Plagueta de Bord

Hi ha
humans que han nascut per al coratge, per al saber, per conèixer i per
comprendre. Però n’hi ha d’altres que embruten tot quant toquen, que fan malbé
la vida i els qui els enrevolten.

 [Imatge d’Antoni Aloy]

Cada
dia veig la mar gran, això és l’únic que em consola de viure en aquest pobletxo
de Salern tan lluny de Ciutat, de la meva Palma estimada. Feia un parell de
dies que tenia moltes de ganes d’escriure. Amb un no-res m’han passat massa
coses per damunt amb la velocitat de la llum i la intensitat d’un calvari. Per
què les males noves poden coincidir amb tanta de precisió? Per què no vénen més
espaiades, com les estacions? Per què aquest mes de maig de MMXI ha estat tan inclement?
No serveix de res fer-se preguntes que no tenen resposta. Macià, t’agrada massa
la retòrica em deia donya Joana, la professora de literatura quan llegia les
meves redaccions,  t’aniria millor
si fossis més pràctic i anassis per feina com el teu germà Bartomeu. Si vas pel
món amb tanta de poesia no arribaràs enlloc. Per què entremig d’aquest renouer
infernal de la retro, d’aquest maleït compressor que fa ta-ca-ta-ca-ta a deu
metres de la terrasseta d’aquest apartament on fa quinze dies que visc, he
hagut de tornar a recordar la diferència que tothom assenyalava entre els dos
fills de don Sebastià Suasi, el respectat notari de Sineu, casat amb donya Rosa
Feliu, una de les senyores més elegants i caritatives del poble? Des de les
vuit del matí a les sis de l’horabaixa aquesta màquina endimoniada ha perforat
dia rere dia un clot de més de deu metres de fondària i de dos-cents metres
quadrats d’extensió. Aquí quan vaig arribar hi havia una desena de pins que pel
cap prim tenien cent anys. Potser això m’ha deprimit més que les tres
catàstrofes que encara no acab d’entendre com he viscut sense perdre el cap:
l’abandó sobtat d’en Miquel després de quatre anys de viure plegats, la pèrdua
de les eleccions autonòmiques i, per adobar-ho tot, la mort de mon pare. Em
trob fatal amb l’escandalera metàl·lica de la retro que barrina l’aire, les
orelles, les entranyes i la mollera. Però potser és la música que més s’acorda
amb el meu estat d’ànim. El picapedrer que la mena és un jovenet tancat dins
una gàbia de vidre. Adesiara em mira, torç una miqueta el coll, arronsa les espatlles
com qui diu “i quin remei”. Té tota la raó però ja em trob moridor. Sembla
mentida que amb tant de pinar i la mar tan a prop l’aire sigui tan brut. La
carta que em va deixar en Miquel vol dir que som un monstre que no es tem de
res, un home de ciment que no pot entendre l’estat de fragilitat del seu
estimat. Potser amb el feiner de reunions, dinars i sopars de la campanya
electoral l’havia descuidat un poc. Però ell va ser el primer que em va
empènyer perquè em presentàs i em va esperonar de valent quan jo no ho veia
gaire clar. Després tot són retrets i rancors sobre la meva forma d’estar amb
ell. No em prova gens estar enamorat. I per altra banda em trob un pardal
asolellat que no va saber veure com s’acostava el diluvi. Com potser mai? I el
diluvi em passà per damunt com una piconadora i em deixà fet una merda. I una
cosa s’enllaça amb una altra. Aquella nit del fracàs electoral, cansat
d’escoltar lamentacions vanes i gent que donava la culpa als altres, em vaig
engatar fins que vaig perdre el sentit. Em vaig despertar tirat en una platja
amb les ones que m’esquitxaven i el mòbil que sonava a les totes. Era mumare.
Vine tot d’una! Ton pare ha tengut un atac de feridura. Som a Arefla! Dins el
taxi només pensava que hauria de veure el meu germà Bartomeu, el bo, el
protegit, el triomfador amb la seva dona, els seus cinc fills i la seva cadena
de supermercats. Des del darrer Nadal no havíem coincidit, però l’havia topat
moltes de vegades als diaris, fotografiat a les festes del Reial Club Nàutic,
presidint el Cercle d’Empresaris, i fent declaracions on donava suport a tots
els meus enemics polítics. Record a les clares que dins aquell taxi que em duia
per un pla encara estibat d’ombres només veia la imatge del meu germà que se
sobreposava damunt la de mon pare, el tapava, l’anul·lava i el feia
desaparèixer. I també se’m despertava aquell altre record estotjat a les
clavegueres del cervell d’un estiu negre de la infantesa quan encara no sabia
res de totes les capacitats humanes per a la destrucció. El meu germà em feia
oi: ara que els seus acabaven de guanyar les eleccions devia anar més inflat
que una lloca. Em vaig témer que no sentia res, només un maldecap fort per mor
del suc. Però per mon pare res, ni pena, ni compassió, ni tan sols ràbia. Em
passà pel cap aturar-me, deixar-los a tots a Arefla. I partir amb el primer
avió que s’enlairàs de Son Sant Joan. No en tenia collons, no, no en tenia i
vaig seguir mirant la desertificació de foravila a l’alba. Ja havia sortit el
sol quan vaig entrar a la clastra plena de clívies florides d’Arefla. La
primera que em va rebre i se me va aferrar pel coll va ser madò Tonina, que
havia estat la meva teta i m’estimava com un fill: puja, puja correntsos. Diuen
que ton pare fa el bategot. Amb quatre llongos vaig ser a dalt. L’escenografia
era perfecta: dos metges, un capellà, la dona del meu germà, ell i mumare, una
gran matriarca tota de negre que se’m llançà al coll com un vampir amb molt
d’aparat: has arribat tard. Ton pare ja és mort! No sé si plorava. En Bartomeu
s’acostà i li vaig fugir. Dins la cambra feia olor de càmfora i d’encens. Enmig
del llit amb cobricel mon pare semblava adormit i amb cara de riure’s de tot.
Entraren mumare i en Bartomeu i tancaren la porta. En Bartomeu va dir allò que
no hauria d’haver amollat mai: Mumare, mira el perdedor, sembla que l’ha
escopit la mar. Dins el cap va ser com si hi tengués una retro, un compressor
infernal i vaig cridar: “Mira: ha quedat enravenat. Ara és l’hora que la hi
tornis a mamar, germanet. Brut! Porc!” I les vaig deixar que es consolaven una
amb l’altra, les dues viudes de mon pare: mumare i el meu germà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!