20 de setembre de 2011
Sense categoria
0 comentaris

Isaki Lacuesta i Miquel Barceló a Sant Sebastià

Estic molt content de l’èxit d’aquests dos amics en la presentació ahir de Los pasos dobles i també a la d’avui de Quadern de fang. Supòs que d¡vendres ja podrem veure els dos films als cinemes d’aquí. Em fa molta d’il·lusió i ganes fruir de la recerca del búnquer on François Augieras va pintar el seu món i que va quedar enterrat per l’arena del desert, i assistir a la darrera representació de Paso Doble a Mali. També els que vagin a París del 18 al 29 d’octubre podran veure al teatre de Peter Brook, Les Bouffes du Nord, una performance barceloniana. En Miquel haurà col·locat a l’escenari de cul al pati de butaques una gran tela —el Taj Mahal— i la gent que la vulgui contemplar haurà de pujar a l’escenari. Una virgueria.
Los pasos dobles, d’ Isaki LACUESTA. La
millor manera d’escapar dels que et persegueixen sense deixar rastre
és caminar de rerescules, sobre les teves pròpies petges. Això es
pensava en François Augiéras, que va fer tot de pintures en un búnker
militar al desert i després va deixar que la sorra ho colgués perquè
ningú no ho trobés fins al segle XXI. Però, qui és Augiéras? Un
legionari, un pintor, un escriptor, un pistoler, un sant, un lladre, un
dimoni o potser una mica de cada?
Aquesta és la sinopsi oficial del film, realitzat amb la col·laboració de l’artista Miquel Barceló; però Isaki Lacuesta explica: No
m’agrada descriure “Los pasos dobles” perquè les caixes de sorpreses no
han d’explicar-se, sinó obrir-se. De moment, si mirem el paquet a
contrallum com els nois impacients, podrem intuir que “Los pasos dobles”
serà una pel·lícula d’aventures, un relat (tal com es deia en les
portades d’Hergé) per a nens de fins a 99 anys. Un dels nostres
personatges, Abinou, acaba de fer-ne ja 105, però també l’hi deixarem
veure. Recordo que de nens jugàvem a unir amb un llapis les sèries de
punts separats que, en conjugar-se, donaven forma als personatges,
paisatges o constel·lacions. De la mateixa manera, fa anys, els tèrmits
es van menjar les pintures de Miquel Barceló i aquest, lluny de
frustrar-se, va decidir treballar a mitges amb els animals i començar a
dibuixar seguint les línies de la destrossa. A “Los pasos dobles” hem
treballat igual. De seguida vam veure que el dibuix resultant
s’assemblava molt a un mapa del tresor. Uns personatges a la recerca
d’un búnquer desaparegut en el desert. Una duna propera al mar. Una
banda de lladres motoritzats. Els endevins. Un baobab en forma
d’esquelet. Un amulet de bronze. Un peix de pedra. Una emboscada. Un
viatge d’anada sense bitllet de tornada. I un misteri: quina és l’única
cosa que al compartir-la es destrueix?
Quadern de fang també, tan bé, d’Isaki Lacuesta:

Fa més de vint anys, el pintor Miquel Barceló va recòrrer en
camioneta el desert del Sahara des d’Argelia fins a Mali. En arribar al
final del viatge, la seva pintura i la seva vida havien canviat i va
decidir instal.lar el seu taller a la part alta de la falla del Pais
Dogon, on passa llargues temporades.
Els fruits d’aquesta etapa són mundialment coneguts, però el seu taller
africà s’ha mantingut sempre com un reducte inexpugnable, vedat a les
càmeres de cinema.
Fins ara, per intuir la intimitat del creador a l’Àfrica, havíem de
recòrrer a les fotografies de Jean-Marie del Moral i, sobretot, als
“Quaderns de l’Àfrica”, els diaris en què Barceló descriu la seva vida
africana.
Ara, per fi, Barceló obre el seu taller de Gogolí a un equip de rodatge.

L’equip del ”Quadern de fang” va arribar a Gogolí per rodar una
pel.lícula de ficció que porta per títol ”Los Pasos Dobles”. En ella,
Miquel Barceló apareix com a alter ego del protagonista de la
pel.lícula, el pintor i escriptor francès François Augiéras, interpretat
per un actor de Mali.


Allà, mentre preparavem les seqüències previstes pel guió, Barceló ens
proporcionava moments inesperats que no podiem deixar escapar. I donat
que era impossible encabir-los en la pel.lícula en curs, al llarg del
rodatge es va anar imposant la necessitat d’encabir tot aquest
material mai vist en un documental centrat exclusivament en la feina i
la vida de Barceló a Mali.

Durant la nostra estada a l’Àfrica, el vàrem filmar treballant amb
tècniques inèdites, assajades i desenvolupades davant de les nostres
càmeres. Així va sorgir, per exemple, la sèrie de nou retrats d’albins
africans exposada en l’actualitat a Avinyó. Quan Barceló va veure el
grup d’albins que formava part de la figuració de la pel.lícula, va
iniciar un treball frenètic per trobar la tècnica adequada per
retratar-los.


També el veurem treballar amb les tècniques i motius que li han donat
més fama, però que a partir d’ara contemplarem amb diferents ulls. I és
que quan s’arriba a Gogolí un entèn de cop que l’anàlisi de l’obra de
Barceló a què estem acostumats no és suficient, que no ni ha prou amb
recòrrer a la crítica d’art que vincula Barceló amb una determinada
història de l’art occidental, amb les seves influències de Pollock, la
tauromàquia, etc. Els paisatges, la gent, la cosmogonía dogon i la seva
vida quotidiana, reverberen continuament en l’obra de Barceló, no només
pel que fa als motius, sinó també a les tècniques. Perquè no és el
mateix pintar en un estudi de París a fer-ho en un taller a l’aire
lliure on cada nit el vent s’encarrega de convertir el quadre en curs en
un palimpsest que obliga de dia al pintor a decidir si rasca o
conservar la sorra per reconvertir-la en un element del quadre. El
mateix succeeix amb les termites que devoren les teles i que ell ha
convertit en una de les seves etapes més celebrades.
Els dogon saben que Barceló pinta, però a excepció dels amics més
propers, no conèixen la seva obra i no saben fins a quin punt ell ha
estat afectat per Àfrica. Escollint el País Dogon com l’indret on
representar per última vegada “Paso Doble”, Barceló volia tornar-los
part del que ells li havien ensenyat.

El coneixerem també en la seva vida quotidiana, passejant pel mercat on
pinta cada setmana pujat en un dels terrats, caminant entre els baobabs
que apareixen tant sovint en els seus quaderns africans i acompanyat
pels amics Amon, Amassagou, Ogombarà i Abinon, fàcilment reconeixibles
com a models de moltes de les seves obres, amb els que comparteix
confidències i bromes regades amb cervesa de mill durant les llargues
nits sense llum artificial de Gogolí.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!