Plagueta de Bord

PER ON
COMENÇAR? Si en Gabriel Galmés fos al meu costat em diria amb aquell somriure
bellíssim que li feia dos clotets a les galtes: “No tens remei, Biel, has hagut
d’anar al teu mestre Barthes perquè t’ajudàs a embragar.” En el principi
d’aquestes línies hi ha l’enyor.

Enyor aquell amic, aquell escriptor manacorí
que va partir Mallorca enllà fa deu anys, un 16 de juny de 2001. L’enyor perquè
era molt bon al·lot, em telefonava i sempre em donava marxa, ens veiem i ens ho
passàvem molt bé, xafardejàvem, em contava de tot i molt, la novel·la que
escrivia, els llibres que llegia, les aventures quotidianes d’un professor
d’anglès a un institut de FP de Manacor, que sempre estaven amarades d’aquell
humor que es treia d’una feina constat de no deixar de pensar i de sentir. Un
dia em vaig atrevir a demanar-li la seva fòrmula de l’humor, si és que la
tenia. I em va dir ben clar i fent la mitja com un mestre savi: “agafes el
mitjó d’una situació, la capgires de dedins a defora i llavors et canvies de
punt de mira. Veuràs que tot esdevé espaterrant, divertit i t’esbutzaràs de
rialles.” Moltes de gràcies, li vaig respondre, l’únic problema que hi ha és
que totes aquestes operacions no són bones de fer i demanen esforç i precisió,
ai las! Puc assegurar que no he oblidat mai aquests mots i que això m’ha permès
recórrer territoris alegres amb la ironia, la paròdia, la farsa i fins i tot el
sarcasme com a companys.

Gabriel
Galmés, des del seu primer llibre de contes Parfait
amour, que crec que em va donar Miquel Àngel Riera devers l’any 1986, em
seduí, em flipà, em va fer descobrir una prosa d’una senzillesa absoluta i una
funcionalitat extraordinària i unes històries normaletes d’aquell microcosmos
manacorí que per la seva ploma refinada i esmolada com un bisturí es convertien
en memorables. El vaig trobar, singular, únic, un escriptor de bon de veres.
Abans de publicar El rei de la casa
(1988) ja ens coneguérem i vaig seguir l’escriptura de tots els seus altres
llibres, La vida perdurable (1992), El rei de la selva (1996) i Una cara manllevada (2000). En una
entrevista que li va fer Joan Orca per la revista Lletra de canvi el 1990 diu: “Quan parlassen de mi, m’agradaria que
diguessen que som galà, simpàtic, intel·ligent, culte, divertit, enginyós,
viril, modern, obert, europeu, educat, efectiu, agut, cavallerós, elegant,
franc, discret, fi, delicat, ferm, segur, feiner, trempat, fidel, optimista,
generós, amable i digne. No m’agradaria que diguessen el contrari.” Puc donar
testimoni que l’amic Gabriel Galmés tenia totes aquestes qualitats a voler la
qual cosa el convertia en una persona amb un magnetisme i una gràcia
esplèndides. També acomplia el perfil d’escriptor que ell veia com ideal:   

“El
perfil ideal de l’escriptor és el d’aquell que té qualitat estètica i
conceptual, autor d’una obra llegible. I, personalment, que mantingui la
independència i procuri no apuntar-se als primers que arriben, i que no tengui
la idea estranya de fer-se milionari venent tot el que pensa. I, ja que hi
estem posats, que no es cregui ésser el bon Jesús.” Per afegitó teníem la
mateixa concepció de la utilitat de la literatura: la literatura serveix per
passar-s’ho bé, per passar-s’ho bé, per passar-s’ho bé.

A la
Fira del Llibre de 2001 en el Born signarem plegats tres amics i col·laboradors
del Diario de Mallorca, en J. C.
Llop, en Gabriel Galmés i aquest cronista. Sé que ens ho passàrem molt bé
malgrat que en Galmés acabava de sortir de la clínica. Però ell, bon lector i
seguidor de Evelyn Waugh i P. G. Wodehouse, ens en contava de grosses i record
que en un moment ens propossà una juguesca: durant dues setmanes cadascun de
nosaltres fer en secret l’article del diari de l’altre. I reia, i réiem, i
començava a fer paròdia de l’article que inventaria a partir de la meva
escriptura. Quina llàstima que no ho fessim!

Els
bons escriptors morts no sel’s pot deixar tranquils. Viuen en el nostre record.
I, sobretot, en la nostra lectura. Per això, hipòcrita Lector, mon semblable, mon frère, et dic: rellegeix els contes o les novel·les d’en
Gabriel Galmes, i si  te’n manca
alguna vés a la llibreria a comprar-la tot d’una, perquè són un aliment gustós
i nutritiu. Ponç Puigdevall, un altre amic comú, m’ha recordat una frase de
Elias Canetti amb la qual estaria d’acord Gabriel Galmés: “Existeixen
poques coses negatives que jo no hagi dit de l’home i de la humanitat i, a
pesar de tot, em sento tan orgullós de tots dos que només odio realment una
cosa: el seu enemic, la mort”. Ara que he agafat el llis no m’aturaria
d’escriure sobre la vida i l’obra d’en Gabriel Galmés, una absència poderosa
que duc dedins.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!