El sabor de les móres salvatges
Estic banyat amb la suor i la pols del camí. He partit quan ja no hi havia sol. El cel ple d’un núvols
grisosos. Just començar a entrar dins el caminoi entremig dels sementers m’he trobat amb aquells esbarzers gegantins que creixen, salvatges, damunt la paret de pedra seca. Hi havia
una constel·lació de fruits ens diferents estats de maduració: móres verdes, móres
vermelloses, móres negresang… He començat a fer una recollida de les móres més madures. Quan n’he tengut una bona embosta de móres les m’he clavades. Aquell sabor m’ha fet anar segles enllà cap a la
infantesa santamariera quan aquell nin descobria fruits desconeguts i era feliç. Aquesta mescla de sensació i d’idea m’ha acompanyat al llarg de la caminada. I ha estat com un bàlsam en
aquests dies plens de regirs i d’ensurts. Em basta poca cosa. Poca cosa aquest miracle efímer
d’aquest fruit fet de bolletes diminutes que em deixen la boca tacada de granat!
[Foto Danniel Sannwald]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!