Crec que el mes d’agost no és gaire bo
per a la salut perquè cada any, amb aquesta sensació irritant d’haver d’anar
vestida de mig dol mentre la suor fa matx per tots els llocs més poc discrets
del cos humà, m´he afartat d’anar a tanatoris i funerals de tota casta
d’amistats.
Sí, la
xafogor d’agost és assassina per a tota casta de còrpores. Tant li és una vella
xaruga de tres segles com madò Simó, morta just una setmana abans de fer els cent
anys, o un cosset acabat de fer com el de n’Amador Artigues, que va caure
fulminat per un infart just davant el teatre Principal a trenta-nou anyets. Per
això quan na Joana Suasi em va dir que acabaven d’ingressar son pare a la
clínica Vistamar vaig tenir una girada de ventre. Na Joana d’ençà que ens
coneguérem a l’institut Joan Alcover fa devers mil anys sempre va ser una de
les meves còmplices i confidents. Totes dues érem unes fans de n’Aina Moll i no
podíem consentir que tengués tan enxufada na Carme Riera, la companya de curs que
feia les millors redaccions i treia les millors notes de literatura i de
francès. Per això no n’hi fèiem de bona. Un dia ens muntàrem amb un fil de
nylon un parany per allà on na Carme havia de passar i la pobra no el va veure,
va anar de gambirot un bon tros fins que va caure estesa tan llarga com era i
va estar ben a punt de rompre’s una cama. Quan la vàrem veure ben estirada ens
hi acostàrem com si fóssim unes bones samaritanes, l’aconhortàrem i avisàrem la
directora. Ella no se’n podia avenir de la travelada i nosaltres quan l’endemà
vàrem veure els seus genolls d’un blau lilós i la crossa al braç esquerre ens
en penedírem de la feta sense remei. Érem així: dos bigalots. Bé, després de la
telefonada de na Joana em vaig posar el primer camiser de seda que tenia a mà i
vaig partir de quatres davant aquell crit de socors. Dins el taxi pensava que
na Joana, filla única i aviciada, sempre havia estat molt trasto per cuidar
malalts. Fins i tot quan sa mare es va morir mentre dormia vàrem haver de ser
son pare i jo els qui ens encarregàrem de dur la creu de les coses domèstiques
i pràctiques. Ella només sabia plorar i plorar fins que va quedar quasi cega.
En arribar a l’habitació 228 el panorama era per llogar-hi cadiretes. En Tomeu
dins el llit consolant una Joana que tornava a plorar com una Dolorosa mentre
cridava amb un cantet monòton no-hi–ha-dret-no-hi-ha-dret. En Tomeu era
diabètic des de feia anys. Ara, els darrers tres mesos, tenia una ferida a la
cama dreta que s’havia infectat de mala manera i no hi havia antibiòtics, ni
sulfamides, ni res que la pogués curar, es gangrenava. En Tomeu m’ho contava
gros: quan han vengut el metge i la infermera per fer-me l’exploració na Joana
ha volgut guaitar la ferida. No l’havia vista mai perquè a ca nostra m’ho feia
una monja. I just destapar-me el xanxo, l’ha mirat, ha tornat més blanca que el
referit i bumm!, s’ha acubat. El metge ha agafat una emprenyada de cal déu i
només deia: les dones pomes no serveixen per a res. Tots tres hem rigut dins la
desgràcia perquè el metge ha sentenciat que l’endemà matí calia operar i
tallar. Na Joana estava tan alterada que son pare i jo hem decidit que anàs a
dormir a ca seva amb un bon orfidal i que jo quedaria a la clínica. S’ha fet
pregar molt, però al final hi ha consentit. Així demà podràs estar descansada i
ben forta per a després del postoperatori, que serà molt dur. Aquesta frase ha
estat un obre-bitzoc. Ens hem fet uns variats a un baret de l’enfront de la
clínica i l’he marxada. En Tomeu és un àngel. Li he contat un parell d’acudits
verds que l’han fet esbutzar de rialles i ell m’ha explicat els seus records
del servici que eren d’un escatològic divertidíssim. Just abans d’apagar el
llum m’ha xiuxiuejat: Aina, ets com una filla. I ha aclucat els ulls. Quan vaig
parlar de la duresa del postoperatori no n’era gens conscient. Na Joana m’ha
telefonat amb la seva veu més urgent i desesperada. Tot ha anat molt bé, mon
pare ja ha sortit de l’anestèsia, ja és a planta i ja ha dinat un poc, però
vine tot d’una perquè et necesssit sens falta. T’esper a l’aparcament. Allò em
va resultar estrany, però na Joana sempre ha estat molt exagerada. He dit al
taxista que era una urgència i només m’ha mancat treure el mocador blanc perquè
hem travessat tot Palma en un buf. L’he vista dreta fumant i fent voltes al
cotxe com una mula a la sínia. Se m’ha aferrat pel coll com si hagués passat
una desgràcia i no s’aturava de plorar mentre deia
tot-ha-anat-bé-tot-ha-anat-bé. Quan s’ha calmat un poc m’ha amollat: Mira cap
allà. Al seient de darrera he vist una bossa de plàstic verda com les que faig
servir per dur congelats. És la cama dreta de mon pare. M’ha pegat un tremolor
que he dissimulat. I què fa la cama aquí? He demanat amb parsimònia, com si no
entengués res. Era ben senzill. La clínica donava la cama al familiar més
pròxim perquè se’n fes càrrec. I no tenen crematori o alguna cosa així? M’han
dit que no, que la puc dur a enterrar al nínxol familiar. Ens hem ficat dins el
cotxe amb allò darrere. He telefonat a la funerària. M’han confirmat que de
cremar una cama res de res i que si la volia enterrar calia que sabés que el
nínxol no es podria obrir fins al cap de dos anys. Tampoc no era solució.
Vertaderament, la cama d’en Tomeu era un mort sense sepultura. I després de fer
un parell de telefonades a un amic de l’ajuntament, a un del consell, i a un
del govern, li he dit la trista veritat: cal que l’enterrem a qualque lloc. I
hem partit cap a Son Maixella, una possessioneta d’en Tomeu devora Alaró, amb
la cama i dos càvecs. Crec que triar el lloc ha estat el més fàcil: al costat
d’una era, per tenir-la localitzada. I davall aquest sol d’agost que no té
consol ja podeu veure l’espectacle: dues dones granadetes que cavaven com a
condemnades un clot ben fondo, que
agafaven aquella bossa verda de congelats, que la tiraven al fons i que amb
molta de cura la tapaven de terrossos fins que semblava que allà no havia
passat res. Amb el cansament damunt, m’ha costat un munter no esclafir quan na
Joana, tota decidida ha enfilat un parenostre, una avemaria i un gloriapatri
estintolada damunt la pala com si s’hagués de morir i seguir de cap les passes
d’aquell tros d’home. Llavors, tot conduint, na Joana m’ha dit que no podria
tornar pus a Son Maixella perquè allò li havia destrossat el cor, mentre jo em
mirava les bòfegues que m’havien sortit a aquelles mans tan fines, les darreres
que havien donat una alegria a la integritat d’un cos. I ara què? M’hauria
d’endolar?
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el 14 d’agost de MMXI]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quina historia, Biel !!!! 🙂
<a href=”http://www.mvpsupra.com/ on hot sale now,we carry a large inventory from Supra Footwear, Including Supra Shoes,Supra Skytop And Supra Avenger,Supra Bandit,Supra Bullet.
UGG Gloves are just the thing to keep you warm this winter. http://www.glovesoutlets.com