ELS ENTRETENIMENTS INNOCUS
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
p
{margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Times;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Times;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Escriure és
cercar sense saber què. Explor una frase o un fraseig. Tot el meu esforç va
dirigit a trobar un to o una dicció especial. Molt abans del tema de la
història, perquè aquí no hi ha intriga que hi valgui, vull assajar unes
velocitats i unes petites músiques. Quant al narrador, és més una veu que un
personatge.
Voldria ser un sismògraf molt sensible per
descriure fil per randa les ones de xoc que em travessen des dels peus al
cervell amb intensitats diferents segons la mica de control que hi puc posar.
(Imatge Janine Antoni)
Potser aquestes línies que vull escriure per asserenar-me són un forma de
trencar el silenci que es va apoderar de les meves cordes vocals com l’única
contestació a uns successos que em deixaren plena de tremolors. La setmana
anterior ja havia gargotejat una nota sobre el silenci que quan la torn llegir
em sembla dur l’empremta d’una premonició. Tot venia perquè tu, el meu germà
Marc, que encara que tenguis vint-i-cinc anys, la carrera d’advocat acabada,
facis feina al bufet familiar i passegis com un trofeu la teva al·lota, Júlia,
filla dels empresaris hotelers Torrent, no havies contestat ni els
essaemaesses, ni les telefonades al mòbil, ni correus electrònics que t’havia
enviat. I el tema no era per no dir res: vivies com un paixà al xalet familiar de
Porto Pi amb els pares i la padrina Rosa, la qual cosa a mi, que havia fugit de
la seva tutela a divuit anys, em semblava una forma d’aburgesament tan
fastigosa com indesitjable, i devies estar al corrent de la festa que
organitzaria mumare per celebrar el trenta aniversari del seu casament. I no em
deies res, com sempre que m’interessava alguna cosa de n’Helena i en Sebastià,
els nostres progenitors, per als quals tu eres el fill estimat i jo la filla
pròdiga. Aquí va ser quan vaig escriure d’un tret: El silenci, Marc, és per a nosaltres
un territori tan íntim, tan familiar, que constitueix el nostre espai vital,
l’únic en el si del qual ens sabem moure, fins i tot ens hi ofegam, el lloc on
ens perdem, però en el qual ens obstinam a errar. Sabia que contestaries
aquella provocació tan infantil, però que tocava alguns dels punts que podien
conservar l’antiga sensibilitat. Encara recordava els nostres jocs a la cala
quan ens enviàvem missatges amagats entre les pedres d’un vell mur mig cobert
d’heura que hi havia en un trast abandonat. Allò va durar tot un estiu, i
estoig en una capseta d’argent aquells papers quadradets que m’escrivies amb la
teva lletra arrodonida on parlaves de la bellesa dels meus cabells, de la
claror dels meus ulls, de la popa dels meus llavis vermells, de l’arrodoniment
dels meus pits amb els mugrons punxeguts, d’aquella secreta cova del meu
entrecuix. I sempre em declaraves amor etern de totes les formes possibles. Si
miràs de prim compte els petits bitllets, podrien constituir el quadern d’uns
descobriments que es produïen en aquelles llargues sestes en què tu i jo
pujàvem a la torreta on teníem l’estudi, tancàvem amb clau, esteníem un
cobertor verd damunt els coixins i ens posàvem a jugar a metges amb tot el gust
i la tranquil·litat del món. En acabar aquell estiu, tu partires a estudiar
intern als jesuïtes i mai més no tornàrem als jocs prohibits. Que és d’estrany,
el món dels adults. Ni llavors ni ara mateix no he entès mai tanta d’energia
tudada a evitar els entreteniments innocus. El teu correu era clar i sec. Només
sabies que el dissabte hi hauria el sopar d’aniversari. Parla amb ta mare, ella
t’ho contarà tot. Marc. Així tancaves aquelles dues línies de compromís. Mumare
em va dir que no m’havia contat res abans perquè fins aquell matí mateix no ho
havien decidit. Però que ella ja havia agafat el telèfon i en un tres i no res
ho tenia tot arreglat. La setmana passada parlàvem amb ton pare de partir tots
dos a fer un creuer al Carib, després se’ns va ocórrer convidar-vos a en Marc i
a tu. Ton pare n’estava convençut. Jo el dilluns vaig decidir que quedàvem i
que faríem un sopar familiar. Tenc la taula ben clara: hi vendran la tia Pilar
i en Tomeu amb na Jero i en Ramon. Vendran també els germans de ton pare (en
Miquel no està gaire fi, d’ençà de la mort de na Françoise) n’Andreu i na Clara
volien que convidàssim els promesos de na Tití i na Vanesa, però els he dit que
no. Fins i tot en Marc em fa morros perquè na Júlia m’estim més que no véngui.
Només vull la família de més a prop. La padrina Rosa es queixa perquè diu que
amb el glaucoma no podrà veure ningú i amb la sordesa no sentirà res. Això la
posa de molt mala lluna. Voldria que tu te’n cuidassis. Trobes que ho he
preparat bé? Record que en aquell moment vaig pensar: l’impudor és una cosa, la
indiscreció n’és una altra. Mumare sempre m’havia demanat opinió quan ja tenia
totes les coses fetes, i el meu paper era ben senzill: practicar l’aquiescència.
Però aquest cop em vaig fer la malcriada i amb veu de rebel sense causa vaig
amollar: trob que fas molts de parts i quarts. Per quina mania rara no vols que
vénguin na Júlia i els promesos de les bessones? Na Jero també em sembla que
està a punt de casar-se. I t’ho dic jo que som l’antimatrimoni! Em tallares amb
paraules esmolades que em feren mal. Sé que vaig passar dos dies com si
m’haguessis fet un blau a l’ànima. Per això, quan em vaig vestir per anar a
aquell sopar, vaig decidir que dins l’entremesclat de persones que em trobaria,
ningú no m’havia de ferir vertaderament, ni ningú no m’havia realment de fer
feliç. I em vaig maquillar amb pell d’elefant. Puc assegurar que des que vaig
arribar a Villa Helena tot respirava aires de festassa. Quan vaig veure na
Júlia amb un vestit de lamé vermell que se’n desfeia com una més de la família
sense que això provocàs cap problema amb les cosines i els cosins, vaig pensar que
en Marc era l’amo del món i jo l’annereta lletja. Però amb el maquillatge no em
va transparentar res. El sopar que mumare havia encomanat al càtering de Menú
va ser extraordinari. La padrina Rosa, al meu costat, em demanava que li contàs
tots els detalls, les formes i els colors dels vestits, els temes de les
converses, els xafardeigs… Brindàrem moltes de vegades amb vi Quatre Kilos i
amb xampany Mumm. Mumare duia un vestit verd fosc molt escotat amb un turbant
que hi feia joc i em recordava la Gardner de La noche de la iguana. Quan ja havien bufat les espelmes de la
tortada de tres pisos, mumare va dir que com a fi de festa hi hauria una
pel·lícula. Dins l’ambient de bulla, va abaixar la llum de la gran aranya de
Murano amb el reòstat, i el televisor de plasma s’encengué amb un llampec
fosforescent. Molt a poc a poc es va produir un silenci complet davant les
imatges de la pantalla. La padrina Rosa em demanava: quina pel·lícula és, una de
quan éreu petits o la del casament? I jo no li podia contestar perquè un sisme
interior em feia cervelltremolar davant mon pare i una al·lota molt morena que
boixaven dins un llit capitoné de color carabassa. Allò va durar no gens. Allò
va durar una eternitat. Mumare va encendre els llums i digué amb una veu tota
serena i continguda: Sebastià, al jardí hi ha les teves maletes. Parteix i no
tornis pus mai!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!