DESNORTADA
I per entretenir al Lector —mon semblable, mon frère— vet aquí el darrer conte!
Per què una cosa esdevengui interessant
basta mirar-la molt de temps. Perquè una història sia vertadera basta
escriure-la amb tota la veritat de l’aire del temps sense callar allò que no
vol sentir ningú.
Ja hi
tornam a ser! Qualcú puny de mala manera la finestra de la cuina. He entrat de
puntetes. Escolt. He pujat al màxim el sonotone. Sembla un corc que nyec a
nyec, nyec a nyec, intentàs obrir un forat per on poder fer de les seves.
Pens
el mateix de sempre: podria ser un lladre, un assassí o una d’aquestes
persones
malanades que només passen gust d’anar a ca les persones velles per
fer-n’hi de
les seves. Aquest barri de l’Amanecer que quan ens casàrem en Llorenç i
jo era
quasi quasi foravila, s’ha tornat pel cantó del Mustang Ranch un niu
d’arreplegats que no tenen on caure morts. Negres, moros i dones de la
vida
campen a l’ampla arreu arreu. I elles són ben guapes! Mon pare ja m’ho
deia de
joveneta: t’estimaria més si fossis guapa. I allò em feia molt de mal.
Sobretot
quan em plantava davant el mirall i em veia amb aquells ulls petits i
negrets
com dues olives, els cabells primons i arrissats de color de rata, el
nas llarg
com una barrina, les celles ben espesses i aquella pell que era un niu
de grans
en diferents estats de maduració. No diguis res a ta mare, que encara la
faràs
plorar. Mumare sempre estava dins el llit amb una malaltia crònica de
pit que
la feia tossir com una condemnada. Quan m’acostava devora ella
m’acaronava
aquells quatre pèls sense gràcia i em feia aferrades pel coll. Em deia
que jo
era el seu moixet i em somreia des d’aquella llunyania perduda que li
donaven
els medicaments. Jo em posava a meular per fer-li gràcia i després ella
em
dibuixava amb un llapis d’ulls uns mostatxos molt grossos que mon pare
no podia
suportar. Renta’t això, que fas por a un mort. A aquest que vol entrar,
m’agradaria fer-li por, però ara ja es tem que per aquesta finestra no
hi ha
res a fer. Hauria de cridar els municipals, però quan senten el meu nom
em
tracten de vella tocada que s’inventa lladres en lloc de fer ganxet. I
se’n
riuen ben a les clares: madoneta, preneu-vos les pastilles de dormir i
no
desvariareu pus. Amb en Llorenç així mateix vaig dur sort: sempre em va
tractar
com una reina… fins que me’l va matar un furgoneta de bugaderia just
quan
estava a punt de jubilar-se. No ens agradaven els infants i per això no
tenguérem fills. No us penseu que fos tan bo de fer, a la meva època, ja
m’enteneu. Els nebots sempre em semblaren nyics i aprofitats. Vaig
tallar tots
els llaços amb ells. Per això només em puc refiar de les meves pròpies
forces
per protegir aquesta vida que estim tant. Encara pas un guster d’alenar
la
saladina de la mar, prendre un bon bany a Can Pere Antoni i trobar algun
conegut que em convidi a un cafè ben carregat amb un rajolí d’anís. Ara
s’ha
aturat de punyir i només se sent el renou de fons de la via de cintura,
que
alena com un animal ferotge, i els batecs desfermats del meu cor. Me’n
vaig cap
al menjador a cercar l’arma que hi tenc estotjada: aquella escopeta de
caça
d’en Llorenç m’ha fet més companyia que qualsevol persona. Quan en
Llorenç em
duia tota aquella animaleria feia uns arrossos bruts, uns brous, uns
escaldums,
uns aguiats i unes fritures que ens deixaven ben tips. I després a ell
li
pegava per fer-me moixonies i unes bones llepades pertot que em feien
tornar
beneita. No era com mon pare, que em feia dutxar dos cops al dia i
m’amarava de
colònia perquè deia que les lletges sempre fan pudor. Per contra les
guapes
sempre van netes encara que no es rentin, repetia. M’hauria estimat més
que
fossis un al·lot. No hi ha al·lots lletjos. Així acabava el seus grans
raonaments. He agafat l’escopeta, l’he carregada, m’he posat una bona provisió de cartutxos dins les
butxaques de la bata i he anat a la part de davant, on he sentit de bell
nou la
remor. El malanat ara pega al finestró de la saleta. Avui aquest
delinqüent
demana a crits que li foti quatre trets. No serà la primera ni la segona
vegada. Sempre han fugit sense deixar cap caminoi de sang, però com a
mínim amb
una bona maldeventrada. Me’n vaig al bany, obr el porticó i peg dos
trons cap
allà on deu ser ell. Escolt. Els renous han emmudit i se senten passes
damunt
la grava. No sé si l’hauré fregat, però el regiró ja no li lleva ni sa
mare.
Una mala fi d’immobiliàries han volgut comprar-me el meu casetó per fer
pisos.
Però a mi m’agrada aquesta mica de jardí que enrevolta les quatre
parets. I
quan mir els arbres que sembrà en Llorenç els ulls m’espiregen. De
vegades
m’assec devora les dues llimoneres i els tres tarongers que han resistit
el pas
del temps i ensum aquella oloreta que em duu a un temps primer. Em
reviscola de
totes les mortors que duc. La palmera que hi ha davant el portal tampoc
no la
donaria per un potosí encara que ja és un plomatxo despentinat i un niu
de
rates cellardes. He agafat l’abric i me l’he posat damunt la bata. He
obert per
la porta de darrere i he anat a mirar arreu per si el lladregot havia
deixat
gens de sang. A la claror de les faroles tot era net. Hi havia una mitja
lluna
que m’agradava molt contemplar asseguda al banc de pedra devora el
gallineret.
Allà feia un estar d’àngels. He quedat embambada. Devia ser més de
mitjanit
quan ha passat amb una moteta un d’aquells al·lots que no tenen altra
feina que
anar per amunt i per avall fent renou tot lo dia i, sobretot, tota la
nit. Mal
se rebentassin! Ja vàrem fer bé, ja, en Llorenç i jo. Ha fet un parell
de
passades mirant la casa. He afinat la punteria i la tercera vegada que
voltava
devora el jardí li he pegat dos trets de ben a prop per veure si d’una
vegada
per totes aquell gentum em deixa tranquil·la.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 19 de juny de MMXI]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Uns valencians tenien que anar a donar el condòl a un poble de per més enllà de Castell Rupit de la Roqueta.
I com a cada poble tenen el seu propi costum pregunten que es el que es diu per alhora de donar el condòl.
No es preocupeu que aniré al davant i el que diga jo vosaltres seguiu amb el mateix.
Quan arriba l’hora de donar les codolències l’acompanyant que anava al davant diu -ho sentu-, -sent-u- ,i el valencians que anaven al darrere diu, cent-u?, jo sent dos i la meu dona cent tres.