19 de setembre de 2011
Sense categoria
0 comentaris

be water, my friend

El bé
suprem és com l’aigua que a deu mil coses fa bé sense cap brega. Perviu als
llocs més baixos, els que tothom menysprea.
Dao de jing

 

M’ho digueres com si no res aquell dia en què
asseguts al bar Varadero, amb la Catedral que s’encenia d’ors amb les primeres
clarors del matí estiuenc al fons i un mar ple d’oneues blanques als peus, no
m’aturava de demanar-te les raons d’aquella separació intuïda. 

Hauries de fer
una experiència: deixar-te desorientar. Aixeca’t, pega un parell de voltes
damunt tu mateixa. Perd el món de vista. Eren les darreres paraules que
necessitava. Feies del dubte una brúixola quan t’exigia consistència. Eres tan
prim, tan jove, tan bell, tan tímid, tan lluminós que vaig saber des del primer
moment, quan et vaig conèixer a la festa d’aniversari de Miquela Fortuny, que
la vida s’obriria davant nosaltres i que aniríem plegats pel camí del temps.
Feia estacions, segles, que t’esperava. Quan et vaig veure, estaves d’escorç parlant
amb un grup de gent devora el tronc d’un fasser, et girares de sobte i els
nostres ulls es toparen, vaig sentir la commoció d’una descàrrega elèctrica,
d’un llamp sensible que suscitava mil i un ecos, mil i una ones subtils en el
meu interior. Va ser l’instant feliç d’una seducció, aquest moment intens i
breu com l’esclat de sol damunt un vidre quan el tanques a poc a poc. Qui es
pensàs que som amants s’equivocaria. Nosaltres podem escapar a les fixacions, a
les engorgades dins l’estable, a les formes adormides del formigó encofrat.
Nosaltres som mòbils, nosaltres som aeris, nosaltres som incomprensibles als
altres. Deies coses d’aquestes i jo començava el diari d’una revelació, la joia
de viure lliurement les relacions. Som un ateu sexual, repeties. Hi havia una
tristesa canina l’endemà de les teves sortides nocturnes per estudiar la
prostitució d’aquelles al·lotes de Nigèria, o de Mali o del Marroc o d’Algèria
o de Romania, tant se val, que formaven el gruix més essencial de la teva feina
de sociòleg. Algunes matinades tornaves com si t’hagués escopit la mar de la
merdera: amb un trau al front, un ull mig tancat d’un cop de puny i el cos ple
de blaus d’una pallissa que t’havien donat els proxenetes que no podien consentir
que ficassis el nas dins els seus assumptes. Allò m’emmalaltia i et demanava si
prenies prou mesures de seguretat. Tu et posaves a riure com un eixelebrat. I
ara ets tu qui vol viure segura. Si l’altre horabaixa em deies que vivíem en un
territori entre dues trinxeres, en aquest no
man’s land
desolat entre dos exèrcits enemics. Com pots demanar seguretats
en aquests temps que corren? La ingenuïtat, reina meva, després dels vint anys
cau dins el ridícul. I et posaves a fumar un fortuna rere l’altre i beure un
gin tònic rere l’altre. No sé com després, dins aquell llit com un altar,
celebràvem amb opulència eròtica el nostre encontre. Els millors viatges són
immòbils, m’amollaves amb el fum que quan sortia d’aquells llavis que havia
macerat a voler dibuixava volutes blavoses que es perdien pel sostre
constel·lat d’estrelles fosforescents. La gelosia no ens ha deixat mai. Sembla
incomprensible. Però qui pot comprendre i què hi ha per comprendre? Com vaig
comprovar en nombroses baralles i controvèrsies,  eres l’home més dotat
del món per a les llargues, les esgotadores converses. Les històries
envelleixen de pressa, però les frases persisteixen amb energia i obren una
riquesa de percepcions que sura entremig del temps. Les teves eren com
il·luminacions: vives, precises, divertides, plenes de color, tendres.
Acaronava el marró ordinari dels teus cabells i em repetia per mil·lèsima
vegada que no m’aportaves res a l’ombrívola màgia del món, però que no podria
viure sense tu més de sis hores seguides. Escriure és perillós per a tot ésser
humà i els que l’envolten? Quin amant ho pot suportar? Per què em digueres quan
miràvem embadalits La raie de Chardin
al Louvre: el gran art és el menyspreu d’un gran home per l’art mediocre? Feies
part d’aquesta gran família de nerviosos que són la sal de la terra. Eres tu
qui m’havia ensenyat aquesta citació proustiana: tot allò que coneixem de bo
ens ve dels nerviosos. Són ells el qui han fet les obres mestres. El món no
sabrà mai què els deu i sobretot el que han sofert per donar-l’hi. Pensava en
tu com el meu agent secret. Eres algú que pot tenir diverses identitats
simultànies. No havies acceptat mai una identitat estable, la qual cosa donava
una musicalitat a la teva existència. I en aquesta societat de la vigilància
recíproca constant aquesta pràctica era una bona escapatòria a la fossilització
del jo. Eres un curiós nat. Això et creava una imantació que atreia cap a tu
totes les novetats i llepolies. Quan et deia que aquella feina teva era molt
perillosa em contestaves: allà on creix el perill, creix també el que salva!
Voldries que començàs així la rememoració del nostre passat, fent un inventari
de tortures i d’ebrietats, de sospirs i d’orgasmes, d’asmes nerviosos provocats
pel pol·len d’unes paraules dites de biaix? O t’estimaries més que agafàs el
model d’aquell Preludi i fuga en la menor BMW 543 de Joan Sebastià que
t’agradava tant i que posaves en els moments de les grans celebracions? O
hauria de seguir els teus designis i confegir la reconstrucció dels nostres
records tintats pel gust del fugaç, de l’anotació, d’un incomplet escrit damunt
una entrada de cinema, un tros de sobrecarta, una esquela mortuòria retallada,
al darrere d’un menú de restaurant o entre els intersticis  d’altres
textos en una plana de carnet de notes? M’ensenyares un art de viure a cada
instant. Oh, amor meu, raison d’être, joie de vivre, mon ivresse! Com podria
tornar a escriure? Aquell dia hauria d’haver devorat el teu cos, fer-lo viure
dins el meu, treure’n la fredor del dipòsit de cadàvers amb el foc que em
consumia per dedins i que en tan poc temps s’ha desfet en cendres que el vent
arramassa i torna a escampar.

[Aquest text va ser publicat al suplement “La almudaina” del Diario de Mallorca el dia 18 de setewmbre de MMXI]
Si voleu saber algunes coses de Miquel Barceló a Nova York contades per mi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!