Pòrtula nº 280. Gener de 2005

Bartomeu Fiol, poeta de Cavorques

Bartomeu Fiol i Mora nasqué a Palma el
1933, es llicencià l’any 1955 en ciències polítiques per la Universitat
Central de Madrid, però es dedicà professionalment a l’hoteleria, essent
director general de les companyies Mediterraneo i Bass Horizon Hotels.
El 1956 obrí la llibreria i galeria d’art Gralla i el 1959 publicà el
llibre infantil De com mestre Joan la va perdre. Fou president (1990-91) de l’Obra Cultural Balear i és col·laborador habitual del Diari de Balears. Com a poeta és autor dels llibresCalaloscans (1966), Camp Rodó (1973), Contribució de bàrbars (1980), Capells de ferro a Son Cabaspre (1984), Calaportal de Cavorques (1985), Contribució de Verges (1990), Canalla contra “Establishment” (1995), La comunió dels sants o els morts ho callam tot (1997), Cave carmina, cape canes (1998), Catàleg de matèria (1998), Cròniques bàrbares: obra poètica 2 (1999), Tot jo és una exageració (1999), Camps de marina i suburbials: obra poètica 1 (2000) i Canalla lluny de Grècia (2001). El desembre del 2004 la seva obra Càbales del call fou guardonada amb el premi Carles Riba de poesia, en la 54a edició dels premis Nit de Santa Llúcia.

 Quin significat té per a vostè el premi de poesia Carles Riba?

És un reconeixement, sens dubte, el que passa és que des del
punt de vista de l’eficàcia social dels premis és més convenient que
siguin premiades persones més joves que no persones grans com jo, en el
sentit que a mi el premi no em motivarà a escriure més, mentre que si
hagués rebut aquest premi de jove crec m’hauria resultat més útil.

Què són les “Càbales del call”?

És un llibre que vol investigar els mites de la càbala i dels
reis d’Edom. Reconec que he fracassat en l’intent de penetrar en el
mite cabalístic i d’Edom ja havia fet alguna pinzellada en els darrers
llibres. El llibre s’havia de dir #Camins d’Edom#, però Edom finalment
sols ocupa una part del llibre.

Què és la càbala?

En hebreu càbala vol dir tradició i és una forma del misticisme hebreu, probablement la més important tot i que no és l’única.

D’on surt el seu interès per la càbala?

En una viatge que vaig fer a Israel, vaig trobar un llibre
que tractava sobre la càbala escrit per Gershon Sholem, el millor
especialista en aquesta matèria. Posteriorment he cercat més material
bibliogràfic i he de dir que és un tema molt complex. Finalment he
acabat passant de la càbala mística a les càbales, en el sentit de
càlculs o suposicions com quan deim “fer càbales”.

El títol fa referència a algun call en concret?

No, no em referesc a cap call en concret i els personatges
que hi surten no tots són jueus, entre altres motius perquè les
poblacions dels calls han anat renovant-se. Quan parl del call, del
gueto, ho faig en referència a l’actualitat amb una població plural.

Amb una població plural, què definiria l’actual call?

Per a mi seria la memòria del que ha estat. El call és la
imatge d’una cultura que ha contribuït a la nostra i que crec que no
hauríem de menysprear-la sinó considerar-la per tot allò que li devem.

Quines són les seves càbales?

Són les indagacions que he fet per conèixer i entendre el
sistema del pensament jueu, especialment pel que fa a la mística
cabalística.

D’ençà que el 1966 publicà “Calaloscans” és autor d’una nombrosa obra poètica.

No em queix de no haver escrit més. He escrit el que he
cregut que era necessari i en aquest sentit he tengut l’avantatge i el
desavantatge de no estar professionalment lligat al món literari. La
meva vida professional l’he feta a l’hoteleria i quan he tengut alguna
cosa que dir l’he dita i després me n‘he desentès sense estar pendent de
les crítiques. Ara sortirà publicat el llibre que farà deu, deixant de
banda els volums que corresponen a l’obra poètica, i si “Calaloscans”
es publicà el 1966 això vol dir que he fet deu llibres en gairebé
quaranta anys, la qual cosa ens dóna un promig d’un llibre cada quatre
anys i amb això vull dir que no m’he precipitat, que he parlat quan
havia de parlar i que quan m’ha arribat una època de silenci no he
forçat gens la màquina i simplement he callat.

Què el motivà a escriure?

Sens dubte la insatisfacció. Segurament allò que ens motiva
més envers l’escriptura és perquè la nostra circumstància no ens agrada
així com és, perquè trobam deficient el món per dir-ho d’una manera
directa. Escrivim talment fent una queixa contra el món, un plec de
càrrecs. Si visquéssim una vida ideal crec que resultaria molt més
difícil escriure.

Per què trià el vers i no la prosa?

La disjuntiva no se’m planteja entre llenguatge poètic i
llenguatge prosaic, el problema a mi se’m planteja entre poesia i
narrativa. No som un bon lector de narrativa perquè el problema que té
per a mi la narrativa és la predictibilitat de les històries que conta.
Un llibre de poesia no em planteja aquest problema: m’agradarà o no però
no em plantejaré la seva credibilitat.

Què és per a vostè la poesia?

No concebesc la poesia com una mena d’orfebreria que es
dedica a fer joies molt maques a base de cercar paraules, construccions i
sintagmes que, en definitiva, produeixen una certa bellesa, una certa
beutat. Ja sé que aquesta és una concepció molt generalitzada, que
respect per descomptat, però que no és la meva perquè per a mi la poesia
és una via de coneixement, com ho puguin ésser la filosofia o la
ciència. Crec que la poesia és respondre a la fam de veritat, la qual
cosa no vol dir que els resultats que obtinguem siguin excepcionals,
perquè el que aconseguim són sols bocins de la veritat. Sempre he trobat
la motivació de cercar més veritat cosa que en prosa no hagués pogut
fer.

Aquells que han estudiat la seva obra diuen que per sobre de la bellesa de la paraula hi posa el concepte.

Sí, però això no vol dir que defensi la lletjor. A mi la
poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel em mereix tots els respectes i
aconsegueix una gran bellesa, però aquesta no és la poesia que a mi em
surt. Per a mi la forma sempre està subordinada al contingut, al fons,
la qual cosa no vol dir que la forma sigui despreciable, perquè un
llibre ha de quedar i si la forma no és adequada al fons el llibre
finalment no queda. És talment com aquestes instal·lacions temporals
d’art on hi posen una mica de serradís, les petjades d’una sabata i uns
llumets intermitents, i quan s’acaba l’exposició tot es desmunta i no
queda res de res. Per a mi això no és art perquè el que és propi de
l’art és que quedi,talment com la poesia.

Què té d’especialla seva poesia per ser objecte
d’interès i d’estudi per part de Joan Colomines, Pere Rosselló, Sebastià
Alzamora, Baltasar Porcel, Antònia Arbona i Bartomeu Badia, entre
d’altres?

No exagerem… però reconec que si la meva poesia té una
mínima audiència és degut a la valoració que n’han fet d’ella aquestes
persones, així com dels bons oficis d’Isidor Cònsul des d’editorial
Proa.

La seva poesia és molt potent, amb molta força en les
paraules i també en els conceptes. Què vol dir per a vostè que una
poesia és potent?

Serà potent des del moment que el llenguatge tengui una força
i els conceptes tenguin una consistència. Per descomptat que si els
conceptes no tenen el suport d’una paraula forta el poema no funcionarà.
Crec que tot poeta hauria de cercar-ne una, de paraula forta.

Diu Pere Rosselló, al pròleg de Tot jo ésuna exageració:
“L’obra poètica de Bartomeu Fiol i Móra s’emplaça entre les generacions
dels cinquanta i dels setanta, amb les quals, tanmateix, es confon. En
aquest sentit, cal situar-lo al costat d’aquells autors que també queden
entre els dos grups, com Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Guillem
d’Efak, Llorenç Vidal, Rafel Jaume, Miquel Barceló o Miquel Bauzà, entre
d’altres. L’obra i els posicionaments estètics de Bartomeu Fiol no
foren compresos pel món intel·lectual illenc, en el qual els autors de
la postguerra lluitaven per superar les limitacions de l’Escola
Mallorquina”.

Literàriament, on s’ubica?

Fa poc que Sebastià Alzamora va dir, des de les pàgines del
diari Avui, que pertany al grup de Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel i
Miquel Bauzà, amb els quals he coincidit històricament. Tots hem estat
amics però cadascú tirà pel seu vent i l’única característica comuna és
que els quatre hem estat independents. L’opinió de Pere Rosselló és molt
assenyada i ens situa com un pont entre la generació de Blai Bonet,
Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà, i els poetes dels
70. També he de dir que entre els quatre que feim de pont hauríem de
distingir entre Miquel A. Riera i Baltasar Porcel, que han destacat
especialment en narrativa, i Miquel Bauzà i un servidor que ens hem
dedicat al ram de la parenta pobra.

Una expressió molt expressiva aquesta de “la parenta pobra”,
suposam que ho diu perquè escrivint poesia no és fàcil publicar i
donar-se a conèixer.

Aquesta denominació de “la parenta pobra” sorgí per les
dificultats que vam tenir en un determinat moment per a publicar. També
podem dir parenta pobra a la poesia perquè no ens podem donar mai per
satisfets pels resultats que obtenim, tal i com succeeix amb qualsevol
demostració artística, i també per tenir pocs lectors.

Què opina de l’obra poètica de Miquel Costa i Llobera i de Joan Alcover, dos autors emblemàtics?

Crec que l’obra d’aquests autors no ha estat prou estudiada i
tenim un dèficit acadèmic que la universitat hauria de resoldre. La
influència de la poesia italiana a l’obra de mossèn Costa encara està
per estudiar. Personalment m’interessa més la poesia de Joan Alcover que
la de Costa i Llobera, pero tenc molt clar que la influència en el
Noucentisme mallorquí va ser més de Costa i Llobera.

I de l’Escola Mallorquina?

Respecte de l’Escola Mallorquina, a banda de Guillem Colom
també tenim l’obra de Llorenç Riber que s’hauria d’estudiar, així com la
de Miquel Ferrà. Aquest grup, incloent-hi Maria Antònia Salvà, es
preocupà essencialment per crear bellesa, per això avui hi ha autors que
no sintonitzam amb la seva obra perquè tenim una nova visió de la
poesia. El tall claríssim amb l’Escola Mallorquina es produí amb
Bartomeu Rosselló-Pòrcel i arribà fins a Blai Bonet i Miquel Àngel
Riera.

Quins van ser els seus referents poètics?

A finals de la dècada dels 50, quan en paraules de Bernat
Vidal les persones que formaven la vida literària cabien en un tramvia,
Blai Bonet, per les seves circumstàncies i pel tipus de poemes que
escrivia, provocà una commoció entre aquells que estaven dins el
tramvia. A mi, quan precisament era a Madrid, l’exemple vital de Blai
Bonet va ser el que em motivà a escriure. També va tenir un lloc
destacat en els meus començaments la poesia anglosaxona, començant per
T. S. Elliot, el primer que vaig seguir seriosament, i seguint per
Wallace Stevens, Robert Lowell i Ezra Pound. Per motius professionals,
durant una època la meva llengua gairebé quotidiana era l’anglès, es pot
dir que fins i tot pensava en anglès, la qual cosa ha tengut influència
en la meva obra.

Com van ser els inicis?

Entre 1956 i 1957 va ser quan vaig començar a publicar jo
mateix els meus poemes en edicions fetes en paper de fil o d’estrassa,
però la meva obra no efímera s’inicià amb  “Calaloscans”.

“Calaloscans” és un dels seus mots mítics i més força, quin va ser l’origen?

És una història molt curiosa que es remunta a l’època que
treballava a l’Hotel Formentor i vivia al port de Pollença. Amb el meu
primer cotxe, un Seat 600 que vaig aconseguir després d’esperar tot un
any, sortia amb la meva esposa a fer una volta el dia que tenia lliure,
que no era necessàriament els diumenges. Un dia arribàrem fins a la
Colònia de Sant Pere i allà vaig trobar un topònim que he vist escrit
d’un parell de maneres diferents: Ca Los Cans i també Calo’s Cans en una
ortografia poc ortodoxa. Aquesta segona grafia em serví per interpretar
el nom per Caló dels Cans i arribar al mot Calaloscans, interpretant
que cans fa referència a un caló o a una cala. Amb aquest nom sortí un
llibre del qual em sent molt satisfet i que crec que ha deixat empremta.

“Camp Rodó, Son Cabaspre”… els topònims tenen un paper important en la seva obra.

Sovint la força d’un topònim ha estat el que ha motivat que
un llibre es posàs en marxa. També és evident que tenc una preferència
especial pel fonema “ca”, present a Càbales del call, a Calaloscans i a
Cavorques.

Què és Cavorques, un altre dels seus mots mítics i potents?

Mallorca però en un sentit més general, en el mateix que
tenia el mot Mallorques a l’època medieval, quan Regne de Mallorques es
referia a totes les illes.

I per què Cavorques i no Mallorques?

He volgut criticar les circumstàncies de Mallorca i em vaig
adonar ben aviat que era més eficaç crear un mite, un mot com Cavorques,
que parlar directament de Mallorca. Literàriament em va semblar millor
fer servir una paraula interposada. És una estratègia semblant a la que
va fer servir Salvador Espriu amb el mite de Sinera per referir-se a
Arenys, tot i que he de dir que Espriu feia servir Sinera en un sentit
positiu i jo he fet servir Cavorques en un sentit negatiu.

Què és el que no li agrada de Cavorques?

“Cavorques no és tampoc la mort però s’hi assembla”, vaig escriure a “Calaportal de Cavorques”,
és el mateix que no m’agradava quan vaig publicar el llibre, per
exemple la psicologia insular d’estar sempre darrere la roca, o la
històrica manca de respecte envers el poble jueu i els seus descendents
conversos, o haver destrossat el paisatge. Motius per parlar de
Cavorques n’hi ha molts. Amb el boom turístic hem perdut coses i n’hem
guanyat d’altres, però en concret el cost cultural que hem hagut de
pagar ha estat brutal.

Des del punt de vista d’una persona que s’ha dedicat
professionalment a l’hoteleria, què creu que es pot fer perquè el
turisme pugui seguir essent la font d’ingressos de Mallorca?

Vaig deixar de ser hoteler fa dotze anys i som molt
pessimista al respecte. La meva opinió és que ja s’hauria d’haver actuat
fa vint o vint-i-cinc anys, quan les cadenes hoteleres més poderoses de
les illes tenien la possibilitat de defensar els seus interessos
pressionant l’administració perquè hi posàs ordre, però no es va fer i
com que tenien molt clar que això se n’anava en orris, decidiren no
invertir més aquí i anar-se’n a Tunísia, al Carib i a Centreamèrica. La
decisió va ser la d’invertir fora i el capital originat aquí finalment
haurà donat fruits a altres llocs.

Què volia dir posar ordre?

En aquells moments volia dir fer un pla territorial i no
deixar construir barbaritats. Això que ara parlen de tombar hotels
obsolets és una empresa costosíssima i tanmateix ja no es pot fer marxa
enrere perquè s’haurien de tombar moltíssimes edificacions.

A banda de la seva producció poètica, també és autor de “Països Catalans i Europa” publicat el 1992.

És una conferència de final de curs que vaig fer a l’Escola de Mallorquí de Manacor, impresa en una edició no venal.

Seguint el fil del títol, quin creu que pot ser el
paper dels Països Catalans a Europa, quan falten poques setmanes per al
referèndum sobre la nova constitució europea?

Siguem realistes, no crec que hi pugui haver una relació
directa entre els Països Catalans i Europa perquè tal i com està
constituïda la UE la relació és mitjançant l’estat espanyol. Tot i això,
crec que s’ha de votar a favor de la constitució europea, no perquè
això doni més llibertat als Països Catalans, que continuaran
estructurats políticament igual, sinó perquè li’ls donarà més
prosperitat i més vida econòmica i, a llarg termini, suposarà més
coneixement de la cultura catalana fora dels Països Catalans. La cultura
catalana va ser la convidada a la Fira del Llibre de Guadalajara, a
Mèxic, i això ha estat molt important, de la mateixa manera que és molt
important la presència a la Fira del Llibre de Frankfurt, a Alemanya,
quan d’aquí a dos anys també sigui la convidada, fent que les relacions
culturals amb altres països siguin més estretes. Ara mateix a Catalunya
es fan traduccions d’autors hongaresos i txecs, per exemple, i a altres
països es comencen a traduir autors catalans.

Bartomeu Fiol és, sens dubte, un dels nostres millors poetes
actuals. El llenguatge poètic que fa servir té preferència pel concepte,
per la idea, més que per la bellesa formal, la qual cosa ha suposat una
important renovació en la poesia i per això molts el consideren un dels
grans poetes de parla catalana de la segona meitat del segle XX. Els
seus poemes, els seus mots, són el seu millor aval.

Antoni Roca i Maria I. Deià

BMM (fotos)