Venecianeries
Devorava aquell mur muntanyenc de pedres esculpides pel temps i les tempestes. Era una taca grisa amb regruixos, matèria geològica erosionada, fregada i esgarrapada pels meteors amb unes breus clapes verdoses de mates i ullastres fins a una alçada mínima: després tot esdevenia replec rocós que m’atreia per tocar-lo, acaronar-lo, estrènyer-lo, sedassar-lo, fer-lo pols… Tot com una tela prisada de Fortuny que ha estampat els colors i les formes del Carall Bernat de la Cala de Sant Vicent en la trama i l’ordit perquè la bellesa s’amagui en acordió sumptuós.
I damunt de tot aquell mur muntanyenc la volta celest gegantina amb uns núvols blancs clapats pels baixos amb grisors semblants als reflexos del roquissar. Així de complicat. I Fortuny, al fons del seu palau ple de verdet i humitat tardoral, fent un collage d’aquella mescladissa per inventar un ciclorama de clarors davant el qual un jove poeta recitarà El pi de Formentor de cor, de memòria…
Vibracions, escumes, irisacions, no-resos…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!