Plagueta de Bord

A LES 20.30, AVUI, 4 D’AGOST, A LA SALA CAPITULAR DE LA CARTOIXA DE VALLDEMOSSA, DINS EL FESTIVAL CHOPIN-SAND, MARGALIDA SANCHO OBRIRÀ EL SEU:

JARDÍ D’OCELLS

—Dibuixos i gravats
de MARGALIDA SANCHO—

LA
SENYORA DEL PLOMÍ

Les Oiseaux gardent parmi nous quelque
chose du chant de la création

Saint-John Perse

La intel·ligència és el més ràpid dels
ocells

Rig-Veda

Quan
mires per primera vegada un dibuix de Margalida Sancho (M. S.) et vénen al cap
un estol de qualificatius: lleugeresa, gracilitat, finor, exquisidesa,
originalitat, audàcia, musicalitat, saviesa, fastuositat, pulcritud, suspensió,
majestuositat, fluïdesa… I, sobretot, sents que són uns dibuixos poètics. Què
vol dir això? No imaginis que amb “poètic” vull indicar una sensació luxosa,
vaga i indefinible que s’oposaria a la vulgaritat del “prosaic”. De cap de les
maneres. Mestre Roland Barthes ho va dir ben clar: el “poètic” és la capacitat
simbòlica d’una forma, aquesta capacitat només té valor si permet a la forma
“partir” en un gran nombre de direccions i de manifestar així en potència el
vol infinit del símbol, del qual no es pot aglapir mai un significat darrer. I
en els dibuixos de M. S. podem afirmar la potència d’enlaira-ment de les seves
formes —aquests ocellsflor, aquest catàleg personal d’aus úniques—, que també
és una potència de re-torn, perquè la via simbòlica és circular. Així funcionen
els dibuixos de M. S.: són alhora ocells, flors, fulles, aparicions, plomatges,
aparells escenogràfics, gestos i expressions; cadascun té la seva essència
singular i, simultàniament, és l’inici d’una aventura simbòlica de la qual el
mirador ha de deixar desenvolupar el joc en ell mateix.

El Jardí d’ocells va començar a plantar-se
devers l’any 1961 del segle passat. M. S., que és una dona avançada del seu
temps, una dona pionera en la lluita contra assassins, maltractadors, dictadors
i lliberticides, i un far moral escandalitzador de nombrosos hipòcrites
fariseus i filisteus, acabava de viure una pèrdua tràgica. En aquella situació
de dol una amiga i pintora, Yvonne Cazier, li aconsellà el dibuix com a bàlsam
reconfortant i benèfic. Dit i fet. A poc a poc va treure forces d’allà on no
n’hi havia i així sorgiren els primers esbossos. Varen començar a néixer aquests ocells d’unes fulles, d’uns troncs,
d’unes muntanyes, de l’aigua, em diu M. S. per explicar el prodigi. I
afegiré per dir ver: varen començar a néixer aquests ocellsflor d’aquesta
Senyora Singular que ha travessat totes les tempestes del segle XX, el de la
megamort i el de les megaguerres, i les seves duríssimes tempestes personals,
d’aquesta doctora honoris causa de la Vida, esperit savi que s’alimenta d’amor
des que va saber que estimar era el seu aire, i practica l’humor, la seva
manera de sobrevolar horrors i tristeses.

Mirau-la:
M. S. asseguda a la camilla dins l’hivernacle ple de la llum verda del jardí,
broda, amb el plomí amarat de tinta xinesa, damunt un full immaculat, broda,
amb un esforç tens, delicadíssim i una invenció brillant, els gestos plàstics
miniaturals que formen i informen cadascuna d’aquestes espècies d’aus noves de
trinca, úniques i inclassificables, rarae
aves nounades d’una nissaga íntima. M. S. ens diu a les clares, i això ho
podem veure si sabem llegir amb temps i exactesa de detalls les seves obres,
que l’equilibri i la serenitat són els perfums que es desprenen d’aquests vols
immòbils.

M. S.,
als seus noranta-tres anys, emperadriu d’un art de viure, ens ofereix amb els
seus ocellsflor el més emocionant i racional que la constitueix: una memòria
particular i especial, generosa i múltiple, i un viure que es batega sempre
seguit i romp les rutines amb l’energia d’una invenció contínua. Quan pens en
germanes seves de l’ànima, em vénen al cap valentes dones com Emily Dickinson,
Virginia Woolf, Djuna Barnes, Edith Warton, Gertrude Stein, Louise Bourgeois,
Marguerite Yourcenar, María Zambrano, Louise Vilmorin, Mercè Rodoreda o Leonora
Carrington.

En el
revers d’un dels quadres de M. S. hi ha una frase senzilla i essencial que ella
va escriure fa anys i que podria ser l’expressió d’un dels seus motors
artístics: Quan la realitat se’t faci
insuportable, penetra en el bell món de la fantasia i no et decebrà.

He
pensat tot d’una en Juan de la Cruz quan veia en la lleugeresa de l’ocell el
símbol de les operacions de la imaginació, que M. S. practica en la invenció
disciplinada d’una orfebreria de constel·lacions de plecs i replecs que t’alcen,
d’esbarts de nierades d’ocelleria amunt amunt, de metamorfosis de còrpores
botanicozoològiques en acció, de brodaries entreteixides amb les agilitats de
les cal·ligrafies voleiadisses d’uns traços afiligranats com randes d’aire.

Moltes
de gràcies i llarga vida a M. S., Ornitòloga de l’Esperit, dama benigna i noble
que em somriu amb els seus ulls verds, que saben caçar al vol les imatges
estimades.

Biel
Mesquida

Telloc,
juny, MMXI  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!