24 de setembre de 2011
Sense categoria
0 comentaris

Pluja

Si no
miram enrere, no tenim cap passat, cap futur. Som un home porós que no sap
estimar bé. Acab d’escriure aquestes dues frases i apareixes de bell nou, de
vellíssim nou davant els meus ulls, ets l’al·lota que, com en un conte molt
simple de Salter que vaig llegir quan estudiava de metge a Barcelona, toca el
piano, cultiva roses, fa classes de dibuix als nins del poble i espera amb tota
la seva força i fragilitat trobar un amor que l’alimenti i l’ajudi a viure.

Em
veig fent de copilot teu dins la claror d’una nit en què només els ulls em
queden il·luminats per les bombetes dels fanals, i la boca no s’atura de
contar-te les temptatives fracassades d’escriure una història del 36 en què una
altra dona com tu ocupa un lloc decisiu dins una trama amb els mateixos
sentiments que provoques i que vius, les mateixes passions que despertes i de
què frueixes, la irradiació misteriosa que crees i que et fa alenar a l’ampla.

Tu
condueixes amb la prudència que practiques en els moments d’alt risc quan et
tems que naveg per contrades tòxiques que no conec, que m’estavell per baixos
perillosos que no veig, que faig aigües entre ones de tempesta que capgiren el
cos i l’esperit i em deixen com una despulla que, com que no troba cap lloc on
arrecerar-se de la intempèrie, no sap fer altra cosa que barrinar amb paraules
tota casta d’esdeveniments que dins aquella insondable solitud li facin una
mica de companyia. Com el vent, no el sents aquest vent encès que xiula entre
nosaltres quan has aturat el cotxe en aquesta plaça rectangular d’un barri que
sembla abandonat, a aquesta mala hora de la matinada, no sents el vent que em
duu tota casta de records dels llocs que ha travessat: la pudor escarrufadora
de la carn cremada dels morts d’un atemptat qualsevol, tant quotidià com ignorat,
a Bagdad, la terra de les mil i una nits, el gel esmolat d’un cim ple de neu
dels Càrpats on uns alpinistes, dona i home, es diuen que s’estimen penjats a
milers de metres de la terra ferma, la barreja de músiques que tocaven els
inventors d’unes noves relacions, d’uns nous sexes, d’uns nous cervells, els
avançats d’un melting-pot estel·lar, fa unes nits a Berlín, les llàgrimes
aspres d’un perruquera siberiana que es talla les venes dins la banyera perquè
el seu promès l’enganya amb la seva pitjor amiga, la besada amb llengua
enlluernadora i sorprenent de dues dones en un mirador de ferro rovellat al
turó de Graça com un camafeu de la felicitat, la innocència en punt d’aquesta
al·lota jove i antiga, sensual i mística, incisiva i càlida, secreta i embolicadora,
autèntica i solar que em ve darrere i em diu amb veu un poc ronca i un somriure
obert, que el lloc li sembla inquietant i descoratjador com aquest mal final
que li he contat, un mal final que no lliga res, que no et fa sentir gens de
pena ni d’alegria, un mal final que no s’entén, no escoltes tot això dins una
estranya solidaritat de les coses i de les fetes en la cançó del vent?

Però
si és el principi, li dic amb la boca petita del caminador que avança damunt la
capa primíssima de lava no gaire refredada que en qualsevol moment es pot
rompre i passar per ull dins un fondal de foc, i torn a repetir “però si és el
principi” amb un arrossegall de frases en què intent justificar el meu estat de
confusió, la meva manera maldestra d’intentar fer de la felicitat un
espectacle, d’amollar mitjançant el personatge d’aquella al·lota que ets tu
l’energia de la meva regeneració, aquesta que vaig tornar a descobrir quan
escoltàvem “Moon river” dins el llit, tu reposaves el cap damunt la meva
espatlla dreta, defora, rere els vidres nus, queia la pluja lentament,
respirava el teu perfum i sabia ben a les clares que era la teva pell que
m’havia fet conèixer el meu, primer amb desconfiança, després amb
reconeixement, i volia eternitzar aquell instant com a xifra del meu amor.
“Però si és el principi”, vaig tornar a repetir en un estat de somnambulisme
que m’envaïa amb el ritme de les envestides del vent, i et vaig veure aïllada,
assaborint les senzilleses d’aquell barri pobre però ple de la tendresa humida
d’aquests murs escrostonats pel temps que tu acaronaves en un ball de tactes
mentre em menjaves l’orella amb aquelles paraules càlides, acollidores,
complaents i generoses que es passejaven pel meu cos i em creaven l’eufòria de
sentir que et tenia a prop en moments tan plens de malviure, i que això era el
que havia de cantar mentre en sabés: l’amor de cada dia, fou precisament això
la llavor del meu relat sobre la intemporalitat que fundà una de les primeres
“converses llargues”, les famoses “converses llargues” que tu batejares amb
aquella forma de denominació tan obsessiva que practicaves i que em deixava
siderat, esmaperdut, badocant com un titella davant la teva capacitat de
designar, sí, una conversa llarga, i nocturna, semblava que només vivíem dins
la nit americana, en què feres tot un conjunt de monuments seculars, monuments
als morts anticipats que record ben clarament.

No sé
si era la mateixa nit del viatge en cotxe cap al final que era un principi, no,
no ho era, però no puc recordar el lloc i les circumstàncies més o menys
exactes, encara que sé que feia poc que m’havies parlat d’un d’aquells “jousjocs engendradors” teus, on hi sortia una església,
amb una imatge d’una santa màrtir al fons d’un altar que et produïa fascinació,
i on veies una monja que cada vespre resava al costat de la teva capella amb
una immobilitat d’estàtua davant aquell tabernacle en què segons la teologia hi
ha la “presència real”, sí, va ser en aquella estació amorosa quan ens sabíem
presència real amb les reciprocitats del misteri que em digueres els mots que
podrien encloure un dels fins més nobles del nostre amor en un territori més
enllà dels plaers fugitius: “Infantar en la bellesa”. Serà el títol novell
d’aquesta festa de l’amor de cada dia que començaré tot seguit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!