fil d’era
Alone, alone, all all alone,
Alone on the wide wide sea!
Samuel Taylor Coleridge
Sol, sol, tot, entotsolat,
Sol en els vasts horitzons del mar.
Memoritz aquest poema quan camín entre el dia i la nit, entre l’ametlerar i el bosc, entre la tristesa i la solitud.
Retxilleres carabassa al fons dels pins centenaris i la mar antiga pressentida, enfora.
Una sociopatia forta m’amara en molts de moments d’aquests darrers temps. No tenc ganes de contestar el telèfon, ni els cels, ni veure ningú.
Mir les notícies amb molta de distància.
M’alegr de l’entrada d’Amazon al mercat internetià amb cinquanta mil títol catalans. Cerc alguns dels meus llibres i diu que estan exhaurits quasi tots. O tots els que cerc. Fins i tot els de butxaca. Ai las!
Aquesta calor em fa plorera. Dec tenir la tensió baixa i les hormones fluixes. Així mateix escric.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tu que ens fas tanta companyia et sents amarat de soledat. Certament la soledat és sempre al nostre costat…però potser nosaltres ho tenim més fàcil, nosaltres, aquells, que venim a cercar companyia moltes nits. No sabem escriure potser ni sentir, però ens omplim de tu. Segur que n’hi ha més que jo que tenen aquest vicii. Quan no hi ha res enlloc, segur que a bord de la Plaqueta hi haurà un món que serà intens, ver per inversemblant, sensorial, ple d’imatges que a la meva vida no hi venen mai. Però les tinc gràcies a la teva.
Cada dia puc mossegar un món carnós com una cirera del mes de juny.
La calor se n’anirà.
Gràcies per escriure, malgrat la plorera.