Plagueta de Bord

Quan
la soft corrupcion sobrevola les nostres
societats amb l’espantall de la crisi que recorr el món; quan a les darreres
municipals de l’Estat espanyol la dreta ha fet matx arreu arreu; quan al País
Valencià un PP amb molts d’imputats a les llistes ha tret una majoria absoluta
en les autonòmiques; quan a les Illes Balears un PP sense cap imputat a les
llistes (n’hi ha alguns a la presó i nombrosos, entre els quals destaca Jaume
Matas, que esperen judici) aconsegueix trenta-cinc escons al Parlament i
comandarà al Govern, als Consells Insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa i a
l’ajuntament de Palma; quan comences a sentir parlar de desaparició del Decret
de mínims d’educació (decret per a la regulació de l’ús i de de l’ensenyament
de i en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, signat per Jaume Matas
el 4 de juliol de 1997) i de llibertat d’elecció de la llengua escolar per la
família, i dels llibres de l’ensenyament escrits amb les modalites mallorquines,
menorquines i eivissenques, etc., et 
pega un rodament de cap i tot es torna confusió i depressió.

En
aquests moments és quan pens, vindic i reivindic una figura essencial de la
nostra història cultural catalana que, a més a més, fa cent anys que va néixer,
i no he vist per enlloc que se celebri aquest aniversari. Em referesc al
filòleg, historiador i escriptor català Manuel Sanchis Guarner, que va néixer a
València el 9 de setembre de 1911 i hi morí el 16 de desembre de 1981. Des de
ben jovenet es dedicà a la llengua i va recórrer els Països Catalans per fer
enquestes per la part catalana de l’Atlas
Linguístico de la Península Ibérica. Va ser un dels representats de
l’elaboració de les Normes de Castelló el 1932, on argumentava la unitat de la
llengua. Durant la guerra civil lluità al costat de la República. Amb el
franquisme arribaren les repressàlies: va passar per un camp de concentració a
Salamanca i fou tancat al penal de Madrid. Amb molta de sort el 1943 va ser
bandejat a Mallorca on va viure fins a l’any 1959. Des d’un bon principi
col·laborà amb Francesc de Borja Moll en l’elaboració del Diccionari Alcover-Moll i amb l’editorial Moll. No tan sols va
tenir contactes amb filòlegs, sinó que es va fer amic de nombrosos escriptors i
poetes. En aquella època hi havia, per un cantó, els epígons de l’Escola
Mallorquina, per l’altre, els poetes jovençans que havien tallat amb aquesta i
s’inclinaven per la “poesia social” i la llibertat mètrica i expressiva, i, per
l’altre cantó, Villalonga i la seva capelleta. Sanchis Guarner era un activista
cultural amb un fort caràcter pacificador i va aconseguir que la pau regnàs
entre els diferents grups i que Villalonga assuaujàs les seves reticències
contra els poetes nous. De tot aquest garbuix Sanchis Guarner va fer una feina:
sostenir el grup poètic dels anys cinquanta, format per poetes que trencaven
amb l’ensopiment on havia caigut la poesia jocfloralista, concentrada en
problemes de forma i rimes difícils, i oferien una llibertat verbal i
expressiva no vistes mai. Els fruits d’aquesta feina fou l’antologia mítica que
va treure Sanchis Guarner el 1951, El
poetes insulars de la postguerra, on es donaren a conèixer vint-i-tres
poetes,  entre els qual cal
destacar figures tan essencials com Blai Bonet, Marià Villangómez, Jaume Vidal
Alcover, Josep M. Llompart i Llorenç Moyà. Malgrat que l’antologia fou una fita
en aquells moments dur de la dictadura franquista, cal recalcar el paper de
dinamitzador de Sanchis Guarner de l’estructura cultural sòlida i resistencial creada
per Francesc de Borja Moll, que havia deixat de costat la poesia. Josep M.
Llompart escrivia l’any 1959: “Ningú no sap que hauria estat de la literatura
mallorquina contemporània sense la presència d’en Sanchis, sense la seva
pacient amistat i els seus consells. Tot al llarg de disset anys que en Sanchis
ha viscut a Mallorca, una promoció d’escriptors ha madurat i una altra ha
aparegut en escena. Ambdues han rebut d’ell l’orientació més eficaç i
l’escalfor de l’entusiasme.”

Quan
el 1959 va tornar a València, no s’aturà de lluitar: professor de la
Universitat de València, expulsat de Lo Rat Penat per defensar la unitat del
català, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, fundador de l’Institut de
Filologia Valenciana. El 1978 sofrí un atemptat amb paquet bomba, l’any següent
un altre paquet bomba dissimulat dins torrons, pintades a la porta de ca seva,
tot un martiri de l’ultradreta miserable. La seva obra és llarga i extensa i
comprèn estudis de lingüística, història, etnografia i cultura popular. Per la
seva vida i la seva obra és, ara més que mai, una far orientador dins la nit
fosca: un bruíxola humana.

[Aquest article va ser publicat al diari Ara el 21 de juny de MMXI]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!