29 de novembre de 2011
Sense categoria
1 comentari

el color de les llàgrimes

Ho vaig decidir cop en sec. No sé el motiu, la causa, la dèria.

 

 A la dreta de la carretera hi havia una esplanada de grava devora una doble filera de plàtans, vaig frenar fort i amb una precipitació inconscient vaig aparcar el cotxe al fons, just devora un camp de garrovers. Mentre agafava el loden i la bossa em demanava a mi mateixa per quines cinc-centes m’havia aturat en aquella terra de ningú en algun lloc entre Algaida i Llucmajor. Em vaig posar a fer passes a l’atzar com si em dirigís a alguna banda dins la fredor d’un vent humit i gelat de novembre. Eren les cinc i prest faria fosca. Trepitjava amb gust l’entapissat de fulles seques i de tant en tant m’acotava, n’agafava una, la mirava una bona estona, m’entretenia amb els tons canyella i les nerviacions negres i l’estotjava dins la bossa. 
[Imatge de Nicolau Dols] 

D’altres vegades la tirava com si fos un avió, veia el recorregut irregular que feia amb un parell de cucaveles i sempre acabava en una caiguda en picat. De bell nou em demanava què feia allà. Volia saber per què després d’un cap de setmana magnífic a la casa de Salern dels meus cosins Rosa i Joan Delcor, amb el meu amant dolcíssim, Felip Casàlia, m’havien pegat aquelles ganes irresistibles d’aturar el citröen i partir a peu per aquest caminoi que s’aficava dins un bosquet llunyà de pins amb aquesta delícia d’estar tota sola i caminar. Els niguls del fons eren d’un vermell fosc esquinçat i la claror semblava que s’havia aturat una bona estona perquè pogués pensar què feia una al·lota de trenta anys, amb un fulard de seda al coll, un loden de pèl de camell al cos i unes botes de canya alta negres que l’empenyien cap endavant amb un plaer que feia estona no havia experimentat. Un sebel·lí travessà el cel amb un refilar de tres notes molt vives que primer em regirà i després em deixà embambada dins una melodia que hauria volgut que no s’acabàs mai. Al cap d’una estona en passaren dos més sense cantar, amb un vol lent i una mica desgarbat. Odiava allò que no podia entendre i era l’única cosa que em feia por: no comprendre què em passava. No sé com em vaig haver d’aturar per agafar alè i em vaig témer que havia deixat el bosquet darrere i m’endinsava per un comellar d’ametlers amb unes cases damunt el capcurucull d’un putxet situat a l’esquerra, on acabaven d’encendre un llum. Aquell paisatge dins la claror precària color de rosa seca em semblà un Antoni Gelabert; i m’agrada Gelabert; i m’agrada el cotxe calentet que m’esperava i la música que posaria en aquest cotxe; i m’agrada la idea de trobar-me cap a les vuit amb un home que m’estimava i al qual jo també estimava, en Felip. M’agradava també pensar que després d’una nit d’amor m’aixecaria badallant, prendria molt aviat un cafè que ell m’hauria preparat i partiria de pressa i corrents cap a l’Institut per fer les quatre hores de classe a aquells estudiants diversos, difícils i variats que intentava educar i instruir amb molta de paciència al voltant de la literatura, per més que alguns es passasin el temps jugant amb els mòbils i només aconseguís seduir-ne una minoria que també m’estimava amb una certa passió. M’agradava tot això i m’agradava la meva vida amb molts d’amics, un amant, una feina entretinguda i el gust pels llibres, per la música, pel cinema, per les flors i pels viatges. Però havia passat aquest sebel·lí amb les seves notes regiradores i belles, amb el seguici dels seus dos companys, i alguna cosa m’escorxava el cor, alguna cosa que no arribava a entendre de cap de les maneres. Havia aribat a una cruïlla. El camí de l’esquerra tenia un rètol mig esborrat: Safareig de Calicant. La idea de veure aigua amb aquell darrer sol ponent amb rosers i un hortet em seduí tot d’una i vaig accelerar el pas. Només vaig haver de caminar tres revolts quan d’enfora vaig observar la resplendor  d’una superfície lluent. M’hi vaig acostar com si estigués a punt de descobrir un prodigi. Crec que era el primer safareig rodó, i tan gran, que veia. L’aigua, d’uns tons grisosos, era plena de fulles mortes que s’enfonsaven lentament i que semblaven demanar ajuda i protecció. Totes aquestes fulles mortes tenien aires d’Ofèlia. Hi havia un munt de troncs tallats. En vaig agafar un, el vaig posar dret i m’hi vaig asseure. Estava cansada. Cada vegada més em demanava què feia allà. Arribaria tard i en Felip passaria pena, s’enfadaria molt i discutiríem. He agafat un fortuna i l’he encés. El fum era calent i aspre i el gust del tabac em semblava desconegut malgrat que feia deu anys que fumava aquesta marca. Potser tenia necessitat d’estar un mica tota sola? Potser feia molt de temps que no havia estat tota sola? O aquest safareig posseïa un encant malèfic? Potser no és l’atzar sinó la fatalitat el que m’ha duit fins aquí. Com si cercàs un contacte vaig tocar el tronc de l’arbre i l’escorça rugosa, seca i un poc humida em donà una espècie de tendresa, d’afecte, i amb molta de sorpresa vaig sentir que m’entrava una plorera molt gran. Aquelles venes que hi havia a la fusta ja no tenien saba, i sense saba no hi havia moviment, ni vida, ni ganes de fer, ni ulls, ni flors, ni fruits, ni nits d’amor, ni… Totes aquestes idees em passaven pel cap a una velocitat extravagant i no sabia ben bé què feia ni qui era. Em veia com una dona amb un loden, fumant una cigarreta damunt un tronc d’arbre mort a la vorera d’un safareig rodó ple de fulles mortes. Hi havia algú en mi que volia fugir a les totes, tornar al cotxe, a la música del cotxe, a la carretera, a Palma, als braços d’en Felip. Però hi havia algú altre que no coneixia, que no havia conegut fins aquell vespre, que volia mirar l’arribada de la nit, veure el safareig tot negre i sentir com la fusta de l’arbre tornava freda, muda al tacte. I potser aquest algú voldria més tard caminar cap a aquesta aigua, experimentar-hi un poc de fred primer, i després enfonsar-s´hi fins a arribar a trobar al fons el llit de fulles mortes acaramullades durant tot el dia. I allà, allargada damunt aquestes fulles, enrevoltada de peixos tendres de colors, aquest algú estaria perfectament a gust, en el bressol, en la vida vertadera, en la mort. Estic tornant boja, vaig pensar, i una veu em mormolava, t’assegur que és la veritat, la teva veritat, i semblava que era la veu de la infantesa. I una altra veu, feta en trenta anys d’alegries i penes i combats i amors, xisclava, nina, cal tornar a casa i prendre una bona tanda de vitamines. Vaig seguir aquesta segona veu. Vaig deixar l’arbre, el safareig, les fulles i la vida. Però d’això fa més de mig any i no m’he pogut treure del cap aquella mitja hora d’enfolliment. No n’he parlat mai a en Felip.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!