La ponentada em marca el camí. Tot el bosc d’enfora està pintat al contrallum amb tinta xinesa i paraules que van cap al silenci a poc a poc. Avança amb la lentitud dels segles la nit. Els renous s’apaguen com fogueres. Fins i tot els cants del sebel·lins desapareixen dins l’aire transparent de foscúria. Entotsolat entr dins les arrels de l’alzina gran vora el casetó de fang i escolt com creix un silenci etern com la mort.
[Imatge: Taj Mahal de Miquel Barceló]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!