1 d'octubre de 2011
Sense categoria
5 comentaris

Ai, pàtria meva, tan bella i tan perduda!

Quan passeig dins l’horabaixa vermellós (demà farà vent) pens en la feta que va passar el dia 12 de març de 2011 a l’òpera de Roma quan es representava Nabucco de Verdi. Itàlia celebrava el 150 aniversari de la seva creació. El teatre ple, hi havia totes les autoritats civils, religioses i militars (Berlusconi i tot). Abans de la representació el batle de Roma va pujar a l’escenari i va fer un discurs en què denunciava els retalls del pressupost de cultura que feia el govern. Això sensiblitzà molt el públic. I quan el cor acabà de cantar  la cançó dels esclaus, Va pensiero, tot el teatre va ser una mambelleta amb crits de Viva Itàlia, Viva Verdi. El cant del cor representa l’esclavatge dels jueus a Babilònia i a Itàlia és el símbol de la recerca de la llibertat. Cal recordar que Verdi ho va escriure quan el país estava sota el jou de l’Imperi Àustrohongarès. I hi va haver un crit que va dir: Llarga vida a Itàlia!

Llavors Ricardo Muti, el director d’orquestra va fer una valenta
intervenció: Sí, estic d’acord “Llarga vida a Itàlia”, però jo que ja no
tenc trenta anys he viscut la meva vida com italià i he recorregut molt
de món. Avui estic avergonyit del que passa en el meu país. Avui quan
dirigia el cor que cantava “Ai, pàtria meva, tan bella i tan perduda” he
pensat que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va
construir la història d’Itàlia. En tal cas la nostra pàtria estaria de
veres “bella i perduda”. Els aplaudiments i bravos esclataren. I també
va dir que faria un bis i que si el públic volia cantar podia fer-ho,
sempre que no desafinassin! Tothom es va aixecar dret. Aquest fragment
de vídeo és emocionant! Tot això pensava mentre queia la fosca damunt
els camps, el meu cervell i tanta de misèria a la cultura catalana que
també hauria prendre llum dels mots de Muti. He recordat també
l’amiga Carme Callol que és la que m’ha enviat aquesta notícia
engrescadora. Ai, País Català meu, tan bell i tan perdut!

  1. Entre  l’Itàlia del nord de Llombardia o Piamontesa, l’Itàlia Ligur Genovesa i de Còrcega, l’Itàlia eterna històrica Romana i Toscana amb l’Itàlia del sud Napolitana, Siciliana i de la Cerdenya. 

    Sempre Itàlia; la península Itàlica i ses illes, bella i perduda, i sovint esclava.

  2. A l’Espanya és el que és, per què s’ha desenvolupat sempre posant la seva pàtria, la llengua espanyola i una pretesa i determinada unitat per damunt dels interessos econòmics.

    Fins el punt que han fet coincidir i han fet dependre molts dels seus interesos esclussius patriòtics i d’unitat amb els econòmics.

    Posar els interesos econòmics per damunt dels patriòtics, la llengua i la cultura, només es pot fer des de la normalitat d’un Estat que recolçe la pàtria i la llengua.

    Per això sempre és molt més fàcil i honorable aconseguir l’independència que qualsevol mena de pacte fiscal o concert econòmic raonable que ens assenyalarà com el poble venut i dels ‘pesseters’ que som.

    Encara que l’estratègia de demanar un pacte fiscal i el conseqüent rebuig des del espanyolisme actual, puga formar part o no del full de ruta cap a l’independència com un agravi més contra Catalunya en aquest cas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!