Plagueta de Bord

El pesat i
el lleuger s’entremesclaven dins les nostres vides. Quan una parella com na
Susanna i jo arriba a certa edat ja sap que el futur és un país sense mapes.

Si oblidàs la necessitat de crear una estructura
fràgil per explicar les coses podria dir que la nostra existència s’esdevé dins
un desplegament ordenat de reflexos: es tractaria de descriure la circulació
formidable d’una llum teixida per eflorescències gasoses i partícules més
enlluernadores que les guspires, produïdes per algun mecanisme laserià, que
contarien la carícia del sol sobre les pells, la seva presència diàfana en les
herbes, els roquissars, els boscos i, sobretot, en aquella pell marina, la mar
antiga, que ens col·locava dins un flux aquàtic lluent.

[Imatge d’Irving Penn]

La feina de decoradora
de na Susanna i la meva de publicista ens permetien fer-ho tot a ca nostra. Per
això allargàvem els estius de Lloató, aquest pobletxo encaramellat damunt un
rocall a dues passes de la mar que encara no havien descobert els depredadors
de la terra. Ja devia fer més de trenta anys que havíem rehabilitat un xalet
ruïnós d’una parella d’anglesos que volien que la natura i la claror habitassin
dins la casa. Ens va anar de primera refer aquell hivernacle gegant que
eixamplava el buc de quatre aigües cap al jardí. Dins aquella peixera de vidre
habitàvem la major part del temps entre quènties i garballons i a l’ombra d’uns
pins centenaris. Els nins —Helena, que ara tenia vint-i-set anys i feia un
màster d’arquitectura a Helsinki, i Jordi, de vint-i-cinc, que havia trobat
feina de conservador al Jardí Botànic de Barcelona— jugaren molt en aquell
espai de transparències i també s’educaren en una zona vital en què tenien cura
dels naixements i les morts dels vegetals. Era la clínica. Ara ja no fèiem
planters, ni cultivàvem orquídies, ni alimentàvem cucs de seda. Els nostres
fills venien quan volien i la casa s’havia convertit per a ells en un hotel.
Quan vivien sempre amb nosaltres no ens havíem temut de com ens feien servir.
Sabíem que calia passar d’aquests clients capriciosos que de grans utilitzaven
l’amor paternofilial per fer vacances, agafar els nostres cotxes o demanar
pasta. Havíem col·locat una gran taula de menjador al centre de l’hivernacle i
organitzàvem de tant en tant vegues amb els amics, menjàvem com a porcells,
jugàvem a cartes i ens engatàvem mentre vèiem algun partit de futbol en una
tevé de plasma penjada del sostre. Però amb les primeres pluges i els primers oratges
quasi tothom dels encontorns havia partit cap a Ciutat i dúiem uns mesos en què
ens avorríem un poc i trobàvem excuses per sortir cadascú pel seu cantó. Na
Susanna, per mor d’una feina a una casa de Formentor, s’havia passat quinze
dies en què només ens trobàvem dins el llit. Jo havia baixat a Palma per arreglar
coses i em dedicava a fer compres, dinava a qualsevol lloc i els horabaixes
anava a dues sessions de cine. Per això na Susanna no es va estranyar gens quan
li vaig dir que trobava que després de Tots Sants podríem tornar al nostre pis
estimat del passeig Marítim per canviar un poc de paisatge i dur una vida
social un poc més moguda ara que venia el fred. Dit i fet. Just sortir de
l’ascensor ho vaig veure: la porta de l’àtic que havia fet blindar amb una
placa d’acer i set ancoratges de seguretat estava oberta un pam sense que hi
hagués senyals d’haver estat forçada. És un dels nostres fills esburbats que ha
entrat i no ha pensat a tancar, vaig dir a na Susanna mentre l’empenyia a poc a
poc i quedava amb els ulls que em pampalluguejaven: tot estava capgirat, els
quadres per terra, els gerros romputs, els sofàs esventrats, la col·lecció de
turmalines feta miques, els llibres acaramullats i oberts de qualsevol manera,
un desordre absolut, un desgavell. Quan entràrem a la nostra habitació aquella
parella ens agafà, ens fermà les mans i els peus amb cinta adhesiva negra i ens
assegurà que si cridàvem ens matarien a l’acte. L’al·lot devia tenir l’edat del
nostre fill i anava vestit tot de pell negra amb un collar de ca al coll. Duia
un beretta 92 a la mà dreta. La vaig reconèixer perquè feia poc havia creat un
anunci de pistoles i aquesta em cridà l’atenció: era la de les Forces Armades
dels Estats Units. L’al·lota em recordava la Lolita de Kubrick, i s’havia
enamorat del meu raor, que ara senyorejava entre les seves mans. A ella li
podríem tallar el coll d’un sol cop amb aquesta fulla tan esmolada. Na Susanna
s’ha posat a plorar com una Dolorosa. A mi no em sortien les llàgrimes i m’he
agenollat en terra com vaig veure  que feia algú a qui atacaven a una
pel·lícula de Tarantino i m’he començat a pegar cops amb el cap a les rajoles
fins que m’he fet un trenc i m’ha començat a sortir un fil de sang. Volia que
tinguessin pietat de mi. Però malgrat que aquells cops em feien un maler no hi
havia manera de plorar d’una forma mínimament convincent. Matau la meva dona!
Vull viure! Us donaré pasta, molta de pasta! Ell m’ha ficat el canó del
revòlver dins la boca. Si no calles dispar ara mateix, fill de puta! Na Susanna
gemegava baixet, tenia la mirada perduda com si visqués dins una aparició
mística, se xuclava el moc que li queia dins la boca i semblava que resava. L’al·lota
li ha acostat la làmina lluent del raor a la galta esquerra i ella ha pegat un
crit. No hi ha res que talli més fi que el raor, ha dit la malanada mentre li
fregava aquell ganivet d’afaitar pel coll i li feia moixonies amb molta de
gràcia. No sabia com crear una mica de pietat en aquells dos salvatges. Ell se
m’ha acostat de bell nou i m’ha tirat el fum als ulls un parell de cops. La
pudor d’haixix m’ha entabanat. Després m’ha desfet el cinturó i m’ha baixat els
calçons. Per mala sort m’havia posat uns calçons blancs amb el cap d’un llop
que m’havia regalat na Susanna pel meu aniversari. A ell li ha fet molta de
gràcia i ha començat a cridar: Mataré el llop! Mataré el llop! Mentre em posava
el canó de la pistola damunt la boca de l’animal, que coincidia amb el meu ull
negre. T’aficaré tot aquest pardal dins el cul i pummmm! No et dóna gust? L’he
mirat als ulls amb una expressió molt seriosa i li he dit: En Jordi Servera
sabrà morir com un home! He vist que ella  havia tret els sostenidors a na Susanna i li fregava el raor
pels mugrons. Na Susanna pegava petits crits que em recordaven els de l’orgasme.
Estic preparat! Li he dit amb la veu molt gruixada a aquell pistoler. Sabia que
em posaria la pistola per damunt la verga, m’encanonaria els ous i després
l’enfonyaria per allà baix. Na Susanna ha estat la primera que s’ha escorregut
i tot d’una jo. Aquella parella s’han embutxacat els dos mil euros de la feina.
M’han dit que la pròxima vegada els havia d’avisar amb més temps. I que anàs
viu perquè ens podien matar de bon de veres.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La almudaina” del Diario de Mallorca el proppassat 6 de novembre de MMXI]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!