home madur de quaranta-set anys quan em nomenen catedràtic d’universitat. 7) Home provecte de cinquanta-cinc anys exsecallant un roser. Havia sentit parlar de tu, Sebastià —especialista en literatura europea, estudis a universitats capdavanteres, Heilderberg, la Sorbona, Mont-real, molt feiner—, com la darrera adquisició del departament que n’Elisa dirigia amb autoritat i fervor, però quan entrares a ca nostra amb aquella còrpora d’atleta, el cutis molt bronzejat, un serrell que et queia davant els ulls estranyament color de mel, vaig pensar que hauries pogut ser un model d’Armani. Feies planta i semblava que no ho sabies, perquè les teves formes eren tímides i poc desimboltes en comparació de l’activitat desbordadora de n’Elisa i el meu capteniment auster de matemàtic que no acaba d’entendre com els escrits d’un home poden explicar una societat. Les teves paraules, que matisaven els monòlegs llargs i de vegades embolicats de n’Elisa, servien per mostrar-me l’abast de la vostra recerca. La pentalogia de novel·les de Vicenç Capdrera, La transformació del temps, va ser molt ambiciosa malgrat que la seva mort inesperada li impedís acabar-la. La primera novel·la, Ciutat, data de 1947, i la darrera, El fill pròdig, de la qual només es conserven algunes plaguetes amb esborranys, és de 1971. Capdrera volia fer la novel·la total, un projecte èpic, una obra balzaquiana, una Comédie humaine a la mallorquina, el pont entre les novel·les de mites i botifarres de Llorenç Villalonga i les dels nous rics, hotelers, treballadors i mossons de poble dels narradors de la generació del setanta. Em vaig fixar que mentre parlaves amb la teva veu fosca i pausada, n’Elisa et mirava com si fossis el fill que no havia pogut tenir. I quan el dringueig dels teus mots s’havia esfumat, ella postil·lava una darrera rèplica: l’obra realista de Capdrera obté un valor d’afegida excepcionalitat perquè retrata un món tradicional que caduca i n’apunta les substitucions. Record, Sebastià, que vares fer una bona rialla quan entre la ironia i la veritat vaig afegir: i per vosaltres dos els seus escrits són millors que els dels històriadors i els antropòlegs per descriure aquests temps, no és ver? N’Elisa va encendre la cigarreta mentolada que feia vint, va treure un nigulet de fum i dirigint-se cap a tu va amollar alguna cosa així: els matemàtics no poden entendre el poder demiúrgic de la literatura per estotjar la fragilitat essencial de les nostres percepcions. Brindàrem amb xampany de la Vídua Cliquot per l’èxit de la vostra empresa i partires a la mala hora. No puc dir amb exactesa quan va començar aquell canvi decisiu en les nostres vides, però el mes que va seguir aquest sopar, tu, Sebastià, et convertires a poc a poc en un convidat habitual de ca nostra: la bestreta que et demanava n’Elisa era la teva presència contínua. I veure-la tan cegada pel vostre treball m’estalviava tots els atacs de gelosia. Us havíeu muntat unes excursions per Palma per visitar tots els mons de Ciutat que es descrivien a les novel·les de Capdrera i poder apreciar els diferents ambients i els canvis que s’hi havien produït. Començàreu pel barri vell, on féreu les localitzacions referencials d’aquells casalots que sortien descrits amb pèls i senyals als llibres. Em contàveu en tornar de les vostres caceres les peces que havíeu aconseguit i m’encantava veure-us tan feliços perquè el pati de can Vivot coincidia en gran part amb el de can Descós i els salons de Mercè i Marià Massot podien esser els de ca na Teresa i en Julià Delshorts. El dia que anàreu a recórrer el barri estranger del Terreno, on la colònia cosmopolita feia les seves disbauxes en xalets art-decó i modernistes, tornàreu tan destrossats com aquelles cases que havien desaparegut per convertir-se en pisos i apartaments vulgars. La vil·la en què se suposava que passaren un hivern Gertrude Stein i Alice B. Toklas i que apareixia als darrers esbossos de Capdrera, era l’única que subsistia, però deshabitada tanmateix. El dia que decidíreu anar als bordells de la porta de sant Antoni em vaig oferir per acompanyar-vos-hi. De jovenet els havia visitat a bastament i us hi podia fer de guia. Els llocs clàssics havien desaparegut. Però recordava un tercer pis del carrer del Socors. L’escala era molt fosca i pudenta. Jo anava davant, tu enmig i n’Elisa darrere. Tu, Sebastià, suggerires que ens donàssim les mans per no caure. I quan em vares estrènyer els dits, vaig sentir que perdia tota la força, que la terra em desapareixia de davall els peus, que em fonia i que aquell tacte em feia caure en allò que ja sabia sense saber-ho: m’havia enamorat de tu amb tota l’ànima.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
BOnes festes.