Ho he repensat mentre caminava dins l’ocàs urgellià d’una tristesa monumental amb uns niguls en forma de llança que m’envestien les entreteles de l’ànima i em deixaven exhaust. Procur d’arribar a escriure una pàgina que no sigui un esborrany. Qui deia això? Jo mateix!
Aquesta és la feina inacabable, l’únic gest moral de l’escriptor de bon de veres. Rebutjar el clixé i aspirar a la precisió com la Rodoreda, com el Pla, com el Flaubert, com el Mallarmé, com la Dickinson, per esmentar mestres aimats.
Quan queia la fosca negra i em tapava tot sencer he dit un vers d’Emily: SOM NINGÚ. I TU, QUI ETS?
EL MEU LEMA PER A L’ANY MMXII:
Ho repetesc, m’ho repetesc: LA RESPONSABILITAT D’ESCRIURE BÉ.
[Foto de Carles Domènec del passat dia 13 de desembre al Teatre Lliure quan en Carles Molinet i aquest plagueter férem les Cartes Villalonga-Porcel dirigits per Pau Carrió. Aquí ens acompanya l’amic i director del Lliure, Lluís Pascual.]