Plagueta de Bord

Ser transportat pels mots, les frases,
la història en una espècie de levitació dels sentits i els sons, una pujada de
joia i ràbia, una elevació brusca dels sentiments més fondos, una desbordament
de l’ànima: vet aquí el cor de la literatura.

Sempre
perds les claus. 

T’ho hauries de fer mirar. I tu ets donya Perfecta, només
perds el cap de tant en tant. Quina botxada! Quina vulgaritat! Ella ha partit
de quatres com si aquella escena domèstica de parella li fes un oi espantós.
Quan es mou per dins el pis sembla un ocell que sobrevola el parquet, els
mobles, els quadres per dins aquell aire urbà que aquests dies calorosos com
avui no puc suportar. Vivim a son Espanyolet, un barri de classe mitjana tot
ple d’olors de menjar. Ara mateix sent que entra pel finestral de la
terrassinga una pudor de gambes torrades espantosa. Per això deia a na Maria
Joana que cercàssim una caseta amb corral per devers la Vileta. I ella no va de
res. No vull que te’n vagis de les teves i em deixis tirada per devers
foravila, que ja et conec, herbeta. M’agrada estar a dues passes del centre per
poder anar a comprar, m’agrada l’asfalt. El camp em fa urticària. I no la trec
d’aquí. Tenc la impressió que ens estimam. Les nostres bregues solen ser curtes
i en veu baixa com una batalla de coixins de plomes. M’he estirat al sofà amb
el diari. Són les dotze d’aquest diumenge quasi estiuenc. Com més tard m’aixec
més son tenc. Això deu ser una malaltia genètica. A mon pare ja li passava el
mateix els dies de festa i mumare li amollava: quina sól·lera de fotgeria que
dus! Ja és vera que tots els Xapetes sou uns malfeiners! Xapeta era el mal nom
del poble. Crec que na Maria Joana ni ho sap, que som Xapeta. D’un moment a
l’altre em demanarà a quin cine vull anar. Sembla mentida, però els diumenges
són un avorriment per a tot dos. De vegades no ho puc entendre. Ens vàrem
conèixer per la Internet entre publicitats de pisos i ofertes de massatges.
Ella va ser més espavilada que jo i em va donar una cita als jardins de la
Feixina. Aquell pardalot feixista pel Baleares enfonsat no m’ha fet gens de
gràcia mai. Quedàrem davant l’hostal Cuba. Crec que li vaig agradar perquè
encara no feia ni una hora que ens contàvem la vida i ja em va dir si volia que
anàssim al seu apartament, que era a dues passes. Era un piset petitó del barri
del Jonquet, a l’enfront de l’església de Sant Magí. Havia deixat un taula
parada per sopar amb dues espelmes i un ramet de flors. Vaig trobar que aquells
escaldums eren gustosos. Després va anar a l’habitació i va encendre tot
d’espelmes al voltant el llit. Sempre he estat molt espelmera, em va dir, com a
justificació. Duen una sortada. Just abans de partir em va dir amb aquella veu
ronca que m’agrada tant, que feia l’amor molt malament. Li vaig contestar que
no n’hi havia més de fetes. Em va dir que no passàs pena. Ja te n’ensenyaré. No
festejàrem gaire. Ella era òrfena i a ca meva només tenien ganes que partís
perquè ja em trobaven massa fadrinango. Cercàrem aquest pis de son Espanyolet i
ens casàrem pel  civil. Mumare en
va tenir un disgust i mon pare va estar content. Així són les coses. Fa dos
anys de la feta i crec que no he fet gaire progressos al llit. No sé si ella ha
renunciat a l’ensenyament o simplement ha emprès el camí de la subtilesa. No
tenc grans ambicions sexuals. De fet, no tenc grans ambicions. De sexe. No en
parlam gaire, millor dit, mai. De vegades quan sopam amb amics na Maria Joana
abusa una mica massa del rioja i comença a desbarrar. Llavors es posa a dir
coses sobre les meva forma maldestra d’acaronar, de les meves precipitacions
sobtades, de les meves manxades sense ritme, de la meva manera inconscient de
deixar-la en là. La mir d’enfora com si estigués un poc enfadat, però no li dic
res mai. L’única cosa que puc fer és beure un altre gin tònic sense motiu. No
som poeta, sinó enginyer informàtic en un gran magatzem. Ara veig que ve tota
endiumenjada amb un conjunt tot blanc i amb un capell de palla amb dues
margalides immenses. No deus voler quedar ajagut al sofà tot el sant dia? No em
passa pel cap on li ha pegat que anem. Em sent cansat i indiferent com si fos
una pedra de claper. Quan la veig així, carregada de potència secreta i
esperonant-me, no sé si l’estim. M’agrada fer-me el ronsero com si no l’hagués
sentida, com si ella no hi fos. I a ella això la treu de solc. Veig com els
músculs del coll s’electritzen i amb una veu molt suau m’amolla: na Margalida i
en Jaume acaben de telefonar, ens esperen a la piscina. Li ha costat molt
reconèixer que vol lluir el seu embruniment de raigs UVA i aquells tres quilets
que ha perdut. Segurament també estrenarà un biquini nou i qualque petita
extravagància per sorprendre’m. L’aigua de la piscina és teba com els meus
sentiments. Estic segur que la meitat o més del personal hi pixa dedins. Na
Margalida està nyica perquè troba que té la panxa inflada. Li recoman uns
iogurts que anuncia una actriu per la tevé i em diu que em rigui d’ella. En
Jaume només sap parlar del Barça i d’en Messi. D’allà no el treguis. Ara ha
agafat la negra contra en Sandro Rosell i només diu pestes d’aquest home que me
la duu ben fluixa. La primera hora na Maria Joana s’ha canviat dues vegades de
biquini perquè diu que si porta roba banyada s’escalda que és un gust. Un
disgust, dic. Agaf un matalàs de goma i em tir per no sentir aquell rosari de
lamentacions. El sol és tan fort que quan tanc els ulls em sent marejat. M’he
quedat adormit i quan surt ho veig tot embullat. Segur que he agafat una mitja
insolació. No tenc gens de gana i ells tres només demanen i demanen: aperitius,
variats, mariscades, cava, postres, què sé jo. He menjat un poc d’arròs sec i
res pus. El vespre fa una tempesta de trons i llamps i refresca molt. L’endemà
a la feina he de declarar contra un cap dels grossos que ha fet un desfalc de
collons de mico. No entenc el món. El vespre, na Maria Joana em diu que no faig
cap esforç per fer l’amor amb una mica d’intensitat.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca, el passat 26 de juny de MMXI] 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!