M’ho acaba de contar l’amiga Maria del Mar Bonet que, amb l’amic Toni Catany i la pintora Concha Ibáñez, han assistit a les exèquies de Concha Alós al tanatori de Sánchez Ávila i a l’enterrament al cementeri de Montjuïc de Barcelona. Feia quinze anys que tenia alzehimer i estava en una residència. Record que les seves dues novel·les que vaig llegir en la meva joventut, Los enanos i Las hogueras, m’impressionaren. Les protagonistes eren unes dones que es rebel·laven contra la societat i acabaven malament. Això és allò que em ve al cap, estaven treballades amb una escriptura correcta i molt tremendista amb temes tabú com la guerra civil vista pels vençuts, l’avortament, l’homosexualitat, la separació, etc. No era ni la Laforet, ni la Matute però tenia un estil significatiu que pel tema i l’escenografia, Barcelona i Mallorca, m’impressionà. Perseguida per la censura franquista la seva obra va ser mutilada com la de Carmen Kurtz, Dolores, Medio i Ana Maria Matute. Vaig saber que havia estat casada amb un periodista del diari franquista Baleares del qual es va separar per anar a Barcelona on va viure amb Baltasar Porcel. Va ajudar a aquest andritxol jove a entrar en el món literari castellà i a professionalitzar-se. Després va desparèixer. És un cas patètic i em recorda una de les seves protagonistes. Li dedicaré un conte. Per no sortir, la seva mort no pareix a cap agència de notícies i quan ho he comunicat a alguns mitjans o no la coneixien o em deien que es pensaven que feia anys que era morta. En una fitxa d’escriptores espanyoles posava: Ficha desactualizada!
Patètic i brutal!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sictransit gloria mundi, però no passa res: el qui espera rebre la glòria de l’art en vida només fa banalitats. Els bons escriuen per la glòria de l’art, no per la glòria del moment.