6 de desembre de 2011
Sense categoria
0 comentaris
VENES EN EL MARBRE
Ja he tornat de Guadalajara. Estic en aquest rar i bell estat del jet-lag: molta de son (rabiosa i sobretot quan no toca), un núvol d’irresponsabilitat (vagueria, fotgeria, ganes de badocar, de no fotre res, mollor: i amb la feinada que tenc!!!), un surar entre dos continents (viure dins una nebulosa de records, de sensacions, de passat pròxim i llunyà), una deriva (ganes de surar i deixar-me dur per qualsevol cosa)…
Però enyorava la Plagueta, el meu teclat, la possibilitat d’escriure a poc a poc. Vet aquí el conte —Venes en el marbre— que vaig fer un matí a Guadalajara pensant molt, molt en Mallorca.
————————————————————————————————————————
Però enyorava la Plagueta, el meu teclat, la possibilitat d’escriure a poc a poc. Vet aquí el conte —Venes en el marbre— que vaig fer un matí a Guadalajara pensant molt, molt en Mallorca.
————————————————————————————————————————
No sé com a la meva edat no puc veure el final de Pederna amb una certa serenitat, en lloc d’encaparrar-me a intentar salvar l’insalvable amb discursos histèrics i cortines de fum plenes de tremolors nerviosos que no poden dissimular el meu fracàs absolut. Hi ha un èmfasi intens estúpid en aquestes reunions que he volgut organitzar amb els meus parents perquè intentassin racionalitzar aquesta desfeta i trobàssim entre tots una solució més acordada amb els costums civilitzadors dels nostres avantpassats, en lloc de llançar-nos a cegues i a l’aviada en braços d’un milionari rus que vol convertir en un club d’automobilistes aquests murs carregats d’històries, aquestes sales i cambres que han sentit, han vist i han viscut la saviesa del pas del temps amb un gruix de persones que les estimaven i les omplien d’una col·lecció de quadres, de mobles, d’objectes i de records que ara se n’aniran en orris i, per afegitó, el mafiós, de vés a saber què, vol destrossar aquests jardins que duen l’empremta del savoir faire de moltes generacions que han sembrat i fet créixer arbres centenaris, han dibuixat camins i escalinates i coves i fonts i llacs i galeries d’estàtues per fer la vida més agradable i que ara es convertiran en un camp de golf més amb no sé quants de forats.
[Imatge Toni Frissell]
Si mumare fos viva això no ho hauria consentit. La record com si fos ara, amb aquella dolçor dels ulls d ‘un blau tan clar quan em mirava, que em diu, Alícia, vine amb mi perquè et vull pintar amb aquest vestit tan guapo de floretineues rosa que dus. I amb la seva bossa de dibuix estampada d’estrelles i dos bons capells partíem cap a un lloc que a ella li agradava molt: aquest territori de frontera entre la quadrícula pensada del jardí i un camp de figueres que l’envoltava pel cantó de la Cova dels romanins. Allà s’hi havia muntat un petit taller a l’aire lliure. A mi m’entusiasmava veure com posava el quadern al cavallet, preparava en una taula les aquarel·les, em feia asseure en una cadira de bova amb un llibre a les mans i em deia que llegís aquell poema, Les figues matinals, de Josep Carner, que li agradava tant. Record que em regirava escoltant la meva veu que amollava lentament aquella visió tan arcàdica de la realitat amb la quotidianitat més absoluta. Els quatre darrers versos m’entusiasmaven: Cada dia al jardí me’n vinc de matinet, / vora la font, amb figues de les de coll de dama. / I em besa l’aire, sense cap fressa ni cap flama, / i ara prenc una figa, ara prenc un glopet. Mumare podria ser la que ha sabut fer seva la deixa del geni grec amb el classicisme dels seus dibuixos que tant immortalitzaven la cintura fina i abrivada d’una pagesa com la majestuositat del cedres del Líban que envoltaven la glorieta dels Nenúfars, tant feia seva la biblioteca amb llibres fins al sostre vora aquells grans finestrals que pegaven a la clastra com les escultures de Tres nus en el bosc, d’un deixeble d’Enric Casanovas. Per sort i un poc per atzar he pogut salvar una part d’aquesta obra noble i humil —dibuixos a llapis i aquarel·les— que va ser considerada pels taxadors com a sense valor pecuniari, per la qual cosa els meus parents me la donaren sense fer escarafalls. La resta d’objectes, quadres, mobles i andròmines va ser objecte d’aferrapilla i estirades de cabells. Semblava mentida com persones que no havien estimat mai cap d’aquelles peces—la col·lecció de millefiori de Murano del pare, els quadres i mobles, les vaixelles i els llençols de fil amb taques de rovell de l’avior, les vitrines amb escenes camperoles fetes amb copinyes i caragolins nacrats per una bestia monja, les palmeres de guix pintades de rosa seca per un oncle excèntric, la calaixera d’un isabelí exasperat plena de corc de la senyora àvia Simona, els llits amb cobricel amb les robes de llengües esfilegarsades, etc.— prenguessin tanta de cura per verificar els preus que penjaven en una etiqueta amb el nom de la casa subhastadora. Aquelles etiquetes em feien pensar en les que posaven als peus dels morts al tanatori de l’hospital on faig feina. Escric com una orada sobre uns fets que no tenen remei. Caldria que fos més pragmàtica i miràs de treure el meu suc d’aquesta venda que ja està feta i signada. Però no em puc resignar a veure l’espectacle funerari d’aquesta liquidació de béns com si no res. Em passeig per l’interior d’aquest casal de Pederna per conservar la memòria de tants de llocs que formen part del meu itinerari vital, on vaig créixer, on vaig aprendre, on vaig sentir tot el bé i el mal del món per primera vegada. No l’havia vist, però he afinat un fragment manuscrit de Gaudí que ell mateix va regalar al senyor avi Marcel, que l’havia conegut quan l’arquitecte feia la intervenció a la catedral de Mallorca. Mir aquella lletra punxeguda en tinta negra que he llegit tantes de vegades: “La virtut està en el punt mitjà; mediterrani vol dir al mig de la terra. En les ribes de llum mitjana i a 45 graus, que és la que millor defineix els cossos i ens mostra la forma, és el lloc on han florit les grans cultures artístiques, per la raó d’aquest equilibri de la llum: ni massa ni massa poca. Perquè les dues enceguen i els cecs no hi veuen; al Mediterrani s’imposa la visió concreta de les coses en la qual ha de descansar l’art autèntic.” Els taxadors hi han posat un preu ben alt. Gaudí també ha pujat en la borsa dels valors econòmics. Amb la música gaudiniana torn al jardí en aquesta hora magnífica del cap al tard. Demà al matí tot haurà acabat i no tornaré pus mai a Pederna. Me’n vaig cap al safareig com un mar íntim que en aquesta hora està entintat de roses i grisos suaus. Estic davall la gran capçada protectora de la xicarandana que ha acolorit amb el seus blau lilosos un bon nombre de moments feliços. Si tingués poder i força calaria foc a tot. Que les flames purificassin tanta de profanació, tant de memoricidi. Torna a ser una idea enfollida. Mir la superfície de l’aigua a la recerca d’una vibració, d’una escuma, d’una irisació que em donin un alè de vida.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat diumenge 4 de desembre de MMXI]
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat diumenge 4 de desembre de MMXI]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!