17 de juny de 2011
Sense categoria
1 comentari

Tombeau per a Miquel Àngel

Venc de caminar. D’ençà d’ahir no puc deixar de pensar en la mort d’en Miquel Àngel.
Tenia un bell ofici: jardiner de la terra. Avui és com si dugués un blau a l’ànima. M’ha sortit el cop. Quan mirava el jardí tan net, tan podat, tan exsecallat, tan verd el veia per totes bandes: en la bellesa dels agapants amb les seves flors blavisses; en els brolladors de les palmeres; en la bolla de les troanes, en l’esplendor dels ailants; en la verticalitat dels xiprers; en la netedat del caminal; en els mil i un detalls que formaven el seu itinerari de treball. El dia que va morir, despús-ahir dematí, havia de venir per tallar uns arbres que creixen massa a prop de la casa. Va deixar totes les eines (serres, xapetes, cordes, escales, etc.). He mirat les eines totes soles dins la bugaderia i m’he posat a plorar. Plor per un jardiner que ha deixat la seva empremta en tota la verdor del jardí, en la terra de call vermell, en l’aire ple dels seus tactes. Plor pel nostre jardiner mort d’accident de cotxe. Res pus.
Sign aquest text de Vicent Partal. Expressa fil per randa el mateix que pens sobre Arcadi Oliveres.

Sobre l’Arcadi Oliveres i Twitter

17.06.2011

En
un moment determinat de la conferència de premsa del conseller Puig,
ahir, li van fer una pregunta sobre les acusacions d’Arcadi Oliveres,
d’una possible intervenció de provocadors de la policia com a explicació
dels fets de la Ciutadella. El conseller va dir que estudiarien
aquestes declaracions per si es podia presentar una querella per
difamació. Oliveres havia repetit aquesta idea en més d’una ocasió, com
en aquest vídeo de
VilaWeb TV. Immediatament vaig expressar per Twitter el meu suport a
l’Arcadi, però em tem que els famosos 140 caràcters no permeten
d’explicar-se prou, vistes tantes converses com va suscitar. Intentaré
d’explicar-me millor, a l’antiga, amb un article.

He de dir, primer de tot, que encara no he vist cap prova convincent
que els incidents foren causats, efectivament, per uns provocadors de
la policia. El famós vídeo que circula tant (i que ara ja no puc trobar a
YouTube) demostra que hi havia policies camuflats entre els
manifestants, com passa en totes les manifestacions, però no he
aconseguit de veure-hi res que em faça pensar que foren ells que
provocassen els incidents.

En les declaracions que he sentit de l’Arcadi Oliveres, ell diu que
això ha passat en unes altres ocasions i que no es pot descartar que
passés també a la Ciutadella (no he sentit totes les seues declaracions i
és possible que en alguna haja anat més enllà). Oliveres esmenta
exactament una denúncia presentada per Justícia i Pau contra Julia
Garcia Valdecasas, quan era delegada del govern espanyol a Catalunya. I
jo mateix ahir recordava el cas Scala, en què es va demostrar que
l’actuació d’un confident de la policia va ser decisiva. Infiltrar gent
provocadora és una tècnica policíaca i política, acreditada per la
història. No és una bogeria caiguda del cel, una extemporaneïtat
gratuïta.

Mereix això una querella? Jo dic que no. I he d’afegir immediatament
que em sembla que el conseller només ha dit que faria investigar si hi
havia motius.

I per què sóc contrari a l’amenaça d’una querella? Per dues raons.
La primera és que crec que en un sistema democràtic la querella no ha de
ser mai el primer recurs, sinó, en tot cas, el darrer, i si no toca més
remei. O ens passarem la vida de querella en querella. En la majoria de
països europeus la velocitat a què ací anem al tribunal causa estupor.
Perquè allà, hi preval el diàleg.

I ací ve la segona raó –per mi, la més important. Contra qui volen
querellar-se? L’Arcadi Oliveres fa, si no vaig errat, quaranta-tres anys
que treballa a Justícia i Pau denunciant la violència. D’una manera
sistemàtica. Tota mena de violència. Ell va ser dels primers que es va
manifestar, per exemple, contra ETA, quan encara molts vèiem en ETA més
aviat un instrument contra el franquisme. Ell ha condemnat les guerres,
siga qui en siga el protagonista, i ell va discrepar públicament, abans
que es posàs en pràctica, la decisió dels indignats d’impedir la votació
del parlament. I la va criticar amb molta duresa, arran dels incidents.
És just negligir això?

Ahir a Twitter alguna de les piulades sostenia que no es podia dir
una cosa així sense proves. En discrepe rotundament. Oi tant que es
poden dir coses sense proves, altrament no podríem parlar de res fins
després de la sentència d’un tribunal. I això, no crec que ningú ho
defense. Ara, és que es pot dir qualsevol cosa? Tampoc no. Jo crec en la
responsabilitat personal i crec que és la credibilitat de les persones
un dels criteris bàsics que estableix la frontera entre què es pot
acceptar i què no.

I, per mi, l’Arcadi Oliveres, la credibilitat, la té tota. És un
home que ha lluitat per les llibertats i per la pau com ningú. I té al
darrere una trajectòria de coherència en el missatge i en les actituds
que ningú no pot negar. No es mereix, doncs, que la seua opinió es
despatxe sense ni escoltar-la –que és això posar una querella. Ni que
fóra equivocada, que no sé si ho és.

(I ara que algú m’explique com podria dir tot això en 140 caràcters…)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!