Plagueta de Bord

Ho recicl tot. Fins i tot aquelles aferrades que em feies empesa per un vent que t’accelerava els circuits nerviosos i m’agafaves entre els teus braços convertits en branques d’acolliment i m’estamenajaves amb la suavitat càlida d’uns tremolors íntims i m’ensumaves per la cara, pels cabells, pel coll i arribaves al bescoll amb el musell afamegat i un poc humit de carnívor i una intensitat inflamada que et feia mormolar a crits petitons i percutents: estim la teva olor! Ah! Quina delícia poder descansar en la teva antiga, coneguda olor! I jo dins el niu d’aquella estreta em convertia en tenebra, en esclat inefable.

[Imatge de Sebastià Perelló]

Només record el nom del coktail, After Office Hours. Si em concentr molt em vénen els ingredients amb el teu accent de les monges franceses del Pont d’Inca: 10 centilitres de gin, un soupçon de dry vermouth, de la glace pilée. Agiter vigouresement dans un shaker, servir dans un verre glacé et garnir d’une olive verte dénoyautée. Només record na Mírsia Cantor amb un vestit argentat que li emmotllava el cos, asseguda en un tamboret de la barra d’un bar i brindant amb aquest coktail mentre mirava als ulls en Vincent Roy amb el seu somriure de vell seductor i aquell bigotet lúbric, tan d’època. Cecília, degustar amb moderació l’esperit no és el teu fort i he volgut imitar-te. Per això escric a la torta amb el cap que vola cap al teu cos inaccessible. Per què es fan presents els farallons de Capri, aquelles aigües blaupreses, i tota la coentor en vena de les imatges i les paraules d’aquell film, Le Mépris, d’un Godard que ens feia bavar de gust en una casa pintada d’almangra defeta de l’autor de La pell, oblidat Curzio Malaparte, sobre els roquissars feréstescs i perillosos? Imposar la presència física de les coses és una de les grans forces de l’escriptura cinematogràfica godardiana i aquestes se’m presenten com una constel·lació de postals amb les mil i una variacions de la llum damunt el cos nu perfecte de la Bardot que ja no estima el Michel Piccoli quan la persegueix com un ca aperduat per una casa que no té racons, els colors geomètrics dels totxos d’aquella escala majestuosa que puja cap al terrat, tot el sostre de la mansió, que és una plataforma voladora sobre tots els horitzons possibles del mar-cel, la inutilitat de tanta bellesa física del paisatges d’un Mediterrani exhaust en el moment exacte en què els sentiments són aquell caramull de nigulets de cendres que surten de les seves rèpliques d’un diàleg impossible que només pot dur a la tragèdia. Sempre he tingut una certa tendència a la descripció i les idees m’arriben en la forma d’ideogrames de paisatges. Bonald deia que l’home no pot parlar el seu pensament sense pensar la seva paraula i aquest fet tan senzill m’ha ocupat una bona estona. Estic molt tancat. Menj poc. Pas por per les coses més insospitades i trivials: el xusssst-xussssst de l’òliba, un cruixit fort d’un moble, els parrupejos dels coloms, les crepitacions bronquials del meu pit (de vegades imiten a la perfecció els miols), els crits de les gavines barrejades amb les ones, la nit sobtada.  N’Enric potser arribarà la setmana que ve. Hem conversat  llargament per telèfon. L’he trobat en un estat de levitació. Em deia frases inconnexes que descrivien els seus sentiments. M’ha parlat de na Claire, una amiga model que ha retratat en nombroses sèries de noms diversos i excitants (Snow Queen, Word Girl, Renaissance, Alpha Omega, Sapphire, Wallygator, etc). M’ha dit que parlen molt i surten a sopar plegats. Emperò n’Enric m’ha dit que na Cecília té un flirt amb en Sam Steverlynck, un  director creatiu de Sangeorzan, una gran empresa d’objectes de luxe. Esperava la notícia i sabia que no es podia torbar. No li he demanat detalls. Segurament na Catalina Parera me’n passarà l’informe, d’una altra manera, aviat. Ho trob glam. Record que el hall del Mediterráneo era immens emperò semblava desert. Cecília, no arribaves. Els llums del menjador: palmeres de vidre resplendents. Tu no m’ho havies dit emperò et colgaves amb tots els homes que queien malament a ta mare. Semblaves una d’aquestes americanes reconvertides de la gentry que són intel·ligents, chic, lliures, fantasioses, oximoròniques. Havies rebutjat sempre els vells aristòcrates amb què estaves emparentada i els teus amics venien del no-res: músics, malabaristes, cantants pintes, científics, boxadors, obrers, ballarins, una mala fi de negres. Cecília, entrares en el gegantí hall del Mediterráneo, que semblava buit, amb aquella gota de tinta refulgent que duies vora els llavis —una piga devuitesca— com un enigma. Quines tècniques t’havien fet aquell tatuatge que transparentava moltes nits d’amor amb els pigments de la lletra? Som el teu historiògraf. Necessites en tot moment estar al centre d’alguna cosa. La nit de l’aniversari de na Simona Cotoner al restaurant Formentor –ple a rompre d’una representació del gran món local– de l’hotel Mediterráneo t’amagava per les zones fosques perquè no enlluernassis amb el fulgor que desprenies aquella  massa de mediocritat palmesana. Sempre has tingut un feble pels mediocres. En aquest judici hi ha una part incalculabre de la meva vanitat. Em vares clissar des de la infantesa. Els teus organs de visió són prodigiosos i voldria poder estudiar-los                                                                amb més exactesa que la que donen els nostres espais d’intersecció. Cecília, desplaure a ta mare va ser uns dels treballs que exercires amb més constància des que et vaig conèixer. Per què no pots fruir en algun moment de l’energia del roseral de  les Tórtores de villa Amàlia? No és un cop baix. Senzillament un interrogant que es repeteix com un eco que s’apaga molt a poc a poc. La mobilitat moral és un assumpte que caldria analitzar amb cura.  Hi ha tot d’exemplars que ens podrien donar material de recerca. No caldria fer esforços. Tu ja has après a distingir els personatges del teu seguici. Cecília, excèntrica sempre, què cerques d’aquest Steverlynck, o és el cognom el que t’ha enganxat com una tempesta sobtada? Per què em citaves Proust aquella nit del Mediterráneo amb la Catedral al fons com una balena encallada dins Palma que sura damunt els capells centenaris dels casals botiflers, damunt els terradets plens de roba estesa de les casetones, damunt els fal·lus de les  esglésies, els convents i els colorins de les cases de putes i immigrants de tot l’extraradi, damunt el mormoleig d’unes veus que xiuxiugen tostemps els noms negres de la barbàrie? Deies de memòria, de cor, amb una veu humida, fosca i fonda: «À chaque instant, notre avenir apparaît devant nous comme un étranger dans la nuit.» Cecília, la nit del Mediterráneo vaig viure l’exaltació. Tu m’excitaves amb indecisions interessants, amb grans maniobres que no duien enlloc, ens trobàvem entrelaberints: replans d’assossec que les teves passes creaven. Camín rutes sensorials… Em consumesc dins les petites voluptuositats de la lectura i del sexe solitari.

[Aquest text va ser publicat al suplement “La almudaina” del Diario de Mallorca del passat diumenge deia 18 de desembre de MMXI]