<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Processó
d’abrics negres i de vestits grisos, fantasia emmordassada, cos atomitzat,
signes exteriors de tristesa col·locats en els replecs dels pensaments, la
primavera just estrenada rere els vidres d’aquesta clínica desplega un cel
d’austeritat i entela uns pins vells d’un verd quasi negre que van de banda a
banda dins un vent tempestuós, el mar enfora és una taca blanquinosa d’onades
entre teuladers i campanars, l’horitzó és confús, intent assumir aquests petits
no-resos que ens singularitzen i em donen un sentiment orgullós d’unicitat. Un
silenci espès, pesat, fondo que em fa sentir els batecs dels polsos, del cor i
de l’escrit.
Et mir, Carme Júlia, dins el llitet blanc d’acer inoxidable amb
aquests tubs de plàstic que et surten del catèter del braç esquerre i pugen a
una bossa rosada al cap curucull d’un pal lluent, i aquests altres que
s’afiquen als oronells, entremig de les benes que et tapen la fesomia, i surten
d’una bombona d’oxigen. Apunt en aquesta plagueta moleskine, la que em
regalares quan vaig fer quaranta anys, les darreres paraules que m’has dit
abans que la infermera et clavàs la injecció que t’ha deixat profundament
adormida.
Carme
Júlia (resum): “tot aquest any em repetia que necessitava algú o alguna cosa
que em permetés llegir els meus propis sentiments i els sentiments dels altres.
Destruir el passat és extremadament perillós i això era l´única feina que em
venia de gust i que necessitava com el pa. Tu, Enric, el meu únic germà, eres
una de les peces que calia fer desaparèixer dels meus escenaris habituals. I
això m’era molt difícil perquè des de la separació dels pares tu i jo havíem
viscut junts com si fos la cosa més natural del món. No sabia com dir-t’ho. Em
sentia ridícula, avergonyida, insegura, com si volgués sembrar entre nosaltres
tot un seguit de malentesos que funcionassin en forma de càrregues de
profunditat i t’obligassin a entendre els meus desigs. Perquè des de petits els
papers de cadascun s’havien fixat d’una forma que no admetia cap joc. I allò
era el que necessitava rompre amb la mínima trencadissa possible. En aquella
època escoltava una cançó antiga de no sé qui que deia: estic orgullosa dins la
meva cambra, enfilada en la meva solitud. Estava segura que si et deia alguna
cosa així tu em contestaries que tenia mentalitat de secretària d’aquestes que
posen anuncis per paraules en els diaris a la recerca d’una ànima bessona. I ho
eres tot per a mi, un amic, un segon pare, m’ensenyaves, em feies riure, em
consolaves, eres dolç, amable, generós, curiós, viu i sempre original. Fins i
tot m’entusiasmaven els teus defectes quotidians com el fet de col·locar les
teves coses —tant ho feies amb els llibres com amb la roba, amb el sabons o amb
els discos— dins bosses de plàstic de colors amb un full enganxat en què hi
havia la llista completa del contingut. There is no darkness but ignorance,
aquesta era la teva frase en aquella època en què et vaig dir que deixava el nostre
pis de Palma i me n’anava a Barcelona.”
Uffff!
Estic esgotat de transcriure el millor que he sabut les teves paraules, Carme
Júlia, i encara em queda el que em fa més gola: el somni que has tingut quan
t’has despert de l’anestèsia de l’operació. M’has demanat com em trobava després d’aquesta endemesa i
t’he contestat que el meu interior era com un gabinet de curiositats en què la
peça més essencial havia desaparegut. Des que te n’anares vaig perdre el nord,
el sud, l’est i l’oest i em vaig quedar emparpalat i empetitit com si fos una
tereseta a qui han tallat tots els fils. Això no t’ho diré mai. Potser no ho creuries.
Tampoc no et contaré que vaig posar el meu amic Roger Sabartés d’àngel guardià
perquè et fes la vida com més fàcil millor anassis on anassis i fessis el que
fessis. Ell va ser qui et va preparar l’apartament de Provença-Passeig de
Gràcia amb una terrassa sobre la Pedrera que tu creies que era una troballa de
la tia Jacquelín. Ell organitzà aquell party a cals Gomis en què t’oferiren la
feina de dissenyadora a l’estudi de publicitat Blum and Poe. Ell va fer un
càsting entre totes les seves amistats femenines per trobar la dona, Lluïsa
Maria Samaranch, que pogués fer-te caure en les xarxes amoroses que més
s’avinguessin amb tu. Quan Roger m’explicava cadascuna de les passes que feia
em semblava que no era veritat. Com si algú em contàs una història inventada en
el fons del cervell i que no ha existit mai. Però quan em telefonaves i em
descrivies les teves sensacions, els teus nous amics, la teva feina, les teves
emocions, em temia que allò era una realitat més potent que qualsevol relat que
el meu cap enfollit hagués pogut imaginar. Així funciona el curs ordinari de
les coses quan hi ha algú que t’estima com jo. Això no t’ho diré mai. Sobretot
ara, quan l’atzar que no podré controlar mai, va fer que en aquella excursió a
Cadaqués el citröen, que conduïa la teva estimada Lluïsa Maria, pegàs dues
voltes de campana en un revolt perilló amb aquells tràgics resultats que ja
coneixem. Els metges m’han dit que quedaràs coixa de la cama esquerra, però que amb unes operacions de cirurgia
plàstica podràs tornar a mirar-me als ulls amb aquella fesomia de dea grega. Et
salvares perquè no duies el cinturó posat i la porta es va obrir mentre sorties
projectada contra una olivera surenca a la vista, pètria al teu cos. Una altra
paradoxa de la seguretat.
Ha
entrat una infermera i m’ha dit que d’aquí a una estoneta et despertaràs i
segurament tendràs llacunes mentals. Que és absolutament normal. Aprofit per
transcriure el teu somni, Carme Júlia, que t’hauria volgut gravar perquè era en
els colors de la teva veu on es veia tot l’esplendor de la intriga: Carme Júlia
camina per un cementeri. Duu branques d’ametler florit. En el cementeri no hi
ha ni una ànima. Arriba a l’avinguda principal. Una dona avança davant ella.
Carme Júlia li va ben darrere. La dona agafa fua entre un laberint de carrerons
i nínxols. Carme Júlia no veu quan se’n va, però la dona ja no hi és. Mira una
mèl·lera mascle amb el bec carabassa damunt un xiprer sec. La mèl·lera alça el
vol i un vent que corr de tomba en tomba la tira cap endarrere. El cementeri és
buit. Carme Júlia, dreta devora la darrera tomba amb una làpida de formes
arrodonides, posa les branques florides d’ametler en els forats d’un cossiol
verd que hi ha damunt el marbre. La làpida negra buida, amb merdes d’ocell i
una paraula solitària: Gaudete. Carme
Júlia s’agenolla. Agafa un parell de copinyes marines i les col·loca sobre les
lletres. Sembla com si resàs. Plora.
Per
què podia saber que tot passaria com va succeir des que Carme Júlia em va
deixar? És una pregunta que no sé com respondre encara que tenc el
desllorigador molt a prop.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!