HOMENOT
DE BON DE VERES. Devia ser un matí assolellat de principis de juliol de 1969
quan amb un llibre mecanoscrit de cobertes blaves i ben gruixat em dirigia cap
a la Diagonal de Barcelona per la Rambla de Catalunya.
L’adreça era el despatx del poeta Joan Oliver, que també era director de l’editorial Proa i s’encarregava de la publicació de la col·lecció Els llibres de l’Óssa Menor. Aquest cronista era un home jove de vint-i-dos anys, més tímid del que semblava, que anava a veure una de les patums de la literatura catalana, que admirava profundament. Primer per la seva poesia: irònica, crítica, corrosiva, compromesa, divertida i ben planera i, també per la seva obra com a dramaturg i com a traductor. Segon, per la seva actitud cívica al llarg de la seva vida: lluitador amb la República, exiliat a França i a Xile, agitador i reanimador cultural en temps de dictadura i, per afegitó, editor. Per tot això, quan pujava les escales que em duien al seu despatx, tremolava per dedins. L’acolliment de Joan Oliver fou càlid i fervorós. En Blai Bonet, que era el que m’havia enviat a dur-li en mà aquell original seu que més tard es titularia L’Evangeli segons un de tants, ja li havia parlat de la meva persona. Aquell avi barbablanc, amb unes ulleres de baquelita negres amb uns vidres d’augment que feien ressaltar els seus ulls molt oberts, era l’autor de Les decapitacions, que havia signat amb el pseudònim de Pere Quart (Pere perquè era un dels seus noms, i Quart, perquè era el quart d’onze germans) i que m’havia entusiasmat. I l’autor del Bestiari, de Saló de tardor, deTerra de naufragis i de Vacances pagades, uns llibres de poemes que havia llegit, rellegit i de vegades après de memòria perquè em donaven unes savieses i unes músiques que s’avenien amb el meu sentir, amb els meus sentiments. Quin guster alimentar-se d’aquella poesia escèptica, sarcàstica i de vegades molt tendra que era una veu dissolvent contra el capitalisme, el consum desenfrenat i el règim de Franco, amb incursions paròdiques a autors tan diferents com Joan Maragall («Temps era temps hi hagué una vaca cega: / jo sóc la vaca de la mala llet!») o Salvador Espriu. Aquell home que tenia davant amb una màquina d’escriure olivetti, caramulls de folis i llibres i una meula deliciosa amb què em demanava per l’amic Blai, volia saber coses de Mallorca i també m’interrogava sobre la meva escriptura, era un dels poetes catalans més importants del segle XX i un dels homes més íntegres i lluitadors que havia conegut. «Navego contra corrent», un dels seus versos, podria ser el lema de la seva vida. Havia passat de ser un jovenet de l’alta burgesia sabadellenca a un creador del Grup de Sabadell, amb el novel·lista Francesc Trabal i el crític Armand Obiols, que combinaven el gust avantguardista amarat d’humor amb el rigor de l’obra ben feta d’estil noucentista. Després va ser president de l’Associació d’Escriptors Catalans, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Republicana i cofundador de la Institució de les Lletres Catalanes. Va escriure també la lletra de l’himne de l’exèrcit popular català. I va ser l’encarregat d’evacuar un bon grup d’intel·lectuals catalans cap a l’exili (Rodoreda, Trabal, Benguerel, Obiols, Murià, Sbert, etc.). Després de passar per Buenos Aires, visqué nou anys a Xile, i l’any 1948 tornà a Barcelona. El varen tancar dos mesos a la presó Model i després va sobreviure amb la impremta familiar i fent traduccions tan bones com el Pigmalió, de Bernard Shaw, Tot esperant Godot, de Beckett, L’òpera de tres rals, de Brecht, Ubú, rei, de Jarry, El misantrop i El banyut imaginari, de Molière, i L’hort dels cirerers, de Txèkhov, entre moltes altres. Després de la mort del dictador es va mostrar molt crític amb la classe política, que trobava massa complaent i blana, per la qual cosa el 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. El record al tancament que férem el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona als Caputxins de Sarrià (quan va sortir de la presó on havien dut alguns dels intel·lectuals presents a la Caputxinada, va veure el comissari en cap, que nomia Creix, i li va dir amb la seva conya satírica: «Creix, Creix però no et multipliquis») i a les vetllades poètiques del Price, on deixà sentir la seva veu indòmita. Al final de la seva vida es va apuntar a les llistes independentistes. I va morir el 14 de juny de 1986, ara fa XXV anys. Vivim dins una cultura tan petita, pobra i desmemoriada, que he vist molt poques referències a aquest poeta i lluitador excepcional. Des d’aquí anim la Universitat, les institucions públiques, l’Obra Cultural Balear, els professors d’institut, perquè publicitin l’obra i la figura de Joan Oliver, Pere Quart, aquest far lluminós i orientador dins la nit fosca on vivim.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La raó et vessa. L’allau de comunicació no fa escampar la boira a l’amnèsia. En tot cas, es va enaltir el nom de Joan Oliver arran del centenari del naixement.
Record Pere Quart, elegant i amb la mirada alta, al gran recital del PRICE (crec que va ser l’any 1969), quan en Miquel Bauçà, tan enemic de l’exhibició com era, la va armar grossa. També hi havia n’Ovidi i en Guillem d’Efak. Aquella “poetada” feia goig. Pareixia mentida que un espai dedicat a la boxa vessàs de gent per escoltar delícies destil·lades. Aleshores (no sé si el mateix dia o a un altre recital similar) va sortir, endolat de cap a peus, el poeta rus Eugene Evtuchenko i el primer que va amollar és que al seu país, aquells recitals s’havien de fer als Camps (perdó per la parauleta) de futbol i així i tot la gent no hi cabia. Fan pensar molt aquestes coses en veure ara la desfeta del món i la cultura.
Balutxo