FA MIL
ANYS UNA SIBIL·LA CRISTIANA PROFETITZAVA AMB EL SEU CANT L’APOCALIPSI I EL JUDICI FINAL.
LES
BAULES DE LA TRADICIÓ NO S’HAN TALLAT A TRAVÉS DEL SEGLES.
EL
SEGLE XXI LA MATEIXA SIBIL·LA CRISTIANA ENS PREDIU LES MATEIXES FETES.
Salut
Sibil·les, mèdiums de la mitologia grega i romana que profetitzàveu inspirades
per Apol·lo! La Sibil·la d’Homer, Cassandra, anuncia la guerra de Troia.
Sibil·les: veus profètiques que anunciau futurs possibles per ajudar els humans
i per exorcitzar catàstrofes i per orientar les nostres vides.
En el
segle X, dins les boires medievals, a Europa i especialment, a Catalunya apareix una veu blanca que entona
una profecia d’una bellesa magnifica i escarrufadora.
El
1229, amb la conquesta de Medina Mayurca pel rei Jaume I, el cant de la
Sibil·la arriba a les celebracions religioses de las matines nadalenques. A
finals del segle XIV la veu sibil·lera, un nin vestit de dona, ja canta en
català Lo jorn del judici. La gent
s’entusiasma amb la sibil·la que produeix festa, gatzara, rebombori i rialles,
que el Concili de Trent anatematitza. Hi ha dos intents de prohibir la sibil·la
—el 1562 i el 1666— que són anul·lats per la pressió forta i lluitadora del
poble. Des de llavors s’ha cantat a Mallorca sense interrupcions fins a
l’actualitat.
Dins
la capella del Santíssim de la Seu de Mallorca la veu sibil·lera encén els mots
històrics i els umpl de saba nova: sagetes de foc il·luminen la pell ceràmica
de Miquel Barceló que escriu el fons de la mar amb totes les espècies marines i
la superfície de la terra amb tots els fruits. Les estrofes del vell cant trunyellen les arrels i les
capçades d’un món propi que ve del més fondo de l’avior, del més vertader.
Entre els trons apocalíptics de la fi del Món un oasi de pau: els pans i els
peixos multiplicats calmen la fam i el vi alegra els cossos dels humans. Però
la grisalla dels vitralls densifica —metaforitza— la destrucció de l’Univers,
el sol que esclata, els peixos que xisclen, l’Anticrist que fa matx. Com a
contrapunt la figura de Jesús Crist, vestit de llum amb els estigmes i la
ferida del costat, apareix al centre com un pa carnal. L’antiga profecia
embolica imatges de justícia, de misericòrdia, d’una vita nuova.
La veu
de Maria del Mar Bonet teixeix una arqueologia vivificadora, una fondària
bategant de signes, un monument que ha traspassat el temps i la memòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!