Plagueta de Bord

RE-FORMES PER A HERVÉ GUIBERT: UN HOME ÍNTIM

1- Preludi. Hi ha esdeveniments que es resisteixen a l’intent de instituir-los per mitjà de l’escriptura.

2- Seducció de la lletra. És la setena vegada que he començat aquest escrit que voldria ser una lletra encara, fulgurant, apassionada i fosforescent -que no em manquin almanco qualificatius-  per dir la meva devoció a la forma d’escriure d’Hervé Guibert, millor dit, a la construcció de diferents formes que tenia per dir el món, per dir les coses i, sobretot, per dir-se ‘ell mateix’.

He de reconèixer una debilitat de lector-fan: em va seduir des del
principi. I per tallar el rotllo als que es creuen que em vaig deixar
dur de la imatge de l’entorn i de les irradiacions que Hervé produïa
-basta veure les seves fotos dels anys vuitanta, un angel al costat d’un
altra àngel, l’actriu Isabel Adjani, i vora aquells altres bells
monstres de la intelligentsia que foren Michel Foucault i Roland
Barthes; basta veure el glamour que passejava en aquell antro magnífic
de le Palace parisí i entre les ratlles plenes d’invencions i novetats
de les seves entrevistes de Le Monde. Malgrat que tot això l’acostava
molt al grupi mundà que era aquest presentador, vull subratllar, ho
reconec ales clares, i no em sap greu ni em fa vergonya, que allò que em
frapà, em destarotà, que va ser la destral que xapa el tel de gel del
meu esperit, fou la seva escriptura: una escriptura en què em submergia
per profunditats que no havia albirat mai, en què m’exaltava per
interioritats plenes de xocs elèctrics que em deixaven cervelltremolant,
una escriptura que no podia amollar i que m’arrossegava cap a fondals
que em feien por, cap a cels que m’extraviaven, cap a la bellesa de les
paraules amarades de les músiques més acordades al meu estat d’ànim.

3- El retrat a través d’un vel de boira. Així puc veure la cal·ligrafia
d’Hervé un poc escolar, apresa a quaderns de cal·ligrafia anglesa, que
des de la primera frase d’un article, d’un relat, d’una novel·la crea
una teranyina textual que se m’aferra a totes les neurones de la lectura
i les fa anar llatines,
dóna una marxa de la bona al pensament a través d’un frasseig impecable i
amb aquesta màquina de seducció escriu d’una tirada la primera plana de
‘L’home del barret vermell’. Escoltau i sentireu això que us dic:
Reproduir la primera plana (…)

4- Una impressió rere l’altre. Sí, l’escriptura de n’Hervé és
impressionista en el sentit més natural del mot (i també en tots els
altres sentits). Agafa la matèria bruta, brutalista i brutal d’això que
anomenem realitat i la pinta amb la delicadesa dels sensibles per
oferir-nos unes filigranes verbals, unes orfebreries de l’entorcillament
de la llengua que es converteixen en aventures aventures inoblidables.
Aventures que tenen tots els elements de les aventures clàssiques i,
especialment, el sentit de l’exploració i l’atmosfera de por, de risc
continu. És allò que fa que en qualsevol moment arribi un fondal que no
es pugui creuar mentre s’acosten uns caníbals o uns virus temibles com
el de la sida que et volen fer malbé l’únic que tens: la vida.

Això ho vaig veure i escoltar i sentir des d’un bell començament en ‘La
mort propagande’, però on es va fer més fort, més intens, més atronador
fou ‘À l’ami qui ne m’a pas sauvé la vie’. Vaig estar molt de temps
sense poder passar de les tres primeres planes paralitzat pels terrors. ‘
Le protocole compassionnel’ també va ser un cop però ja havia après a
nedar en aquelles aigües bategants mogudes i naufragoses d’un poeta. ‘Le
paradis’ i ‘L’home del barret vermell’ ja varem ser com els fruits de
la complicitat entre lector i escriptor: com si n’Hervé i jo ens féssim
l’ullet a cada capítol de l’aventura, de les aventures.

Vull donar les gràcies a na Maria Bohigas, l’amiga i editora del Club
Editor per haver publicat aquest llibre i per haver fet que David Ilig
hagi realitzat una traducció tan excel·lent de ‘L’home du chapeau
rouge’, gràcies, també! El 1992 vaig llegir el text fracès i ara el 2011
el text català m’ha lliscat amb la frescor, harmonia i la guiberticitat
del text original. Escoltau el funcionament impecable:
‘Anant i venint de cap a cap de l’estudi sense mirar aquells bunyols
horrorosos, fitava, com si els fotografiés, els instruments de treball
de Iannis: els guixos de colors, les barres de pastel, els cubells de
pintura, el punching-ball amb què s’esbravava d’un treball de sis a nou
hores sense interrupció mentre que jo no podia treballar més de dues
hores seguides: els manats de pinzells fossilitzats, les cassets de rap i
Xostàkovitx, la munió d’imatges i de retalls de diari enganxats als
murs amb els seus croquis, la chaise longue on s’instal·lava per pintar,
o això feia pensar la seva disposició, per més que ell parlés de
gesticulacions a la Pollock.’

M’agrada molt, i en això he de dir que som un lector privilegiat, aquest
protagonisme que a ‘L’home del barret vermell’ agafen el pintor Iannis
-referent de l’amic Miquel Barceló- i la Gertrud -referent de Cécile
Franken. No és gens bo de fer convertir l’autobiografia en ficció i
n’Hervé ho aconsegueix amb una força una energia i uns valors
extraordinaris. D’això en puc donar testimoni. A ‘L’home del barret
vermell’ n’Hervé fa una ‘Vanitas’, personal i barroca, amb el seu cos
atrapat per la sida i dues intervencions quirúrgiques. M’agrada aquesta
forma de mirar l’art i el mercat de l’art amb l’alta ironia d’aquell que
et desentranya tot el muntatge comercial amb un parell d’estocades. Els
dies que el protagonista, l’home del barret vermell, passa a l’illa
Corfú-Mallorca són un prodigi de sensibilitat i lucidesa per descriure
amb les paraules exactes l’existència de Iannis-Barceló -que sempre és
fora- Gertrud-Cécile i dos artistes africans -Sam i Babette- que
preparen el viatge del mestre a Uagadugu.

5- Coneixença personal de n’Hervé Guibert.
En Miquel Barceló dia 11 de novembre de 1990 em telefona: Hi ha n’Hervé
Guibert a la Devesa de Ferrutx, per què no vens demà i vos coneixereu?
Dia 12 de novembre me’n vaig cap a la Colònia de Sant Pere. Arrib a la
Devesa de Ferrutx. Trob na Cécile, en Miquel i n’Hervé. Des el primer
moment sent un lligam de complicitat amb ell. Li parl dels seus llibres.
Li dic tot el que pens. Està content. El trob amb molta alegria malgrat
que està prim com un filferro. Sopam, reim, cant, quedem per veure’ns a
París. Em dedica ‘A l’ami qui ne m’a pas sauvé la vie’. Vet aquí el seu
text encantador:

Pour Biel Mesquida,
que j’ai été content de connaître un peu à Majorque chez Cécile et
Miquel, et qui m’a chaleureusement parlé de ce livre – En attendant una
traduction de votre travail, bien amicalement
Hervé Guibert
le 12 nov. 90

Partesc a la mala? hora amb alegria d’haver conegut un escriptor que
estim i amb la pena de la maleïda malaltia. Un record inoblidable de bon
de veres.

6- Retrats nu. En Miquel Barceló em conta que va fer 25 retrats nu a
Hervé Guibert. Això m’impressionà. Vaig trobar que era un home generós,
generosíssim! I quan vaig llegir ‘L’home del barrret vermell’ vaig
entendre la història dels retrats.

Escoltau n’Hervé: Hi ha esdeveniments que es remeteixen a l’intent de
restituir-los per mitjà de l’escriptura. Jo tenia un autèntic misteri
per explicar, per tant una cosa incopsable: la fuga de la carn cap a la
pintura, el dessagnament progressiu de l’ànima cap al llenç.
Formidable!

i 7- Escriguera. I,per què m’agrada n’Hervé Guibert? Per què és bo? Per a mi perquè ha superat la meva prova essencial.
Avui he acabat de rellegir ‘L’home del barret vermell’ i m’ha pegat una escriguera que fa coió i fa ovari.
Un llibre que em fa escriguera és un llibre bo. Res pus!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!