Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Potser
fa dos-cents anys un escriptor català hauria pogut començar un article dedicat
a l’estació en què la natura esclata de flors i de fruits sense fer-se ressò de
cap problema de més enfora que els del seu redol casolà, nacional.

Però ara, en
l’època glocal, trob que això no és possible de cap de les maneres. Un Lector
complaent em diu: també et podries tancar dins la teva torre d’ivori i passar
de tot. Sí, podria passar del terratrèmol i del tsunami del Japó. Podria passar
del desastre nuclear que no s’atura de Fukushima. Podria passar de la guerra
civil de Gaddafi i dels insurgents libis. I dels refugiats i morts de
Lampedusa, i de la dona número devuit d’enguany assassinada a l’Estat espanyol,
etc. I que les meves paraules amarades de la bellesa del nostre paisatge (també
en vies de destrucció) donassin al Lector una marina calidoscòpica o un
pleinair rusiñolià embaumat de perfums.

He
decidit que faré les dues coses. Per un cantó recordaré que m’ha impressionat
la cohesió social japonesa enfront de la catàstrofe. D’un dia per l’altre les
devastacions se superposaven. I a les informacions no es veia cap pànic social
en aquestes ciutats devastades pels sismes i menjades per les onades, en
aquestes carreteres rompudes a trossos, en aquestes regions envoltades de
perills. Descobríem uns ciutadans amb una serenitat i una calma interior, una
civilitat extremadament humana, atents a les consignes d’evacuació, amb files
de famílies que, entre soldats i socorristes, anaven amb molt d’ordre cap a les
zones dels refugis. Aquí estam acostumats, per coses molt menys catastròfiques,
als pànics descontrolats, a les fugides en desordre, al campi qui pugui. Un
país tan vulnerable com el Japó, amb poques matèries primeres, amb sismes al
llarg dels segles, ha convertit aquest savoir
faire col·lectiu amb una de les seves forces energètiques. Potser per aquí
hauríem d’agafar la lliçó japonesa. Caldria pensar que la força i el dinamisme
d’un país, el ressort històric del seu èxit, no passa pel cost del treball, la
fiscalitat avantatjosa, la complaença del govern, la flexibilitat social i
altres factors predicats pels neoliberals. La cohesió social és la vertadera
força energètica d’una comunitat humana. Per què aquí se’n parla tan poc?  Les grans desigualtats i la manca
d’elits podrien ser dues respostes primeres. També he pensat molt en l’energia
nuclear després de Fukushima (i aquí vull fer un homenatge als obrers i tècnics
de la central, que en condicions de vida o mort no s’han aturat de treballar
amb una noblesa moral samuraienca). No caldria meditar també de bell nou les
alarmants conseqüències ecològiques dels avenços científics? No és necessari un
bon debat sobre els riscos de l’energia nuclear enfront d’altres energies menys
perilloses? Albert Camus, el 1945, després d’Hiroshima i Nagasaki, va dir
paraules plenes d’actualitat: Il y a
quelque indécence à célébrer une découverte qui se met d’abord au service de la
plus formidable rage de destruction dont l’homme ait fait preuve depuis des
siècles.

I per
acabar us llançaré algunes notes d’un despertar primaverenc en què vaig sentir
la saba pujant per les meves venes: “D’ençà que he obert la finestra de la
cambra he ensumat el reviscolar de totes les coses del jardí: he vist la flor violeta
de l’arbre de l’amor, he flairat l’olor de color de taronja d’unes frèsies
humils esclafades per la dormida de qualque paó, he sentit el brunzeig d’una
abella que s’aficava dins el calze d’una espaseta lila. He agafat la plagueta
de notes i he davallat de quatres cap a aquell quadrilàter que rebrotava,
rebordonia a les totes davall un sol calent. M’he assegut al banc que hi ha
devora la vella glorieta entapissat de molsa. He pensat que el banc de marès
gris és la frontera entre el jardí i el petit parc de pins, mates i alzines. He
tancat els ulls i he escoltat el paisatge sonor que estava teixit de tota una
polifonia de refilars dels verderols, ropits, mèl·leres i d’altres ocells que
feien passes per l’aire.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!