2 de juliol de 2011
Sense categoria
0 comentaris

Lolita Bosch i Sebastià Perelló

Dins aquest horabaixa tristoi i calorós he trobat dos textos de dos amics escriptors
que m’han aixecat la moral. Encara hi ha móres als esbarzers i el sebel·lins em canten polifonies cada capaltard!
Vet aquí el d’en Sebastià Perelló:
«Georg Christoph Lichtenberg afirma que allà on la moderació és un error, la indiferència és un crim. Desmantellar, desguarnir, amb aquest aire fals de superioritat que fa la desafecció i el desdeny, amb el posat flegmàtic i impassible que vol passar per displicent, perquè sembla prendre les decisions com si no trobàs gust en el fet de menysprear, més i tot, com si no hi posàs interès i semblàs que no fa res, que allò que decideix no és una disposició, sinó un fenomen meteorològic, és una de les formes de la infàmia. No deia aquell que la insensibilitat fa els monstres? I Txèkhov afegiria que és una paràlisi de l’ànima. I sí, ara i aquí, la indiferència s’organitza com una atrocitat que no gosa dir el seu nom. O sí, el diu, amb aquella frescor cínica d’aquel que acaba d’arribar amb els ulls indulgents i que t’ha de salvar. I és clar sap que la millor manera és confiscar-te l’ànima i la memòria, i desfigurar l’esperit dels llocs . I no et queixis, perquè si dius res encara passaràs per un que el vol crucificar.»
[Foto: Me&Edward]
La respiration se voit, deia Théophile Gautier en un poema: Fumée. I la irritació també que se sol veure. Però els mots, si no vas amb compte, també semblen fum d’estampa. O d’estopa. E lo saber és quasi fum, podríem dir amb March. I avui, tal com deia aquell, aquest gas de la combustió té més arrels que nosaltres. Tot se’n va en això. I tanmateix em sembla que, ara i aquí, haurem de surar entre cristall i fum, que solen dir. Entre l’immobilisme mineral i la dissipació més volàtil. I una de les estratègies més malignes és ni fer-ne, de fum. Davant aquest fet, val més deixar dir els mots al poeta. Vinyoli: He decidit escriure /poesies concretes. Envelleixo, calen /realitats, no fum. /I tanmateix, un fum/ ara m’entela, s’interposa, fluix,/ entre la Cosa i jo, que totes les arestes/ afina: ja el món quasi no fa mal. I quan ja no fa quasi mal, què deu voler dir? I l’altre respon: una mica de cendra i una mica de fum. I n’hi ha que és això que volen: convertir l’illa en residus pulverulents i femar el trast insular que ha de venir, si ja no és aquí .

I aquí el de la Lolita Bosch.
S’AMENÇA BALEAR
29 Jun 2011       


Les Illes Balears viuen culturalment amenaçades. Es fàcil de percebre
si s’hi va. El nostre idioma és a les Balears gairebé un idioma de
resistència en l’àmbit cultural. I tal i com els passa al País Valencià o
a la Franja, els que es dediquen a la cultura veuen minvats els seus
drets lingüístics i les seves aportacions. Ho dic perquè vaig estar no
fa massa a Palma, una ciutat que m’encanta, i els meus amics estaven
preocupats. Acabaven de guanyar les eleccions els populars i temien el
que podia passar. Si més no, culturalment parlant. El meu amic Biel
Mesquida, combatiu escriptor i gestor cultural de Ses Illes organitza
cada any el Festival de la Mediterrània: una proposta oberta, fresca,
provocadora, assenyada, en la qual hi són convidats escriptors d’arreu.
Poetes en el sentit estricte i narradors en un sentit més lliure. I les
lectures al Teatre Principal de Palma o la visita a la presó, que
repeteix des de fa uns anys, són activitats lúdiques, serioses,
enriquidores i avui: absolutament imprescindibles. Això hi vaig anar a
fer, alegrament.

Tot i que hi vaig sovint a Ses Illes. La meva
àvia paterna era de Mercadal, Menorca. I bé a Menorca, bé a Mallorca,
provo d’anar-hi tant com puc. Hi tinc un vincle familiar que ve de lluny
i que arrodoneix una temporada de la meva infantesa que vaig viure a
Formentera i l’estretíssima relació de la meva família materna amb
Eivissa. Hi tinc amics, participo en algunes coses i admiro, sempre, la
seva capacitat de combatre el desert cultural de la llengua al qual la
dreta els està provant d’arraconar. Hauríem de fer-hi alguna cosa, dir
la nostra, recolzar-nos. Recordo que no fa massa vaig sentir parlar un
editor valencià en una llibreria de Barcelona. Era en una taula amb
Ferran Mascarell i es va veure obligat a fer una petició ben trista: No
ens deixeu sols! Mascarell, inevitablement, va haver de respondre que
tenien límits polítics d’actuació que no podien saltar-se. Però no crec
que cap ciutadà valencià, balear o de la Franja que usi el català s’hagi
de sentir oblidat per Catalunya. I ho dic amb recança. Perquè temo que
sempre que parlem de llengua acabem parlant de política. No és així.
Estimo la meva llengua com n’estimo d’altres. I estic farta d’haver-ho
d’explicar cada vegada que vull parlar sobre els nostres drets
lingüístics. No hi té res a veure la política, amb tot això. O sí, però
d’una forma general, no amb un únic tema. Sinó amb una necessitat ben
senzilla de poder-nos expressar, comunicar i fer-nos entendre amb una
llengua que ens sigui pròpia. I aquesta, a molts llocs on no és
l’oficial, és el català. També n’hi ha d’altres, és clar. Però hi ha el
català. I que defensar-lo en sembli un discurs polític és terrible. Que
ens hagin arribat a convèncer que tenir un idioma és posicionar-se, és
terrible. I que ens acabin semblant sospitoses algunes postures
reivindicatives, no té nom. És un segrest evident de les nostres
llibertats. Un menyspreu heretat. Així que sense res al darrere i farta
d’haver de demanar perdó per demanar coses tan bàsiques, pregunto: Som
capaços de respectar l’idioma que cadascú té per fer-se entendre?
Respectarem el dret a ser qui som, parlar com parlem, i continuar usant
una llengua que ens és pròpia? Tant em són els motius independentistes o
d’extrema dreta que hi pugui haver al darrere de tot això. Tant em són
la mediocritat que converteix un discurs cultural en un discurs polític.
I si ens en desempalleguem? I si triem, lliurement i sense complexes
d’una banda ni de l’altra, ser qui som i parlar el que ens surti dels
nassos?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!