aurea mediocritas
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Sempre sol ser un fet insignificant, un
esdeveniment mínim que desencadena la reminiscència d’uns moments deixats,
negligits, oblidats, la intensitat i el valor dels quals ens havien passat per
alt. La visió d’un paisatge, el gust d’un aliment, el tacte d’un teixit, el
perfum d’una flor, qualsevol sensació aparentment innòcua i humil fa que les
puntes passades del temps ressorgeixin en tota la seva vibrant i ardorosa
actualitat i facin que aquest temps s’immobilitzi dins les xarxes del record.
Quan
vaig entrar al pati de butaques de l’Augusta no hi havia quasi ningú. Vaig
sentir una fredor de neu. Segurament tenen la calefacció avariada. Amb aquesta
idea al cap em vaig asseure a una de les darreres files, just al costat de la
paret. Em semblava que així quedaria més protegit d’aquella tramuntana que
travessava el cine.
[Imatge de Mateu Coll]
Perquè a la pel·lícula, en què tot passava de nit, també hi
havia molt de vent que apagava l’única espelma que feia llum en un soterrani on
el segrestador havia tancat una al·lota rossa fermada de peus i mans i a la
qual intentava violar amb l’esburbament d’un principiant que creu en el dret de
cuixa universal. No pensava que cap reverberació de la pantalla hagués pogut
il·luminar-me la fesomia. El més segur és que ella vingués cap a la butaca del
meu costat atreta per la meva colònia, el compàs de la meva respiració o
qualsevol altra causa que no em puc imaginar. Quan el seu braç i el meu es
tocaren de forma involuntària damunt el respatller de la butaca, vaig sentir un
tremolor especial que va coincidir amb un cop d’efecte de la pel·lícula:
l’al·lota rossa s’havia pogut desfer dels fermalls i arriava per darrere un
tall de cutter al coll del segrestador just quan aquest estava despitat amb una
telefonada. Tots dos férem un alè en veure com el malanat es dessaganva i
l’al·lota intentava fugir d’aquell soterrani humit i pudent. Quan el director
de fotografia ens mostrava amb tot detall la bassota de sang fosca que es
formava al voltant del cap del segrestador, ella va posar la mà dreta damunt el
meu paquet. La sorpresa del contacte del seus dits a través del teixit dels
vaquers em va fer una enravenera terrible. Em vaig mig girar per veure-la dins
la llum laseriana del projector i només vaig discernir la silueta ombrejada
d’una cara amb els ulls clucs. Però ho podia deduir tot de les seves carícies.
Coneixia d’esma tot el seu cos, l’empremta dels seus tactes mentre boixàvem, i
fins i tot li hauria pogut contar la seva vida des del naixement amb tota casta
de detalls que ella havia oblidat feia molta d’estona. Així va ser com vaig
conèixer la meva dona, na Bel Ciompi Suasi, que era néta d’un d’aquells
aviadors italians que vingueren el 36 per ajudar les tropes franquistes. Ella
no conservava cap de les idees del seu padrí, sinó que més aviat tombava cap a
l’altre cantó: era feminista, anarquista i molt radical en tots els territoris,
especialment en el sexual. Em donava moltes de voltes i puc assegurar que al
llarg d’aquests quasi quaranta anys que fa que vivim plegats n’hem ginyades de
tots colors, que podrien omplir planes i planes d’un kamasutra de llibertats i
plaers dels cossos. Hem aplicat la màxima d’Horaci, el Carpe diem, a cadascuna
de les nostres hores, i puc donar testimoni que aquesta pràctica fa salut a
voler. Hem passat gust i hem fet passar gust, màxima que també em va dir na Bel
que ensenyava algun dels moralistes francesos del XVIII. Ara, jubilada ella de
l’ensenyament i jo del banc, passam els estius a la costa de Salern, aquest
poblet d’estiuejants mallorquins que encara conserva part de la seva bellesa a
la badia de Pollença. Aquesta nit hi ha hagut la primera tempesta i na Bel quan
berenàvem ha amollat: l’estiu ens treu defora. No li agradava dramatitzar res i
s’agafava les coses i les estacions amb una impassibilitat quasi nirvanesca que
de vegades em treia de solc. Idò a mi em sap un greuer no poder anar a pescar,
a nedar o a passejar com els altres dies. Els pebreboners i les palmeres del
jardí brillaven sense ni gota de pols dins la claror grisosa. La mar tenia un
color fangós per mor de l’aiguada del torrent de Santaló i hi suraven trastos
vells. Quan he anat al portet, les barques havien perdut els colors com si
s’haguessin rovellat de cop i fossin fulles seques a punt de caure dels arbres.
En el supermercat les dues caixeres no tenien gaire feina i s’entretenien amb
els detalls de les noces de la Duquesa de Alba, que els queia molt malament
perquè havia mormolat una nora seva, n’Inka Martí, la dona d’en Jacobo, que era
una monada. M’agradava la simplicitat amb la qual parlaven d’aquells
personatges que havien convertit gairebé en membres de la seva família pròpia.
M’han donat la mala notícia: tancaven a finals d’octubre. Hem preparat la
darrera barbacoa al garatge per no fer fum dins la casa i empastifar-ho tot amb
la pudor de les sardines torrades. M’agraden molt les patates fetes dins paper
de plata, i ens hem muntat un dinaret d’allò més saborós en un tres i no res.
Ho hem regat amb un vi d’en Pere Seda de Manacor que quedava al fons de la
cava. I per postres hem menjat pastís d’albercoc, que he trobat un poc massa
àcid. Na Bel m’ha renyat amb la seva bonhomia: Ets un pomot! Els albercocs no
són una fruita dolça! Menja figues seques! I s’ha posat a riure com una
descarada. Hem acabat amb uns descafeïnats fortets batejats amb un poc de rom
negrita. He tret la taula i he posat la vaixella dins el rentaplats. Na Bel no
pot suportar aquesta màquina perquè diu que és bruta i que per afegitó tuda una
aiguada. Del menjador a la cambra hi ha dues passes. Na Bel havia encès els
radiadors i no m’ha costat gens treure’m la roba amb dues estirades. Hem
embragat amb un seixanta-nou de cine i després ens hem graponejat com si fóssim
dos jovençans que es descobreixen els enfonyalls per primera vegada. M’agrada
que la sesta sigui llarga, amb el llençols de fil fins al coll i amb el
cossarrí de na Bel entre els braços. M’he despert i havia somniat alguna cosa
que s’assemblava al nostre encontre a la sala Augusta. Hem decidit que ens
posaríem les katiusques i aniríem a passejar per la platja. M’entusiasma quan
hi ha maror i caminam per dins les ones tots envoltats de sabonera. Na Bel ha
dit: ho hem d’aprofitar perquè en un no-res haurem de tornar a Palma. Amb els
impermeables verd persiana i la caputxa posada devíem semblar uns ocellots
exòtics. El cap Formentor i el cap Pinar estaven embolicats dins una boira
espessa i per l’est s’acostava una negror il·luminada amb resplendors de llamps
llunyans dels quals encara no sentíem els trons. Hem tornat a casa per la
drecera de les buguenvíl·lees, que amb les seves flors d’un vermell fúcsia
desafiaven la tardor. Quan hem
arribat a casa ens hem ficat dins el llit per encalantir-nos. Escoltarem alguna
òpera d’aquelles que agraden tant a na Bel. Amb una palangana prepararé dos
iogurts i un plat de fruita tallada per sopar. Llegirem un poc i tornarem a
boixar. Boixar és el meu vou-verivou.
[Aquest text va ser publicat el 23 d’octubre de MMXIal suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!