Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:595.0pt 842.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Ho digueres la primera
vegada que ens vàrem veure: una bona còpia val més que l’original i, cop en
sec, quan vaig mirar de prop els teus ulls grisosos que feien joc amb els teus
cabells, em semblaren la imatge perfecta de la mediocritat que sempre havia
detestat d’antuvi. Encara record aquell vespre a la llibreria Homer de la Costa
de la Pols, quan avançava lentament a la coa que tenies davant la taula amb
tres exemplars del teu llibre, Èxtasi.
Et veia com el creador d’un univers laberíntic a partir de notes mínimes,
reduïdes a l’acuïtat d’una mirada, a una curiositat aguda, a la facilitat de
saber situar-te a ran de l’individu i desvetllar una nova relació amb les
coses.

T’admirava perquè sabies dir bé les evidències, això que de tan senzill
sembla que no existeix, una delicadesa, una atenció, un ritme interior, un gust
del matís que em pensava que era una manera de ser. La teva forma d’observar em
meravellava perquè coneixies la forma 
d’immobilitzar un gest amistós, de pintar la textura d’un vestit, de dir
la humitat d’una mà o la sorpresa esclatant que afegiria un plec al teixit dels
dies.

Els teus interrogants
m’entabanaven. I si la família no fos el lloc de l’amor més exacte sinó, a la
inversa, l’indret en què ens odiam més cordialment, en què ens escorxam de viu
en viu? El nínxol de totes les traïcions, la llar de totes les repressions?
L’epicentre d’una afecció severa? Una cèl·lula mare el nucli de la qual seria,
per natura, infecciós? Hi havia una densitat forta de les qüestions humanes en
el teu darrer llibre de contes, Imitació de la vida, una força brutal per fixar les coses més
lleus, les aventures de la fugacitat. I mentre avançava en aquella coa que em
semblava infinita amb els tres totxos d’Èxtasi
aferrats al pit, només podia pensar en la impressió que m’havien causat aquells
personatges que en feren participar en l’aventura de la teva escriptura com si
jo, com a lectora, i tu, com a escriptor, avançàssim plegats dins els meandres
de la intriga. Era una agent secreta que tenia diverses identitats simultànies
que permetien a la meva curiositat furgar per totes les teves enclextes, per
tots els teus punts de suspensió. I no me’n sortia.

Quan em faltava poc per arribar
et vaig sentir que comentaves a un jovenet de cabellera rasta: Voldria lligar
en el meu cap allò que al principi no hi estava. Només compta la transició, el
muntatge. El que em captiva és el fet de mesclar, plegades, coses que no vénen
de la mateixa zona del cervell. Faig la síntesi de diversos humors
contradictoris. Aferr trossos diferents per crear-me una identitat: és la
mateixa forma de composició d’un Frankenstein. Aquelles paraules m’escarrufaren
i quan vaig aparèixer davant els teus ulls devia semblar una fan de mitjana
edat, amb el maquillatge una mica corregut per aquella xafogor ambiental i amb
un tremolor de timidesa que em feia returar quan et vaig dir el meu nom. Des
d’un bell principi em tranquil·litzares amb un somriure afable i em digueres
que segués en una cadira que hi havia al teu costat. Allò dels tres llibres et
feia molta de gràcia. Quan et donava els noms de Júlia i de Carol tornares a
mostrar-me aquelles dents tan blanques que semblaven d’anunci de dentifrici.
Ramona, la propietària de la llibreria, se’ns va acostar amb dues copes de
xampany: per al meu esgotat escriptor i la millor client que tenc. Brindàrem. I
quan m’aixecava per partir fou quan em digueres amb un xiuxiueig si volia anar
a sopar amb uns amics per celebrar la feta.

Alguna màquina diabòlica
s’havia posat en marxa sense témer-me’n. El restaurant Ciro’s era als baixos
d’un casal del barri antic. El coneixia molt bé perquè en aquell casal feia
anys havia fet classes a un fill gandul dels senyors. I adorava el jardí que
era una joia barroca molt maltractada per les reformes del segles i on havia
passat moltes hores dibuixant cadascun dels espais, de les flors i d’aquell
arbre monumental. Per això et vaig dir si volies que et mostràs el jardí
circular amb la gegantina xicarandana florida al centre mateix. Hi havia llums
indirectes i els rams de flors liloses semblaven niguls de fum que suraven al
voltant del tronc retorçut i negrós. Aquell milers de flors blavisses brillaven
per la rosada d’una brusquina lenta i desprenien un perfum suavíssim. Allà
davall pensava en l’èxtasi quan em demanares en sec si sabia què volia dir
èxtasi en grec. Et vaig mirar fixament als ulls com si fossis el primer
sospitós d’un crim. Em sentia dins un vertigen amb un bumerang que anava de tu cap
a mi, i viceversa, en un anar i tornar insensat i impossible. L’aire era
violeta xicarandana i tu em deies que èxtasi volia dir senzillament sortida.
Després m’amollares: estam bé aquí. I jo et vaig contestar: no, no estam bé
aquí. I de sobte es va posar a fer una aigua de bimbolla i entràrem
precipitadament al menjador. Des d’un campanar sonaven hores.

Per què em contaves aquella
història com si jo no hi fos, com si l’haguessis imaginada mentre menjàvem una
tendríssima carn de vedella amb una salsa bearnesa que era massa coent, i tu
fossis un cavaller trobadoresc d’una elegància freda que vol conquerir una
dama? Per què em deies sense mirar-me als ulls que t’havia impressionat veure
d’enfora una dona que contemplava la porta del Mirador de la Catedral acompanyada
d’un nin que l’escoltava bocabadat i content? Obrires molt els ulls quan et
vaig dir que no em trobava gaire bé en aquell moment, i supòs que entengueres
que aquella dona amb el seu fill era la que t’escoltava com una groupi fidel.
Ens coneixíem sense saber-ho abans de trobar-nos. Potser era això el que et
creava aquella inquietud que em demostrares a l’hora de les postres, quan et
dugueren el llibre d’honor perquè hi deixassis la teva signatura. Sempre he
cregut que els defectes de la gent surten en els sopars: la vanitat, la
perfídia i la falsedat de les dones, la bestiesa i la convencionalitat dels
homes, les falses relacions socials, la comèdia mundana. Però aquell vespre tot
això no m’importava i només pensava en una idea que vaig tenir en un col·loqui
literari i que va desencadenar el somriure general: no ens interessam prou pel
cos dels escriptors: té la mateixa importància que els seus llibres. Tothom em
va tractar d’extravagant.

Per tu vaig deixar el meu
marit i el meu fill. Aquella nit entre els llençols de l’hotel Victòria vaig
saber que tenies un cos molt interessant; que hi havia continuïtat de teixit i
de ritme entre els teus llibres i la manera com el cos que els ha escrit
camina, parla, calla, apareix, desapareix, estima… Vaig aprendre que és molt
difícil separar l’autobiografia de la grafia, vaig cercar, al contrari de
Pascal, un autor darrere un home, em vaig apropiar de tu amb els cinc sentits a
la vegada.

Ens adormírem a la
matinada, quan el cel tenia aquell blau elèctric que m’enamora i l’aire feia
olor de saladina.

Avui, després de tant de
temps, he vengut tota sola al restaurant Ciro’s amb el teu llibre darrer, Replecs, un quadern de dibuix i aquesta
plagueta on escric. La xicarandana no té ni una flor. Tu em sembles una ficció perduda.
Record la teva primera dedicatòria: «En lloc de
ser escriptor m’hauria estimat més inventar el paper higiènic o l’obridor dels
pots de cervesa. Ara és massa tard per canviar de professió, encara que
segueixo egoistament passant gust tot sol. Per saber escriure, cal saber
llegir, per saber llegir, cal saber viure»

He mirat la xicarandana,
altíssima, despullada, i m’ha semblat tota sencera una taca lila fulgurant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!