<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 2 6 3 5 4 5 2 3 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-536859905 -1073711039 9 0 511 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times”,”serif”;
mso-fareast-font-family:Times;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:ES-TRAD;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;}
@page Section1
{size:595.0pt 842.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Escriure
un dietari és com obrir-se les venes. Mentida: escriure un dietari és voler
caçar per sempre el temps efímer. Mentida: escriure un dietari és bastir una
trinxera contra l’oblit, el terrible, el misteriós, l’anorreador oblit.
Nom Marta Servera, tenc setze anys anys i
estic asseguda davant la pastera de la padrina Coloma, que em fa de taula
perquè m’he proposat que en aquestes vacances llargues d’estiu començar a
escriure el meu dietari i no fallar ni un dia.
La professora de català de
l’institut, Rosa Soliu, m’ho va dir a les clares quan li vaig demanar que
m’aconsellàs lectures, treballs i exercicis: “Si vols ser escriptora quan seràs
gran, Marta, t’hauries d’acostumar a fer una llibreta de bitàcola on et contassis
tot allò que volguessis de la millor manera possible. Així et disciplinaràs,
una cosa essencial que no has d’oblidar mai. Recordes el Nulla dies sine linea dels clàssics? I també podràs assajar els
estils que vulguis amb la màxima llibertat. I per afegitó tendràs i acumularàs tota
una sèrie de pensaments, d’idees, d’apunts i de situacions que si no ho fessis
no se t’haurien passat mai pel cap. I a més a més caçaràs el pas del temps. Les
teves paraules seran un bon recordatori. Al principi pots practicar allò que
fan els pintors quan comencen: mira de prim compte la realitat i quan la vegis
bé podràs descriure-la. Pensa el que diuen els poetes bons: acostar-se, gairebé
arrapar-se, al real és el millor trampolí per tal de disparar-se al visionari.”
Just escriure aquestes paraules de Rosa m’entra una sensació plena d’alegria,
de tranquil·litat i de fortalesa. Acaron aquesta llibreta de cobertes color de
mar fonda que m’ha costat una feinada de trobar. Volia que tengués les planes
totes en blanc sense ratlles, ni graelles. Així em puc muntar la lletra com
vulgui i si em passa pel cap fer-hi dibuixos o aferrar-hi retalls de diari o
fotos. He agafat el roller-ball i m’ha
fet una gola de no dir omplir de paraules aquella extensió verge i veure com s’omplia a poc a poc de
gargots, de mots, de frases noves de trinca amb una llibertat absoluta. Però ho
vull expressar molt clar des del principi: llançar-me a escriure m’ha costat un
fotimer. Tenia el cap ple d’idees, volia explicar moltes de coses, havia estotjat
tot d’apunts en un bloc petitó de color negre on amollava a raig allò que em
passava pel boll. Aquesta darrer rebost el m’havia recomanat també na Rosa. Sí,
ara faig un alè quan veig aquestes primeres
tres planes plenes de lletra atapeïda que no m’atrevesc a llegir. Davant la
finestra que pega al jardí, que arriba just a vorera de mar, hi ha dues
figueres coll de dama que fan ombres mòbils damunt l’enteixinat dels maresos.
M’he quedat una estona embambada amb els dibuixos enigmàtics que projecten com
si fos una llanterna màgica. Cop en sec, em ve al cap al cap la padrina
materna, Coloma Sanz. Ella és la clau perquè vulgui ser escriptora. Em bressolà
la infantesa amb tot de rondalles i de contes. Quan vaig ser grandeta em
confessà que moltes d’aquelles històries venien de la tradició oral, emperò
n’hi havia d’altres que se les inventava ella mateixa. Ara és com si la sentís:
“Una amiga meva, Teresa, i jo volíem ser escriptores i estàvem entusiasmades
amb la poeta Cèlia Viñas, que era germana d’una companya de batxiller. No vàrem
estar bones fins que ens la presentà. Descobrírem una dona adorable, avançada, molt
sàvia, republicana i catalanista. Un model perfecte per a dues pardales com
nosaltres que ens volíem menjar el món. Ens recomanà escriure contes i fer
entrevistes. Heu d’entrevistar dones de tota casta i condició, que sempre són
les grans oblidades i que tenen moltes de coses per contar. Dit i fet. Omplírem
planes i planes fent preguntes a campiones de natació (crec que la primera va
ser na Carme Guardia) i heroiques mestresses de casa, professores i mestres lluitadores, artistes i
polítiques ben compromeses. Va ser gros. Cèlia ens llegia, ens corregia, ens
engrescava i ens recomanava llibres, ens mostrava els seus poemes i ens donà un consell que no
he oblidat mai: sempre heu de guardar coratge. Gràcies a Cèlia férem
col·laboracions a diaris i revistes i coneguérem moltes de dones interessants.
Després es va casar amb un professor d’Almeria i partí deixant-nos òrfenes. I
tot seguit esclatà el Moviment, que ens va tallar les cames i les mans. Es
varen prohibir moltes de coses. Per a mi, em deia la padrina Coloma amb els
ulls que li espirejaven, la prohibició de publicar en català va ser terrible.
Pensa que als professors amb idees republicanes els depuraren, tancaren a la presó alguns professors meus
per rojos catalanistes, i en mataren dos.
Allò era horrorós. A mi m’agradava col·leccionar autògrafs dels mestres, que
guardava en una llibreta. Em vaig témer de la gravetat de la situació quan va
venir a ca nostra un mestre de la graduada mort de por i em digué que per favor
li tornàs aquella dedicatòria que m’havia fet perquè si me la trobaven escrita
en català la seva vida perillava. Estava blanc com el referit. No m’ho podia
creure. Li vaig donar i m’aconsellà que cremàs aquell quadern de dedicatòries.
Va ser horrorós. Tots els llibres en català els vaig dur a una caseta de camp
que tenia mon pare a prop de Porreres. No volia cremar tota aquella literatura
que em donava tanta de vida i tant de gust. Va ser terrible, Marta, terrible.
He escrit fil per randa tot allò que recordava de les paraules de la padrina
Coloma i em sent com a alliberada. Passa un corb marí per davant la finestra i em
fa plorera la persecució de la llengua catalana que va sofrir la padrina
Coloma. I pens: hem avançat molt, però encara queda molta de feina per fer. Seguiràs
les seves llivanyes. I que no em surtin ara aquests poca pena del nou Govern
Balear amb reculades de llengua. No saben ni què es diuen ni què es fan ni
coneixen què podem fer les dones d’empenta. Sé que escriure, i escriure bé com deia
ella, és una forma essencial de lluitar. Em brolla una vitalitat coratjosa al
fons de la panxa. No tenc por de res.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com que els valencians en general no es consideren catalans i no accepten l’imposició catalanista i el seu ordre de xerarquia de rang superior de la denominació catalana de la llengua per damunt de la valenciana. P
el mateix que els catalans no es consideren valencians, ni que parlen valencià. Al igual que ha passat entre Galicia i Portugal com a contemporanis perifèrics nostrats.
El món entre catalans i valencians ha estat organitzat a consciència per competir entre ells i l’enfrontament permanent i constant pels segles dels segles, on el valencians es consieren agraviats i perseguits pels catalans, per després els catalans anar alhora fens-se els victimistes -quan en realitat són els botxins que han provocat l’actual situació en la seva pròpia prepotència- i es queixen del mateix, igual com quan pasa amb els espanyols al País Basc o el Principat que es convé d’anar de victimes quan tanmateix han estat els botxins.