Fa
deu anys en tal dia com ahir vam viure un dia realment històric. L’11
de setembre de 2001, l’11-S, els Estats Units van sofrir un atac
terrorífic que aquell mateix dia ja vam saber que obria una nova era.
Allò que no vam saber aleshores, i que sabem avui, és que també en
tancava una altra: aquella, efímera, en què els Estats Units havien
estat l’única superpotència.

L’atac contra Nova York i Washington va causar aquell impacte, fora
de tota normalitat, que cada generació serva d’un fet únic o dos. Per
això tots recordem on érem i que fèiem, amb qui parlàvem, on seiem, que
pensàvem, en aquell instant corprenedor, quan el segon avió va
estavellar-se contra la torre sud, fent bascula les ales per poder tocar
tantes plantes com fóra possible.

Des d’aquell precís moment l’evidència que allò no era un accident
fou incontestable; també la certesa que el món canviaria per sempre.
Veníem d’un món perillós, però paradoxalment sota control: el de la
bipolaritat entre els Estats Units i l’URSS, que s’havia enfonsat amb
estrèpit el 1989, mort el comunisme. En els quasi onze anys que havien
transcorregut des d’aquella enfonsada ens havíem fet la idea que tan
solament hi havia una superpotència, un capitost mundial enorme i
indiscutit, una república imperial que els pares fundadors no haurien
arribat a somiar mai.

I de sobte vingué l’11-S. Un colp irrepetible. La sorpresa per
l’audàcia de l’atac va ser tanta que encara avui ens rebrota de tant en
tant en forma d’especulacions i disbarats. Però el colp va deixar ferits
els Estats Units.

La primera reacció va ser, gairebé sense excepcions, d’horror i de
solidaritat. Els Estats Units, durant les darreres dècades havien
protagonitzat atacs i maniobres (l’11 de setembre de Xile per a no
moure’ns del mateix dia), reprovables als ulls de molts. Però l’abast de
l’atac, i segurament el fet que afectés una ciutat tan estimada a tot
arreu com Nova York, va desencadenar una immediata reacció de
solidaritat, d’afecte, sincera i viva a tot arreu.

Per desgràcia, els Estats Units la va malgastar. L’atac contra
l’Irac, les mentides de l’administració Bush i la tensió sobre l’ONU per
a aconseguir uns objectius difícilment explicables van enfonsar la
simpatia envers els Estats Units a un grau mínim. El president Bush fill
va fer molt de mal al seu país i, segurament, al món. Aprofitant-se
d’aquells fets, ens va portar a un abisme polític. Va respondre a la
bogeria gihadista amb una altra de resultats concrets. Dues guerres
impossibles, un atac sense precedents a les llibertats civils dins el
seu país, un xoc cultural i religiós a escala planetària.

No va ser ell sol, és clar. El poc conegut, ara fa deu anys, Ossama
Bin Laden i al-Qaida en són els principals responsables. Però una altra
mena de reacció americana hauria fet aquest món diferent i segurament
millor. No ho van saber fer o no ho van voler fer, tant se val ara. El
fet és que deu anys després d’aquell terrible 11-S el món és ben lluny
d’allò que podríem considerar un indret tranquil. I ni tan sols
l’assassinat de Bin Laden ens n’ha esborrat l’ombra.

En aqueixes dues guerres i en el procés de reconstrucció de la seua
estructura de defensa i seguretat els Estats Units han gastat, segons
càlculs que feia ahir mateix el The New York Times, 3,3 bilions de
dòlars, una xifra monstruosa que equival a una cinquena part del deute
nacional. Curiosament, en un vídeo de fa anys Bin Laden deia que el seu
objectiu era de destruir l’economia americana. Ni un hiperpoder pot
assumir aquesta xifra sense que tremole la seua estabilitat. I menys
encara quan s’hi suma una crisi i l’emergència d’una nova situació
internacional.

Com ha passat aquests anys. Si onze anys abans de l’11-S s’ensorrava
el món comunista, deu anys després de l’11-S el discurs de la potència
única ha deixat de ser creïble. Els Estats Units tenen dificultats
importants, el centre econòmic del món es desplaça ràpidament cap a
l’Àsia i noves economies emergents, la xinesa la primera, ens passen pel
costat de la mateixa manera que un Ferrari avança un utilitari en una
autopista.

Però no hi ha hagut solament la guerra. La crisi que viuen els
Estats Units, la crisi econòmica, és el resultat d’un desordre absurd
del sector financer, d’una voracitat pel diner fàcil atordidora, d’un
goig per l’especulació demolidor.

I si es us hi vau fixar, fins i tot la cerimònia d’ahir ho posava en
relleu, això. Deu anys després de la desaparició de les torres la zona
zero continua essent un espai poc definit, un fracàs en si. Arreglat a
corre-cuita, l’espai on hi havia hagut el World Trade Center no era ahir
allò que era d’esperar deu anys després. I d’alguna manera em va
semblar que les grues, la brutícia mal dissimulada, els edificis a mig
fer i les absències eren, fet i fet, senyals d’una certa decadència
nord-americana, que, deu anys després de l’11-S, ens transporta cap a un
futur desconegut.