15 de setembre de 2011
Sense categoria
0 comentaris

‘T’estim a tu’ per Nicolau Dols

He trobat per la música de l’atzar aquesta encoratjadora crítica de T’estim a tu escrita per l’amic, poeta, traductor i fonètic Nicolau Dols. Quan volen baixos aquestes paraules són unes línies euforitzants i joioses. Moltes de gràcies, Nicolau!
—————————————————————————————————————————

T’estim
a tu
, de Biel Mesquida

Nicolau Dols.

“Allò que no succeeix en deu anys, passa en un
segon, quan manco ho esperes”, versió nostrada del clàssic “Accidit in puncto
quod non accidit in anno”, que Biel Mesquida té el coratge i la desvergonya de
posar com a bell començament de la primera de les trenta-quatre peces d’aquest
trencaclosques multiforme que és T’estim
a tu
. És coratge i és desvergonya perquè la frase en qüestió, si bé és útil
per començar qualsevol narració, és una guia expressament fal·laç per començar
aquest llibre. Pretén dir exactament el mateix que Hamlet al Rei “No, no; they
do but jest, poison in jest: no offence i’ the world” (III.2), però, com a Hamlet, les coses que passen en aquest
llibre són conegudes nostres. És la realitat de cada dia, el que es mostra
aquí.

Precisament és la crítica social el que pot atreure més el lector
volander: aquí hi ha el pacte de progrés, el Pp, l’ecotaxa, la construcció
infinitament destructora, la corrupció, la dilapidació del patrimoni, el
trànsit assassí, la xenofòbia i altres delicadeses de la nostra (?) societat.
Dit així sembla que l’autor no ha fet altra cosa que un cut & paste de
notícies de diari. Però el mèrit de l’escriptor no consisteix a transmetre
talment coses que no succeeixen en deu anys i passen en un segon. El mèrit de
l’escriptor és construir arguments a partir d’històries i, com més quotidianes
són aquestes històries, més possibilitats hi ha d’obtenir plusvàlues
interessants. Naturalment, això només és possible amb una tècnica segura, fruit
d’un treball constant i repetit de perfeccionament de l’obra. La comparació de
“La passió segons Llorença” i la línia argumental d’on prové aquesta peça,
extreta de Vertígens (novel·la amb la
qual l’autor obtingué el Premi Ciutat de Palma l’any 1998) ens demostra
precisament aquesta capacitat de pensar i repensar la pròpia obra, i així
igualment les diferències que s’observen entre la publicació d’aquestes
històries a la premsa i la seva versió definitiva. Però, a més a més, i per la
via de la compressió, la primera comparació mostra el que, com veurem, és una
constant de T’estim a tu: la
intensitat.

Ja és coneguda l’habilitat de Mesquida per
dotar la seva escriptura de la intensitat pròpia de la prosa poètica (“Nedes,
etc.” d’Excelsior o el temps escrit
com a prova d’això) amb ritme de període llarg amb llargues enumeracions, ús
d’imatgeria abundant, adjectivació igualment abundosa i, quan cal, de nou
encuny. Aquesta capacitat també es demostra aquí i, a més, es combina amb
l’altre tipus d’intensitat a què ens hem referit i que explotarem més avall.
Vegem primer, però, alguns exemples de la prosa carnosa de què parlam: “Allà,
davall la claror neònica d’un blanc incandescent de la barra, et semblà una
aparició: una llarga cabellera negra amollada fins a mitja esquena que
emmarcava una pell amb clarors de magrana, amb els ulls com dos llacs
tremoladissos d’un verd castanya, uns llavis dibuixats amb pintures de cirera i
aquell batec d’unes venes blavoses als polsos que tenies a un no res de la teva
còrpora” (pàg. 23); “la cabellera llarga i onada, negra de tinta xinesa, et
tapa mitja esquena, a l’oval de la cara, davall aquella semicircumferència
bombada del front, hi ha les celles fines i arquejades sota les quals el gris
lila dels ulls espurneja amb constel·lacions de lluentors i la carnalitat
perfilada dels llavis somrients deixa al descobert el vori lluent d’aquelles
dents omnívores” (pàg.41).

Ara, com dèiem, aquesta escriptura intensa es
combina amb un altre tipus d’intensitat: el que prové de l’ús sistemàtic de la
segona persona, ja anunciat al títol. Amb aquest recurs, present ja a Excelsior i a Vertígens, se simula una comunicació més directa i el lector té la
sensació que contempla sense filtres (cosa que no passa amb l’ús de la tercera
persona, si no va acompanyada del present) l’actualitat de la veu narradora.
Aquest és el joc de les novel·les epistolars, que és on el recurs de la segona
persona és més justificable. T’estim a tu
mostra un ús més destre d’aquest recurs que no les dues obres anteriors perquè,
tot i que no és una col·lecció de cartes, limita la llargada de les narracions
a la que s’espera del gènere epistolar. Això fa la simulació comunicativa més
creïble. Alhora, però, els personatges que encarnen o pateixen els pecats de la
col·lectivitat que ja hem assenyalat més amunt, són obligadament més intensos,
més vius, perquè no poden esperar que un lent desenvolupament de les accions
els dibuixi la fesomia. D’aquesta manera destaquen sobre el teló de fons que es
denuncia i transposen a clau d’individu la tragèdia col·lectiva.

Escriptura poèticament intensa, segona persona
del singular i personatges ben delineats són el recursos tècnics que articulen
les històries massa quotidianes de la nostra actualitat en arguments bellament
contats. Tenim la sensació que amb T’estim
a tu
Biel Mesquida ha endevinat el gènere que més convé a les seves
identitats de periodista, narrador i poeta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!