1 d'agost de 2011
Sense categoria
0 comentaris

Sánchez Piñol i la fi de la llengua catalana

m’acaben d’enviar aquest text piñolià i el vull publicitar perquè crec que hi toca, hi toca com un bon antropòleg que és n’Albert.[La forma poemàtica és culpa meva que no he sabut transformar-la en línies condretes.]

Fi de la llengua catalana

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

No crec que hi hagi cap
literatura que dediqui tants esforços a parlar de
la seva pròpia extinció
com la catalana. Articles, assajos, contes,
novel·les sobre la mort del
català. Està irremissiblement condemnat, el
català?

Qualsevol observador
imparcial podria constatar les agressions constants
que rep la llengua. I
el més risible és que els enemics del català
argumentin que són agressions
imaginàries. N'hi ha prou exposant el cas de
la Catalunya del Nord: a
principis del segle XX només el 10% de la població
no parlava el català; a
principis del segle XXI no crec que el parli ni el
10% d'aquesta mateixa
població. Un procés destructiu, per cert, que no va
ser planificat, dirigit
i consumat per cap dictadura, sinó per una
democràcia.
Qualsevol ment
mínimament racional, mínimament objectiva, pot veure el
nucli de la
qüestió: que Catalunya s'ubica entre dos colossos intolerants,
França i
Espanya, que han dedicat i dedicaran tots els esforços possibles a
destruir
qualsevol tret cultural aliè. I com ja sabem pel cas de la
Catalunya del
Nord, el règim que imperi a Madrid o París no altera
l'objectiu final,
només les formes i els mitjans. La democràcia no salvarà
el català; ben al
contrari: legitimarà el seu assassinat. O més ben dit: el
català només el
salvarà la democràcia catalana.
Però si això és així, si la disparitat de
forces és tan aberrant i el
català no implica cap lucre directament
constatable, ens podríem fer una
pregunta alternativa: per què s'estimen
tant el català, els catalans? En
realitat, es podria considerar que un
idioma sense abast internacional és
una nosa. Insisteixo: per què, doncs,
aquesta tossuderia, per quina raó
s'aboquen tants esforços a una causa
sense futur aparent?
Dels mbuti (pigmeus) centreafricans hi ha una dada
etnogràfica que ens pot
deixar bocabadats: els mbuti no tenen idioma propi.
Els especialistes
encara discuteixen si els pigmeus van perdre el seu
idioma en temps remots
o si mai no han tingut una llengua pròpia. La
qüestió és que allà on siguin
els pigmeus parlen la llengua dels seus veïns
ètnics. La pregunta immediata
és: com pot ser que un poble sencer abdiqui
d'un element cultural tan
íntim, tan estructurador, tan vehicular com és
idioma propi? La resposta,
naturalment, és que aquesta pregunta ens la fem
per un motiu i només un:
que nosaltres som catalans.
Els pigmeus no
atorguen cap importància a l'idioma perquè no el necessiten
per a res. No
m'estic referint a les necessitats comunicatives, sinó
d'identitat. Els
pigmeus són nòmades, caçadors-recol·lectors de religió
animista,
políticament acèfals i d'un individualisme exacerbat. Els seus
veïns
bantus, en canvi, són agrícoles, sedentaris, cristians i amb una
societat
gerontocràtica. És impossible confondre un bantu amb un pigmeu.
Ara
fixem-nos en el cas català. Un funcionari de Madrid i un de Barcelona,
un
pagès del Segrià i un de la Manxa, un arquitecte de Mataró i un
d'Almeria:
tenen els mateixos problemes. Les mateixes hipoteques, els
mateixos horaris
laborals i, si fa o no fa, els mateixos ingressos;
estiuejaran a les
mateixes destinacions i en cas de divorci pagaran
pensions semblants. La
modernitat és una fàbrica uniformitzadora. La
tendència més humana no és la
d'assemblar-se, sinó la de diferenciar-se.
Constantment busquem elements
que permetin als col·lectius, com als
individus, tenir una personalitat
pròpia. I avui en dia l'única cosa que
diferencia un català d'un castellà,
un barceloní d'un madrileny, és
l'idioma. Per això els catalans esmercen
tants esforços a conservar el
català, perquè sense un idioma propi
l'homogeneïtzació seria total.
Però tornem al principi: s'està morint, el
català? La supremacia mediàtica
i audiovisual de l'espanyol és
irresistible. Però justament perquè hi ha
aquesta voluntat de
supervivència, el futurible més probable no serà el de
la reserva índia,
amb els últims catalanoparlants rere quatre tanques; no
moriran els últims
individus que parlin català, sinó que el català morirà
lentament a dins de
cada individu. Avui en dia ja es pot constatar que un
dels idiomes més
parlats a Catalunya és el castellà traduït. És a dir, un
registre
lingüístic pobríssim, que no inclou cap construcció sintàctica o
gramatical
pròpia, i que bàsicament consisteix a dir "camió" en lloc de "
camión ", i
llestos. Qualsevol pot entendre que aquests procés d'agonia
lenta, però
inexorable, només té una solució: més poder polític autòcton.
Però això no
és possible perquè els catalans no estan disposats a fer
sacrificis per
obtenir-lo. Avui en dia ja no es tracta de saber qui salvarà
Catalunya
d'Espanya, sinó qui salvarà Catalunya dels catalans.
[Això sí, sempre ens
quedarà una esperança: l'espanyolisme més ranci,
tronat i mesquí. Quan
tanco aquest article m'assabento que volen dur Muriel
Casals als tribunals.
L'estat de reivindicació cívica necessita constants
revulsius. I no em ve
el cap res més indignant que jutjar una de les
persones més íntegres,
sacrificades i admirables d'aquest país.]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!