8 de desembre de 2011
Sense categoria
0 comentaris

ENTRANYABLE (BUSTRÓFEDON A DUES MANS)


La tirania del visible ens fa ser cecs. Estic segur que aquesta frase la va escriure Cristina en qualsevulla d’aquells quaderns que omplia amb la seva lletra menudeua, espessa i enrevessadíssima, tota constel·lada de taquetes de tinta com cagarades de mosca. D’acord, perquè m’ho demanes tu, intentaré desxifrar si contenen informacions essencials per als lectors que voldrien saber més coses d’una dona que en vida no ens va deixar de sorprendre per la seva absoluta insignificància.

Una vida foradada de misteris i teixida amb la banalitat de les coses quotidianes. No t’agrada que t’ho pinti així, a la valenta, sense cap prejudici, com si no m’importàs fer una descripció raonada de cadascuna de les plaguetes que s’acaramullen damunt la meva taula de treball i em fan la impressió de ser les parets mestres d’una casa en què Cristina va decidir que cap dels lectors no pogués arribar a escorcollar dins els seus secrets més comprometedors, com si tingués por que en qualsevol moment hi hagués la possibilitat de descobrir que rere la seva reclusió voluntària en el carmel d’una cambra hi havia una voluntat d’enfosquir aquelles sortides imprevistes cap al món exterior. Tanmateix, una cadena de casualitats l’havien feta sospitosa d’un conjunt de crims en què la mà homicida no fou mai descoberta.

L’esclat del verb forada la nit del món. És això que intentes que esbrini amb la parafernàlia de fer un volum d’homenatge a una dona que només treballa en l’ofici de l’escriptura per fer-se oblidar de tothom, embolicada amb aquells vestits de lli blanc plens de brodaries una mica fora del temps, emmurallada dins la torre de vori d’una distinció que li venia del cantó de la seva mare, ben lluny de qualsevol mirada que pogués afinar la més petita de les seves debilitats, convertida en un sismògraf dels seus moviments carnals més minsos i entregada amb la passió dels congelats a la descripció cremadora i primfilada de l’essència de les coses.

La poesia et fa sensible a tot el que t’envolta, enriqueix les teves percepcions. Això, ella ho repeteix per davant i per darrere com un leitmotiv en moltes de les planes que he desentranyat amb la precisió d’un entomòleg que creu que ha descobert una espècie que no ha catalogat ningú encara, i es dedica a estudiar-la amb la profunditat de l’obsessió que li raja des de la més enlluernadora novetat. Supòs que l’escriptura de tant nonsense que travessa d’ampit en ample totes les plaguetes, on uns personatges d’aspecte solemne i reverencial evoquen fantasies enfollides de la infantesa lligades amb experiències escatològiques i sobre els fins darrers, és una forma d’alliberament per a una existència tan encotillada com la seva, on queda molt clar que no hi ha res més avorrit que la diversió. D’aquí crec que surt aquesta voluntat constant d’anar a contrapèl amb aquella afició al revers que podria ser la clau per esbrinar la presència d’aquesta doble capaç de cometre els pitjors desbarats.

Moltes de vegades quan torn de les caceres no sé on som, em veig tota sola, amb les mans brutes i el vestit ple d’esfilagarsades com si m’hagués barallat amb un moix salvatge i visqués a mercè de la intempèrie amb una sensació d’aïllament molt angoixosa, esclafada per l’habitació que crec que només existeix dins el meu cervell. Aquesta frase crec que va ser una de les que més em va impressionar, quan la vaig descobrir dins una llista inacabable de banalitats que la tapaven com branques espinoses d’esbarzers que amaguen una orquídia boscana, perquè crec que a l’interior concentra algunes de les revelacions més enigmàtiques per conèixer el camí del retorn a la vida. En la tercera persona, a la qual recorre Cristina per contar aquests esdeveniments luctuosos que no vol descriure mai, hi veig la màscara que tapa la seva autoria d’unes fetes que no han estat aclarides per la policia. Expedients arxivats sense solució.

Ho va fer de veres, em deman com si ella fos un personatge de la meva imaginació i dugués les mans tacades d’una sang artificial que he fabricat a consciència amb el tint de tenyir-me els cabells, que sempre m’ha recordat una combinació de foc ardent i de vi negre. Crec que en els seus interrogants hi ha l’expressió més forta de la sinceritat, per la qual cosa no deixaria de banda la possibilitat que existissin dues dones que es barallassin dins el seu interior, i de les quals aquestes plaguetes intenten reproduir amb l’exactitud de la incertesa, l’única possible per ser vertadera, la vitalitat de cadascun dels detalls de la seva realitat.

Per què aquesta angoixa quan tot ha estat benefici? No sé com ni per què de vegades les lletres, les línies de la seva cal·ligrafia feta a posta perquè ningú no pogués desfer-la, destravar-la i analitzar-la, aquelles ombres que són una confessió més exacta mai, esdevenen una gelosia, un enreixat que no em permet veure-hi més enllà de les volutes del seu propi dibuix. Aquella reixa no permet que l’ull viatgi per la superfície blanca del paper per aclarir el que hi ha darrere. Per molts d’esforços sobrehumans que faci amb tota casta de tècniques (lupes, projectors, miralls, programes especials d’ordinador, etc.) per anar més enllà del dibuix de la cal·ligrafia cristinesca, el meu cos rebota, no romp el vidre, no entr, no em tall, no em perd a l’altre costat, malgrat que m’arraulesc com fan els espeleòlegs a les cavorques per aficar-me per l’encletxa d’una a, o d’una ema, o d’una pe, i d’aquesta manera poder arribar a la sala gran: estalactites i estalagmites on trobaria la resolució i la clau.

Estava segura que tots aquells desastres que feia m’havien fet adquirir a poc a poc una nova percepció, un nou poder. A partir d’aquesta afirmació tan pragmàtica vull creure que no tot són imaginacions de dietarista incontinent i solitària sinó que Cristina duu dedins dues germanes que ocupen el seu lloc successivament i sense que ella mateixa es temi quan una o altra la posseeix. El món visible i immediat que l’envolta esdevé per moments xifrat i inagafable, i ella no ho pot manifestar d’una forma clara en cap instant. Potser és això el que converteix la seva escriptura en un tractat puríssim de la incertesa que esperona el lector que navega en dues direccions sense consistència real i es troba en punts de passatge i de confusió entre el visible i l’invisible. L’íntim viu en el cor del text, però a la manera d’una escena, d’un espai. Els personatges que crea no se sostenen, són ombres tan sols projectades des d’una llengua a priori impecable.

No pot ser una resposta: per què mon pare em clavà el trauma de la guerra civil als ossos? He trobat aquestes paraules amagades entre un índex farragós i seductor que em feia pensar en un catàleg de biblioteca, en una petita llibreria privada, en una sala d’estudi en què la signatura d’un pintor, aquí i allà entre els noms dels escriptors, suggereix teles molt fosques penjades a les parets o gravats tètrics davall vidre, com el nom d’un músic evocaria un piano o un orgue petit en un racó. És la darrera sala de l’apartament, vil·la o castell que són aquest conjunt de plaguetes, que he travessat abans de sortir. Constat d’aquesta manera que aquelles dones que trobaren esquarterades en circumstàncies sempre iguals (dins maletes antigues de fusta llançades al mar), repetides amb minuciosa exactitud, corresponen a l’obsessió del pare de Cristina, que col·leccionava pepes per esbutzar-les després davant els ulls esparverats de la petita pobila, que no podia entendre la culpabilitat d’aquell joc encantador.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!