2 de novembre de 2011
Sense categoria
0 comentaris

NARCÍS COMADIRA, AMIC I POETA

Si entrau aquí [http://www.tv3.cat/videos/3781470/NARCIS-COMADIRA] trobareu un vídeo de Tevé 3 del programa Ànima que dóna una visió prou condensada i prou justa en cinc minuts del poeta Comadira que enguany fa 70 anys i rep tots els “Molts d’anys i bons” dels seus amics.
Avui vespre mentre escric aquest post dins el cicle Temporada alta de Girona li estrenen una obra per a ell Estimat Comadira feta a partir dels seus textos, muntada pels directors Xavier Albertí i Joan Ollé i interpretada per, entre molts d’altres, Montserrat Carulla, Jordi Boixaderes, Julieta Serrano i la veu extraordinària de sílvia Pérez Cruz. Deu ser una festassa.
I per a nosaltres que no podem ser allà us recoman anar a la llibreria i comprar Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra (Editorial Empúries), el darrer llibre de Narcís Comadira, nou de trinca, en què ens parla de poesia i de poetes —assajos, articles, textos sobre el sentit de la poesia i sobre autors seus estimats com el Dant, Carner, Leopardi, Péguy, Verdaguer,  etc.—  amb mots com a fletxes que arriben al cor i al cervell del lector.

Remolatxa i orfebreria
Dimarts, 1 de novembre del 2011    

J. M. Fonalleras
Escriptor i periodista
Hi deu haver tres o quatre coses sòlides, en aquest país, i una d’elles és la cuina, per definició evanescent. O no tant. La cuina s’esvaeix just en el moment de tastar, de mastegar, de deglutir. Passa el mateix en el teatre. No hi ha un més enllà que superi la immediatesa de la representació, que ens anunciï la possibilitat d’un retorn. Gaudim de l’instant i és en aquest instant, i només aquí, on se’ns permet l’emoció de compartir la respiració amb els actors. La mateixa atmosfera ens acull en el moment concret de la funció. Teatre com a evanescència, doncs. O no tant. Vull dir que cuina i teatre potser que ho no siguin, d’eteris, en la mesura que pensem que no deixen petja. És justament per la seva condició de volàtils que tenen més arguments per romandre en el record. Demà s’estrena al Festival Temporada Alta un espectacle sobre textos del poeta Narcís Comadira. Per afegir-se a la celebració de la paraula, Joan Roca, del Celler, ha oficiat un plat (una revisió de la tradicional llebre a la Royal francesa amb regust de Borgonya) que ret homenatge a l’artista -la llebre és un personatge errívol en un dels millors poemes de NC, Falconeria- i l’ha coronat amb una remolatxa de sucre bufat que és també un lligam entre teatre, poesia i cuina. Un elogi de l’orfebreria que amaga un interior (remor de molsa i terra) que ens ofereix l’essència del sentit. La permanència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!