Plagueta de Bord

En el curs del temps. Un itinerari a
través de vuit-cents anys de literatura catalana (Editorial Moll) d’Enric
Sòria és una d’aquestes obres que cal llegir a estones i molt a poc a poc. En
primer lloc perquè l’autor és un poeta i sap tractar la llengua amb gran
sensibilitat. En segon lloc perquè consisteix en una tria de textos de
procedència molt diversa —des del “” d’El
País a l’Avui— que ha anat
escrivit n’Enric aquests darrers catorze anys.

A través d’aquestes planes sabem
el gust de l’autor per tota una sèrie d’escriptors que ens analitza amb els
mots més propis, personalísssims, i ens enfoca detalls, perspectives i visions
que moltes de vegades ens han passat per malla com a lectors. I això ho fa amb
una fireria de matisos, de textures i d’expressions que converteixen la lectura
en una festa de lucideses. Hi surten des de Ramon Llull a Manuel Baixauli, o
sia, des dels clàssics al darrer xitxarel·lo contemporani. I a tots els dedica
l’atenció precisa i la mirada justa. M’entusiasma quan parla dels escriptors de
la Safor, els grans mestres del segle XV: March, Martorell i Roís de Corella i
explica filk per randa l’assetjament que va patir la família de Joan Lluís
Vives per la Inquisició. Tenen lectures suggerents Salvador Espriu, Joan Fuster,
Palau i Fabre, Estellés, Ferran Sáez i Joan Margarit entre molts d’altres. Però
no deixa de costat una tracalada d’autors valencians que de vegades queden
arraconats, com Vicent Alonso, Josep Piera, Joan Francesc Mira, Francesc Bodí o
Vicent Usó. Incorpora també autors de fora tan diversos com Javier Cercas,
Vicente Gallego, Thomas Mann i Vladimir Nabokov.  Tot l’amor d’Enric Sòria per la lletra queda reflectit entre
les retxes d’aquest llibre ple de noms seductors.

Els prodigis de la vida (Edicions de 1984), de Stefan Zweig, és una de les
primeres novel·les, 1903, que va escriure aquest gran mestre del qual aprofit
per recomanar el seu text pòstum El món
d’ahir (Quaderns Crema) que va sortir al Brasil després del seu suïcidi el
1942. La protagonista d’Els prodigis és
una al·lota que coneix el seu depertar eròtic a la vida. Jueva i òrfena, és
adoptada per un exsoldat que té una taverna a la ciutat d’Anvers quan s’acaba
l’imperi hispànic. Enrevoltada d’uns homenots basts i forts a la taverna, amb
l’únic record d’un padrí que va morir quan ella era molt petita, duu una vida
isolada, esquerpa i plena de pors. Feliçment, la veu un pintor catòlic que
quedà enlluernat per la seva bellesa i l’agafa per fer de model d’una
Marededéu. Quan a les sessions de feina li posa entre els braços un nin d’uè,
desperta en aquell ésser tota una correntia sensible que ella desconeixia, una
sensualitat nova i resplendent. El crit delicat de l’adolescència d’aquest
ésser solitari és descrita per Zweig amb tota la tendresa que un personatge
així pot desencadenar en un home que coneix les intensitats de la vida i de les
passions. La traducció de Ramon Monton és estupenda.

Un
llibre inacabable: Quatre quartets
(Viena Edicions), de T. S. Eliot. Un dels poemes filosòfics més essencials del
segle XX. Aquest mestre d’entreguerres va dir en una de les seves lliçons
magistrals: “la poesia no ha d’allunyar-se gaire del llenguatge corrent que fem
servir i sentim cada dia.” Dit i fet. Quan el 1948 els acadèmics suecs li
donaren el premi Nobel de Literatura destacaren: la realització perfecta de la
seva poètica, centrada en una sinceritat punyent on mostra l’horror vacui de l’home modern en un món secularitzat, sense ordre, ni
significat, ni bellesa. Aquest llibre té tota la música de la poesia d’aquest
homenot de les lletres que parla sobre el pas del temps, l’oximoron de la vida
com a principi de la mort i viceversa, la incapacitat de tornar a allò viscut
malgrat la intensitat de l’emoció, la diferència entre el record i la percepció
del moment. I l’edició bilingüe ens permet veure la feina de primera del
traductor, que és un altre poeta: Àlex Susanna.  Ell va fer una primera versió l’any 1984 amb un excel·lent
pròleg de Jaime Gil de Biedma, que també 
va col·laborar en la traducció, on explica l’afiligranada feina de
Susanna i la importància del llibre. Però Àlex Susanna ha mostrat la seva
mestria poètica amb la revisió d’aquella traducció a partir de l’estat actual
de la llengua catalana quasi trenta anys després. Amb la humilitat de saber-se
corregir i amb l’experiència de creador i traductor de tots aquests anys,
Susanna aconsegueix un text més exacte, més fidel i amb una llengua més planera
i menys artificiosa, tal com li agradava a Eliot. Per tot això recoman amb
fervor aquest llibre, bell, fondo i
musiquer, que es pot convertir en una obra de capçalera. Magnífic!

Contes de de l’illa quàntica. Nou
llibre de les bèsties (Editorial
Moll) de Carles El Saure, també conegut com Carles Sánchez Cardona. Un llibre
de contes d’aquells que et sedueixen de d’un bell començament i que no pots
deixar de llegir. Però aquest cronista és un bon lector de narracions i sap que
si les menges una rere l’altra i a tota velocitat pots tenir una embafada o
quedar enfitat. Per això recoman una lectura lenta d’aquestes aventures d’uns
personatges que es passegen per la realitat més quotidiana o per les dels
somnis, que ens fan confidents de les seves vides més planes o s’entremalien
amb personatges tan diversos com Woody Allen, Roland Topor, Pere Quart, Ramon
Llull o Stefanno Benni. Carles El Saure té uns llenguatges potents, rics i que
maneja com un artesà noble i humil. A la segona part el llibre de les bèsties
ens pressnta un zoològic animal i humà que t’entretén amb tot un festival de
llenguatges, d’invencions, d’entremaliadures, de successos inesperats. Un
llibre per rellegir a voler.  Cartes a Mercè Rodoreda (Fundació La
Mirada) d’Armand Obiols amb pròleg de Anna Maria Saludes i Amat. Armand Obiols
era el nom de plume de Joan Prat i
Esteve (Sabadell, 1904-Viena, 1971) que va ser el gran amor de Mercè
Rodoreda  des de 1939 quan sortiren
com a refugiats de la Barcelona ocupada pels franquistes. El carteig s’inicia
del 1941 al 1943 i després del 1960 al 1971. El títol del pròleg de la
professora Saludes diu amb exactesa el tema de les cartes: Trenta anys d’amor i literatura. He començat a llegir i he pogut
veure tot un conjunt de sentiments, valors, lectures, consells, pensaments i
savieses d’un homme des lettres dels
més fins i intel·ligents que han deixat la seva empremta en aquells temps de
desastres. Va ser un amor per a la Rodoreda que sempre el va considerar el seu
home, però també va ser allò que els anglesos anomenen com editor. Una persona que llegia els contes  i les novel·les de la Rodoreda mentre les feia i li donava
consells intel·ligents, pràctics, magnífics que ella sabia fer fruitar. Una
profunda simbiosi intel·lectual es reflecteix en aquestes cartes que es llegeixen com una novel·la.  El
mar (Club Editor) de Blai Bonet. Aquest clàssic de 1957 del notre gran
poeta demostra que la lletra escrita de bon de veres travessa el temps i sembla
fresca i verdal com acabada de fer. Un epíleg explicatiu de les vicissituds de
la censura de Xavier Pla afegeix noves informacions a les aventures d’aquest
llibre. També es pot comprar el devedé amb la pel·lícula del mateix títol
d’Agustí Villaronga.  Allez! Allez! Escrits del pas de frontera,
1939 (L’Avenç) a cura  de Maria
Campillo. Aquesta professora sàvia i especialista en història cultural ha fet
d’editor d’un recull del que van
deixar escrit més de quaranta persones sobre l’experiència que van haver de
patir, el pas de frontera. La majoria són personatges del món de la cultura
(Rovira i Virgili, Artur Bladé, Francesc Trabal, Pere Calders, Carles Riba, Joan
Sales, Vicens Riera Llorca, Avel·lí Artís-Gener, etc.) que en memòries,
dietaris, cartes, narracions o conferències deixaren testimoni de la seva
experiència. El lector trobarà un seguit d’emocions impressionats vora escenes
d’una gran tendresa i solidaritat. Un llibre necessari per a tots els
sensibles. I els amador dels records històrics més necessaris que mai en un
temps d’amnèsies i de pepés.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!