RELAT DE «TENS MORT»

MEMÒRIES D’UNA XICARANDANA

El literat és un turista de la paraula. Jo vull ser un home de la paraula. Home de paraula.

Blai Bonet

El meu naixement és mític. Podria ser filla d’un emperador brasiler destronat abans de la Gran Guerra o d’uns pagesos nacionalitzats francesos que tenien avior de Brasil. Emperò ja som tan vella que només em vénen records boirosos d’un ombracle en un castell gavatxo, amb moltes germanes meves que es venien a les fires bones de tot Europa. Don Orlandis Desmar i Aiguaflor era un senyor mallorquí fill, nét i besnét de senyors mallorquins, que tenia una debilitat absoluta pels jardins. Hi havia dues espècies que li feien perdre el cap: les roses i les xicarandanes.

Per això, en un viatge que va fer a la fira de Lió, es passejava entre la gran exposició de plantes, arbusts i arbres quan va descobrir-me, em mirà i em remirà, em tocà i s’enamorà de cop. Com ho sé? No sé si he d’intentar conservar la cronologia o anar-me’n per les branques com correspon al pensament d’una bona espècie arbòria. Perquè quan ja m’havien plantat al fons del parc de Son Pensenidormen, un horabaixa, es passejava Don Orlandis amb el jardiner gran, l’amo en Pere Antoni Xorric, i li va dir: Mestre Pere Antoni, vull que aquesta xicarandana vagi ben bona perquè sé que amb el temps em farà un redol tan gran, d’aquells niguls de flors blavisses i liloses, que em donarà molt de gust a la vista i al cos. Aquell jardiner savi coneixia el delit del seu senyor cap a la xicarandana de Brasil, aquella Dalbergia nigra que havia aferrat en un no res, aquella Dalbergia nigra, jo mateixa, que ja era una polleta. La complicitat entre senyor i jardiner la vaig aprendre aquell dia.

Ja tornen. Ja han vengut a marejar-me amb màquines, pales i petits tancs que ho fan malbé tot. No sé quina la preparen, emperò sent per totes les flors d’aquesta primavera que una por menudeua m’entra pels blaus grisosos dels meus pètals. Tornem-hi torna-hi. Don Orlandis es va enamorar també d’una majordona, Apol·lònia Servera Busquets. Ho sé perquè un capaltard, en què la meva florida lilàcia deixava caure un plugim de pètals que feien xic-xic, arribà la parella. Ell li va fer un coixí amb el foulard de seda d’un blau puríssima que li acabava de regalar. I s’assegueren a la vora del meu tronc.

Allà ell li va dir que s’hi volia casar. Em caigueren uns flocs més de pètals pels tremolors que m’agafaren davant l’emoció de l’escena. Ja tornen. Pareixen fills del dimoni. Tots armats. Tots mecanitzats. Res. Que Don Orlandis i Dona Apol·lònia es casaren entre les protestes de la família d’ell i l’alegria de la família d’ella. Tengueren tres fills: Felip, Joan Lluís i Isabel, que creixeren amb salut i riquesa. Mort son pare i amb l’oposició inútil de sa mare, havien venut la marina que s’havia convertit en Las Villas de Acapulco.

Jo, per caprici de Dona Apol·lònia, em trobava en el centre d’un jardí dedicat –amb una inscripció damunt marbre– a la memòria del seu home. M’envolten una dotzena d’arbres de l’amor petitons que havia fet sembrar per a l’esdeveniment. Dona Apol·lònia ha mort fa quinze dies i com que Son Pensenidormen la s’han de repartir els tres germans, han decidit convertir-lo en un hotel de luxe amb encant. Ja veig com arriba el buldòzer. Aquest ve per mi. N’estic segura. M’arriba fins al tronc. Treu una serra gegantina i comença a talar-me. No podré veure els milers de flors liles com a confetti que tapen el buldòzer i qui el mena i l’asfixien de bellesa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *