SAREPTA
Quasevol hauria dit que queien
carretades de foscor, tan negra era la pluja dins la nit. Les parets de les
cases i l’asfalt es confonien i la sabonera de les ones a la platja de Can Pere
Antoni era grisosa. La lluna creixent havia desaparegut per complet i la nit de
finals d’estiu era gelada i humida com un coval infecte.
Una
nit tan obscura que no podia entendre com encara hi havia tres homes a la barra
i una taula amb una parella que es morrejava tot el temps dins la sala del
restaurant.
[Imatge de Nonell]
Era com si m’haguessin pintat els ulls de laca negra i, per
afegitó, amb els meulos que feia el moix cada vegada que anava a pixar dins la
caixa que tenia als meus peus per mor d’aquella infecció de la vesícula, tenia
la moral per terra. En Joan, el meu home que era un sol i el millor cuiner del
món, també estava tan emmurriat que em va treure els dos pijamas per a la
parella morrejadora amb un jas que sonà a gargall podrit. En el moment de servir aquells pijamas tan plens de
dolçor, que sempre m’havien fet un poc d’oi, va ser quan darrere les lletres
del vidres que posaven Bar Restaurante Sorrento, els vaig veure. Eren com una
taca de tinta negrota perquè sempre anaven plegadets amèn. La mare menudeua i
els tres fills, dues nines i un al·lot. Les nines eren petitones i fortarrones
com la mare i devien tenir uns nou o deu anys. El nin, molt escanyolit, no en
devia tenir més de cinc. Quan s’acostaven dins aquella aiguada que queia vaig
veure que s’havien posat unes bosses de plàstic com a caperulles i anaven més
remullats que uns pops. Sempre m’havia intrigat d’on venien i cap a on anaven.
Solien dur unes capses grosses fermades amb cordills que tant podien estar
plenes de caragols com de cocaïna. Això són idees de dona eixelebrada que cansada
de servir no s’atura de barrinar curolles sobre qualcunes de les persones que
li criden l’atenció. Ja m’ho deia en Joan quan festejàvem: tens el cap a adobar
perquè t’imagines tantes de coses que no són que qualsevol dia et duré a tancar
al manicomi. I es posava a riure com si hagués contat la feta més divertida del
món. A mi això em treia de solc i li feia morros tot l’horabaixa fins que
cansada de fingir li pegava una pessigada de monja a l’anca esquerra i ja
començava tot el fandango. Però aquesta dona deu haver tengut un home, un amant
o una mala fi de xixisbeus. Perquè aiximateix passeja tres criatures. Ella
passava sovint davant el bar en direcció a la plaça de Querétaro del Polígon de
Llevant. Algunes vegades entrava i em demanava si podia donar un tassó d’aigua
als nins. Es veia bé que no tenia doblers per pagar una consumició i ella no
volia beure mai. De vegades no bescanviàvem cap paraula. La setmana passada
quan va tornar semblava un poc més xerradora. Parlàrem de la calorada que feia
els darrers dies d’agost i en un moment determinat em va dir xiuxiuejant que
tenia problemes de doblers i com si una cosa no anàs amb l’altra em va dedicar
un somriure. Vaig veure que tenia les dents molt corcades i estava esportellada
de davant. Crec que aquelles dues dents que li mancaven va ser el que em va fer
més impressió, molta més que aquelles paraules que deia: no tengui por, és que
no tenim res… Sense saber d’on em venia vaig sentir una calrada de pietat i
tota la por que em feia en Joan, que no em deixava donar ni un cèntim perquè
era ver que no estàvem per donar sinó per rebre. I si havia de ser generosa era
amb la meva família, que també les passava magres. La carona del nin ben plena
d’ossos i aquell blanc com el referit a la de les dues nines, que no treien
fesomia, em va fer amollar-li fluixet que sense fer gaire trull anassin a seure
a una taula del racó, allà on quasi no els podia veure ningú. Vaig preparar
unes bones llesques de pa amb oli i tomàtiga ben tapades de formatge i cuixot.
Els vaig servir un pitxer d’aigua fresca i ella em va demanar un canya. Quan ho
vaig contar a en Joan, em va pegar una bona renyada, però jo l’escoltava com
qui sent ploure, talment ara mateix. L’has feta bona, ara vendran cada dia i no
tel’s trauràs de damunt. A més a més van molt mal vestits i fan pudor. Això
espanta els clients. Que no et peguin aquestes atacades de Teresa de Calcuta.
Sempre me la carregava: si ho feia bé perquè ho feia bé, si ho feia malament
perquè tocava. Em vaig fixar que el nin menjava com a d’amagat i les nines amb
el cap baix. També em vaig témer que les tres criatures no parlaven mai entre
elles i només escoltaven les paraules de la mare. En acabar els vaig servir
tres gelats de xocolata. Partiren silenciosament i la mare em va dedicar un somriure
escruixidor amb aquelles dents esportellades. Quan sortiren vaig imaginar que
devien viure devora la zona dels immigrants negres i a prop de la gitaneria,
que estaven a l’extrem del barri anant cap a son Gotleu. I em varen fer molta
de pena. Amb tot el merder i la mala gent que hi havia. Pobrets!, vaig pensar.
Així mateix em vaig repetir que la pròxima vegada els diria que el nostre
restaurant no era càritas i els demanaria que no hi tornassin pus mai. Però ara
que els tenc quasi davant per davant tots banyats com a polls em fan ganes de
sortir de darrere el taulell, obrir la porta i dir-los que passin, que tenen un
plat de sopa calenta a la seva disposició. No sé per què no ho faig. Potser és
que estic molt cansada. Potser és que tenc por que en Joan em barregi una altra
vegada. Potser és per fotgeria, què sé jo. I els deix partir cap a la fosca
negra com la gola del llop entre ruixats forts d’aigua de bimbolla que els
esborren ben aviat de la vista. Estaré un parell de dies sense veure’ls i cop
en sec obriré el diari i a la plana de successos llegiré la feta i tendré una
girada de ventre i una punyida al cor: una dona i els seus tres fills es tiren per la finestra del quart pis
i es maten. Vivien allà on em pensava, als pisos del immigrants negres del
carrer de son Nadal, en un quart sense acensor, dins la misèria. Me’n vaig a
buidar el rebost. El pa florit s’hi multiplica.
[Aaquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 4 de setembre de MMXI]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!