VIURE CADA DIA COM SI FOS EL DARRER DIA DE LA NOSTRA VIDA! Aquesta era una de les divises d’Steve Jobs, aquest home que ens va donar MAC, aquestes eines poètiques, magnífiques, funcionals i pràctiques que han revolucionat el nostre cervell i la nostra vida. Com a maquer de la primera hora gràcies a l’amic i inoblidable Nadal Batle, maquer del primer nanosegon, tot el meu cos i el meu esperit —i tots els meus aparells I-MAC, MAC AIR, I-PHONE i I-PAD— duen dol per la mort d’aquest savi pioner d’aquesta tecnologia meravellosa que ens ha donat gust, sapiència i noves possibilitats de coneixement. Que ens ha donat una vida millor a milions de persones! Que ha fet possible noves creacions i exploracions, nous cels, noves terres, nous mars! Amb el xoc d’aquesta notícia —sabia que estava fotut però era un gran lluitador contra el mal, contra tots els mals fins i tot aquest cranc de pàncrees que feia una dècada que l’atacava— vull esmentar in extenso el discurs que va donar a la Universitat d’Stanford perquè escoltem les seves idees en viu i en directed’un home que no havi anat mai a la universitat.

[“Apple ha perdut un visionari i un geni creatiu.
El món ha perdut a un
ésser humà excepcional. I aquells que hem tingut la fortuna de conèixer i treballar amb Seve hem perdut un amic estimat i un meravellós mentor.
Steve deixa enrere una companyia que només ell podia haver construït. El
seu esperit sempre serà l’esperit d’Apple.”]

STEVE JOBS DIXIT:

Em sento honorat d’estar amb vosaltres avui en aquesta cerimònia de
graduació en una de les millors universitats del món. Jo mai no em vaig
llicenciar. La veritat, això és el més a prop que he estat d’una
graduació universitària.

Avui desitjo explicar tres històries de
la meva vida. No és gran cosa. Només són tres històries. La primera
parla de connectar punts.

Em vaig retirar del Reed College als sis mesos i vaig seguir anant de
manera intermitent uns altres 18 mesos més abans d’abandonar els
estudis. Per què ho vaig deixar? Aquesta història va començar abans que
jo nasqués. La meva mare biològica era una jove estudiant d’universitat,
fadrina, que va decidir donar-me en adopció. Ella creia fermament que
havia de ser adoptat per estudiants graduats. Per tant, tot estava
arreglat perquè tot just naixés fos adoptat per un advocat i la seva
dona; llevat que quan vaig néixer ells van decidir en l’últim minut que
en realitat desitjaven una nena. D’aquesta manera, els meus pares, que
estaven en llista d’espera, van rebre una trucada enmig de la nit
preguntant-los: “Tenim un nen no desitjat; el volen?”. Ells van
contestar: “És clar!”.

Quan la meva mare biològica es va
assabentar que la meva mare mai s’havia graduat a la universitat i que
el meu pare tampoc tenia el graduat escolar es va negar a signar els
papers d’adopció definitius. Només va canviar de parer uns mesos més
tard quan els meus pares li van prometre que algun dia hi aniria a la
universitat. Als 17 anys vaig anar a la universitat. Ingènuament vaig
triar una quasi tan cara com Stanford i tots els estalvis dels meus
pares, de classe obrera, se’n van anar a la matrícula. Sis mesos després
jo no havia estat capaç d’apreciar el valor del seu esforç. No tenia
idea del que volia fer amb la meva vida i tampoc sabia si la universitat
m’ajudaria a decidir. I jo era allà, gastant tots els diners que els
meus pares havien estalviat durant tota la seva vida. Vaig decidir
retirar-me i confiar que tot aniria bé. Aquell moment va ser aterridor,
però mirant cap enrere és una de les millors decisions que he pres.
Prescindia de les classes obligatòries, que no m’interessaven, i vaig
començar a assistir irregularment a les que sí que considerava
interessants.

No tot va ser romàntic. No tenia dormitori, dormia
al terra de les habitacions d’amics, portava ampolles de Coca Cola als
dipòsits de 5 centaus per comprar menjar i caminava 11 quilòmetres,
creuant la ciutat cada diumenge de nit, per aconseguir un bon àpat a la
setmana al temple Hare Krishna. M’encantava. La majoria de coses amb les
que vaig ensopegar, seguint la meva curiositat i intuïció, van resultar
ser posteriorment inestimables. Per exemple, en aquest temps Reed
College oferia potser la millor instrucció en cal.ligrafia del país.
Tots els cartells, totes les etiquetes de tots els calaixos estaven
bellament escrits en caligrafia a mà en tot el campus. Com havia
abandonat el curs i no havia d’assistir a les classes normals, vaig
decidir prendre una classe de cal.ligrafia per aprendre. Vaig aprendre
dels tipus serif i sant serif, de la variació en l’espai entre les
diferents combinacions de lletres, del que fa que la gran tipografia
sigui el que és. Era artísticament bell, històric, d’una manera en què
la ciència no aconsegueix capturar, i ho vaig trobar fascinant.

A
priori, res d’això tenia una aplicació pràctica en la meva vida. Però
deu anys després, quan estava dissenyant el primer ordinador Macintosh,
tot va tenir sentit per a mi. El Mac va ser el primer ordinador amb una
bella tipografia. Si mai no hagués assistit a aquest únic curs a la
universitat, el Mac mai hauria tingut múltiples tipografies o fonts
proporcionalment espaiades. I com que Windows no va fer res més que
copiar a Mac, és probable que cap PC la tingués. Si mai m’hagués
retirat, mai hauria assistit a aquesta classe de cal.ligrafia, i els
ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que porten.
Per descomptat era impossible connectar els punts mirant cap al futur
quan jo estava a la universitat. No obstant això, el que va passar és
molt clar mirant cap al passat deu anys després.

Reitero, no
podeu connectar els punts mirant cap al futur; només podeu connectar-los
mirant cap al passat. Per tant, heu de confiar que els punts, d’alguna
manera, es connectaran en el vostre futur. Heu de confiar en alguna
cosa, el que sigui. Mai he abandonat aquesta perspectiva i és la que ha
marcat la diferència en la meva vida.

La segona història és sobre
l’amor i la pèrdua. Vaig ser afortunat, perquè vaig descobrir aviat el
que volia fer amb la meva vida. Woz i jo vam començar Apple al garatge
dels meus pares quan tenia 20 anys. Treballàrem dur i en 10 anys Apple
havia crescut a partir de nosaltres dos, transformant-se en una
companyia de dos mil milions amb més de 4.000 empleats. Recentment
havíem presentat la nostra més grandiosa creació -el Macintosh- un any
abans i jo recentment havia complert els 30.

I aleshores em van
acomiadar. Com et poden acomiadar d’una companyia que vas fundar? Bé, a
causa del creixement d’Apple vam contractar a algú que vaig pensar que
era molt talentós per dirigir la companyia amb mi. Els primers anys les
coses van anar bé. No obstant això, les nostres visions del futur van
començar a desviar-se i finalment vam tenir una topada. Quan va ocórrer,
la direcció li va donar suport a ell. D’aquesta manera als 30 anys
estava fora d’Apple. M’havia desaparegut allò que havia estat el centre
de tota la meva vida adulta. Va ser devastador. Per uns quants mesos,
realment no vaig saber què fer. Sentia que havia decebut a la generació
anterior d’empresaris, que havia deixat caure el testimoni quan m’ho
estaven passant. Em vaig trobar amb David Packard i Bob Noyce i vaig
intentar disculpar-me per haver-ho llençat tot a perdre tan
estrepitosament. Va ser un absolut fracàs públic i fins i tot pensava en
allunyar-me de la vall [del silici, Califòrnia]. Però, lentament, vaig
començar a entendre alguna cosa. Encara estimava el que feia. El revés
passat amb Apple no havia canviat això ni un mil.límetre. Havia estat
rebutjat, però seguia enamorat. I vaig decidir començar de nou.

Llavors
no ho vaig entendre, però ser acomiadat d’Apple va ser el millor que
podia haver-me passat. La pesadesa de tenir èxit va ser reemplaçada per
la il luminació de ser un principiant de nou. Em va alliberar i vaig
entrar en una de les etapes més creatives de la meva vida. Durant els
següents cinc anys, vaig fundar una companyia anomenada NeXT, una altra
empresa anomenada Pixar, i em vaig enamorar d’una sorprenent dona que va
esdevenir la meva dona. Pixar va continuar i va crear el primer film en
el món animada per ordinador, Toy Story, i ara és l’estudi d’animació
de més èxit a nivell mundial. En un notable gir dels fets, Apple va
comprar NeXT, vaig tornar a Apple i la tecnologia que desenvolupàvem en
NeXT constitueix el cor de l’actual renaixement d’Apple.

Amb
Laurene tenim una meravellosa família. Estic molt segur que res d’això
hauria passat si no m’haguessin acomiadat d’Apple. Va ser una amarga
medicina, però crec que el pacient la necessitava. De vegades la vida et
colpeja amb un mall al cap. No perdeu la fe. Estic convençut que l’únic
que em va permetre seguir va ser que jo estimava el que feia. Heu de
trobar el que estimeu. I això és tan vàlid per al treball com per
l’amor. El treball omplirà gran part de les vostres vides i l’única
manera de sentir-se realment satisfet és fer allò que creieu que és un
gran treball. I l’única forma de fer un gran treball és estimar el que
es fa. Si encara no ho heu trobat, seguiu buscant. No us atureu. Igual
que amb els assumptes del cor, sabreu quan l’heu trobat. I igual que
qualsevol relació important, millora amb el pas dels anys. Així que
seguiu buscant. I no us pareu.

La tercera història és sobre la
mort. Quan tenia 17 anys vaig llegir una cita que deia una cosa semblant
a “Si vius cada dia com si fos l’últim, és molt probable que algun dia
facis el correcte”. Em va impressionar i en els últims 33 anys, em miro
al mirall cada matí i em pregunto: “Si avui fos en últim dia de la meva
vida, voldria fer el que estic a punt de fer?” I cada vegada que la
resposta ha estat “no” diversos dies seguits, sé que necessito canviar
alguna cosa.

Recordar que moriré aviat és l’eina més important
que he trobat per prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè
gairebé totes les expectatives externes, tot l’orgull, tot el temor a la
vergonya o al fracàs tot això desapareix a les portes de la mort,
quedant només allò que és realment important. Recordar que moriràs és la
millor manera que conec per evitar el parany de pensar que tens alguna
cosa a perdre. Ja estàs nu. No hi ha cap raó per no seguir al teu cor.

Gairebé
un any enrere em van diagnosticar càncer. Em van fer un escàner a les
7:30 del matí i clarament mostrava un tumor al pàncrees. Ni sabia què
era el pàncrees! Els doctors em van dir que era molt probable que fos un
tipus de càncer incurable i que les meves expectatives de vida no
superarien els sis mesos. El metge em va aconsellar anar-me’n a casa i
arreglar els meus assumptes, que és el codi mèdic per preparar-te per
morir. Significa intentar dir als teus fills tot el que pensaves dir-los
en els propers 10 anys, en uns pocs mesos. Significa assegurar-te que
tot estigui liquidat de manera que sigui el més senzill possible per a
la família. Significa acomiadar-te.

Vaig viure amb aquest
diagnòstic tot el dia. Després a la tarda em van fer una biòpsia en què
van introduir un endoscopi per la gola, a través de l’estómac i els meus
intestins, van punxar amb una agulla el pàncrees i van extreure unes
poques cèl lules del tumor. Estava sedat, però la meva dona, que era
allà, em va explicar que quan van examinar les cèl lules en el
microscopi, els doctors van començar a plorar perquè van descobrir que
era una forma molt rara de càncer pancreàtic, curable amb cirurgia. Em
van operar i ara estic bé. És el més a prop que he estat a la mort i
espero que sigui el més proper per unes quantes dècades més.

En
haver viscut aquesta experiència, puc explicar-amb una mica més de
certesa que quan la mort era purament un concepte intel.lectual: Ningú
vol morir. Fins i tot la gent que vol anar al cel, no vol morir per
arribar allà. La mort és el destí que tots compartim. Ningú ha escapat
d’ella. I és com ha de ser perquè la mort és molt probable que sigui la
millor invenció de la vida. És la seva agent de canvi. Elimina el vell
per deixar pas al nou. Ara mateix, vosaltres sou la novetat, però algun
dia, no gaire llunyà, sereu els vells. I sereu eliminats. Lamento ser
tan tràgic, però és cert. El vostre temps té límit, així que no el
perdeu vivint la vida d’una altra persona. No us deixeu atrapar per
dogmes, no visqueu amb els resultats del pensament d’altres persones. No
permeteu que el soroll de les opinions alienes silenciï la vostra veu
interior. I més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre
cor i la vostra intuïció, perquè d’alguna manera ja sabeu el que
realment voleu arribar a ser. Tota la resta és secundari.

Quan
era jove, hi havia una sorprenent publicació anomenada The Whole Earth
Catalog, una de les bíblies de la meva generació. Va ser creada per un
tipus anomenat Steward Brand no gaire lluny d’aquí, a Menlo Park, i la
va crear amb un toc poètic. Va ser a finals dels 60, abans dels
ordinadors personals i de l’edició mitjançant microordinadors. S’editava
usant màquines d’escriure, tisores i càmera Polaroid. Era com Google en
tapes de cartolina, 35 anys abans que aparegués Google. Era idealista i
ple de belles eines i grans conceptes. Steward i el seu equip van
publicar diverses edicions del The Whole Earth Catalog i després, quan
seguia el seu curs normal, van publicar l’última edició. Va ser a
mitjans dels 70 i jo tenia la vostra edat. A la contraportada de
l’última edició, hi havia una fotografia d’una carretera enmig del camp a
primera hora del matí. El peu de foto deia: “Seguiu tenint gana. Seguiu
éssent esbojarrats”. Va ser el seu missatge de comiat. Sempre ho he
desitjat per mi. I ara, quan esteu a punt de graduar-vos, per començar
de nou, és el que us desitjo. Seguiu tenint gana. Seguiu éssent
esbojarrats “.
———————————————————————————————————————
I ara l’editorial de Vilaweb de l’amic Vicent Partal que sign en la seva totalitat:

Ben pocs poden canviar la vida de tants

La mort de Steve Jobs és una mala notícia.
Esperada, però una mala notícia. Sobretot perquè és difícil d’imaginar
què podria inventar encara Steve Jobs aquests vint anys vinents, quines
idees hauria tingut, quines revolucions hauria engegat.

Poquíssims han tingut la capacitat de canviar la vida de tanta gent
com ell. Moltes activitats de la nostra vida diària serien diferents, si
ell no haguera viscut. No dic millors ni pitjors, dic diferents. Jobs
ha canviat de soca-rel unes quantes indústries, totes amb un impacte
enorme en la vida diària de la gent: la informàtica, la música, el
cinema, la telefonia, la televisió, els diaris, la creació musical o la
il·lustració gràfica…

En aquest sentit els qui, seguidors entusiastes i acrítics, volen
convertir la seva feina en una mena de religió obliden l’enorme
capacitat de treball del fundador d’Apple, la seua imaginació
inacabable, el seu perfeccionisme, obsedit per la bellesa i per la
qualitat, la seua impaciència per a posar a mans de la gent coses
belles, que funcionen bé, que siguen útils.

Steve Jobs ha fet fàcil i millor la vida de molta gent, a tot arreu
del món. I ha posat al servei de la creativitat, de la comunicació, unes
eines que mai no havíem pogut somniar abans que ell. I, per si amb això
no n’hi hagués prou, ha fet una cosa millor: aconsellar-nos que no
defallim mai, que intentem sempre fer millor la nostra feina, que
sapiguem viure la nostra pròpia vida ‘escoltant el nostre cor’ i que
pensem d’una manera diferent, per nosaltres mateixos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!