9 de juny de 2011
Sense categoria
0 comentaris

Maria Bohigas: una valenta escriptora (i editora)

Vet aquí el text que va dir el proppassat 2010 sobre poesia.

La poesia és llegida per molt poques persones.
I tanmateix el seu fantasma exerceix una veritable fascinació.
Què proposa i cap a on ens condueix el poema?
Pot ser que, com més se celebri la poesia, menys se sàpiga el que es fa?
Aquest
vespre voldria abordar les condicions en què ens arriba la poesia: com
irromp en les nostres vides, en quin entorn, en quines circumstàncies
—qui hi ha darrere els bastidors, i què és el que de fora s’infiltra a
dins de la poesia. Això obliga a fer d’entrada una distinció entre el
contacte que hi establim quan la llegim a soles i el que hi establim
quan l’anem a sentir, quan ens la donen en un espai públic: entrem
llavors en un context que no ens és propi, que ha estat preparat, en què
el lloc, el recitador i els oients entren a formar part de la poesia
tant o més que la paraula de què és feta. Un poema perfectament
sanguinari sobre dues dones que s’esquarteren probablement no faria
riure gens l’àvia que el llegís sola a la butaca de casa, i en canvi
s’hi partia de riure l’altra tarda a la Virreina, quan el poeta que el
recitava feia una cara de bon nen com una casa i tenia al costat un
comparsa amb un nas de pallasso vermell. És una constatació banal, si
voleu, però important en una època en què la poesia, a casa nostra i a
molts altres llocs, ocupa un espai cada vegada més públic i cada vegada
menys privat.
I
ja que parlem de les condicions que prefiguren un acte cultural, potser
convé desfer un malentès, ocasionat potser per una certa manera
d’expressar-se poèticament: els organitzadors del Festival de Poesia, a
qui agraeixo el convit, anunciaven dues persones «agermanades per la
condició d’exiliats». Ara bé: ni l’Arnau Pons ni jo no som ni ens
considerem exiliats. El fet d’haver nascut i viscut a França fa de mi
una francesa, una francesa catalana o una catalana francesa, tant se
val: una filla d’emigrats que va i ve d’un país a l’altre amb tota
llibertat, és a dir, el contrari d’una exiliada. Pel que fa a la «ferma i
punxeguda decisió de no pertànyer a cap de les capelletes que governen
l’escena literària» que convertiria l’Arnau Pons en un exiliat, d’alguna
manera toca el moll de la intervenció d’aquest vespre. Si alguna cosa
ens agermana, a l’Arnau Pons i a mi, és que el nostre treball, la nostra
afició té a veure amb l’escrit. Tots dos som traductors, tots dos fem
d’editors: són dues maneres, al capdavall, de llegir. Dues disciplines
que s’ocupen de fixar un text escrit perquè algú se’l llegeixi sense
altre context ni altra matèria que la lletra. Som, doncs, dos individus
poc escènics. En el cas de l’Arnau, aquest caràcter no escènic s’acusa
si tenim en compte que també és poeta: escriu poesia
i rarament puja en escena a recitar-la. Una manera de fer que té a
veure amb la poesia que cultiva, no pas amb una voluntat de no ocupar
l’escena literària. Perquè la seva poesia no es dirigeix a un públic si
entenem que públic té per força una dimensió col·lectiva; la seva
poesia es dirigeix a algú que voluntàriament està sol davant d’un
poema: a un subjecte que s’ha aïllat per acollir un poema i desxifrar-lo
silenciosament sense la mediació de l’escenari i del públic. Amb això
ja veieu que la nostra intervenció sobre la poesia com a fenomen públic
no pot ser neutra.
Dit
això, m’interessa apuntar unes quantes contradiccions, o uns quants
contrastos molt visibles en la condició que té avui la poesia a
Catalunya. La poesia és la més residual de totes les produccions
literàries impreses, la menys venuda de totes, el contrari de l’èxit si
pensem que l’èxit, per a un autor, consisteix a ser llegit per molta
gent. I tanmateix, els editors a Catalunya s’atreveixen a publicar
poesia, i els poetes hi publiquen abundantment. Com si hi hagués, a
l’arrel, un deliri per la poesia, potser un prestigi de la poesia, més
fort que la constatació que no hi ha manera de vendre-la. Aquest miracle
o misteri pren una altra dimensió si tenim present que, a Catalunya, és
molt freqüent que el director d’una institució pública, o el braç dret
d’un conseller, o fins i tot el conseller responsable de comprar avions
de combat a Londres durant la darrera guerra, sigui un poeta, o si més
no algú que ha comès poemes. I dic cometre poemes perquè a França, on no em van exiliar però on vaig créixer, cometre poemes
és cosa perfectament incompatible amb el govern. A França, un president
de la República o un ministre d’assumptes exteriors pot permetre’s de
cometre una novel·la. Però ser poeta i comptar socialment, ser poeta i
home d’èxit, ser poeta i manar, sigui al nivell que sigui, a França no rima de cap de les maneres.
La
contradicció no s’atura aquí. Alhora que exercir de poeta és compatible
a Catalunya amb l’exercici poc marginal de governar, el màxim elogi que
es pugui fer a un poeta —i especialment a algú que comença la carrera
de poeta— és que sigui “trencador”. Com s’avé l’afany trencador amb
l’afany de dirigir els afers públics? Potser convé preguntar-se amb què
agrada que el poeta trenqui: amb la poesia que l’ha precedit? Perquè fos
així, caldria que la tradició tingués un pes considerable, que tingués
una presència central i esclafadora en la vida dels futurs poetes
trencadors, a través de l’escola, de la universitat, de la vida cultural
—que inclou l’activitat editorial. L’afany de trencar amb els mestres
implica que hi ha mestratge. Ara bé, la freqüentació de la poesia que
garanteixen els programes escolars es redueix a una antologia d’uns
quaranta poemes per a vuit segles de poesia catalana, i això només en el
cas que l’escolar arribi al batxillerat, ja que és aleshores que se
l’exposa obligatòriament a llegir poesia: molts joves no arriben a
tenir-hi cap contacte, fora del vers de Nadal. Pel cantó editorial, si
molts catàlegs acullen ocasionalment algun volum de poemes nous,
la poesia d’Àngel Guimerà —és un exemple entre molts— només es pot
llegir en una antologia descatalogada o bé en edicions que tenen més
d’un segle; la de Mercè Rodoreda continua en bona part inèdita, tot i el
centenari monumental que se li va dedicar l’any passat: un baròmetre
prou fiable per mesurar la densitat de l’interès natural pels
precursors.
L’afany
trencador no deu pas tenir a veure amb un mestratge que no existeix.
Potser té a veure, més que amb la poesia, amb els poetes: amb els poetes
que han precedit el nou poeta trencador —amb una generació anterior que
convé escombrar per obrir-se pas i demostrar que la creació continua,
que la creació no ha mort, que la creació catalana no ha mort. Gaziel en
deia el canibalisme literari, i molts el tenen present quan fan
diagnòstics sobre el sistema cultural català. El cito, tot i que no
parla d’un poeta sinó d’un novel·lista —d’un novel·lista condemnat a
mort per la generació de poetes que li venia al darrere, els
Noucentistes:
A
qualsevol país normal, la carrera literària de Narcís Oller hauria
estat definitivament assentada. Prou sabem que tot passa en aquest món i
que les escoles i tendències, en l’art d’escriure, són gairebé tan
fugisseres com la moda femenina; però, per això mateix, és de llei en
tota col·lectivitat estructurada i que sàpiga on té el cap i els peus,
que els homes de talent, i fins els homes de sort (que ve a ser una mena
de talent gratuït, sovint més estimat que l’autèntic), un cop han fet
diana, repetidament o una sola vegada, gaudeixin d’una categoria social i
un respecte més o menys extensos, però que els acompanyen, com una
estela de llum, si res més no fins a la mort. Un naufragi total, en
vida, d’un navegant d’altura no es veu enlloc, com no sigui per culpa
d’ell mateix i per motius molt greus —per exemple, el cas d’Oscar Wilde,
o antigament el d’Ovidi.
El
de Narcís Oller, però, entre nosaltres, va ser quelcom que només pot
donar-se en un territori tan remenut i espiritualment pobre que la gent
no hi cap, i es fan nosa els uns als altres, d’on s’esdevé una mena
esgarrifosa de canibalisme literari.
Busquem més ingredients. I si fos amb el silenci de conveniència
que el poeta ha de trencar? Amb el dogma d’una època, amb el
políticament correcte que obliga a callar segons què en determinades
esferes, especialment la pública, on el poeta abunda. Aquí apareix un
aspecte de la contradicció que encara té més pebre. Com a editora, quan
vaig a demanar un ajut a la institució X per publicar o promocionar un
llibre, resulta que hi he d’anar proveïda d’un certificat en què declaro
que no assetjo ningú ni sóc assetjada per ningú a l’empresa editorial
on treballo —a l’editorial som tres, i costa d’assetjar-se; però el
certificat és obligatori. Mentrestant, la persona que exerceix en
aquella institució X contrària a l’assetjament sexual o a l’assetjament
per raó de sexe, o la persona que aquella institució cultural promociona
enviant-la a recitals, és aplaudida quan la seva poesia degrada i
vomita i esquartera les dones —i la gent riu, i les dones també riuen,
com l’altre dia a la Virreina. Riuen perquè aquell poema gosa dir un odi
real i prohibit? Seria això, finalment, una variant de la poesia
d’avui: la veu de l’odi? És una pregunta que us dono tota nua
perquè us l’emporteu a casa i la mediteu quan assistiu a algun recital:
val la pena de fer-ho.
Ara voldria acarar aquestes preguntes amb la reflexió que un poeta francès, Jacques Roubaud, va publicar recentment a Le Monde Diplomatique.
Parteix d’una situació prou diferent de la nostra, però que comparteix
amb la nostra el contrast entre la desaparició de la poesia d’entre les
lectures del comú de la gent i la multiplicació de la poesia com a
activitat associativa i pública. S’intitula «Obstinació de la poesia» i
diu així —n’he fet un extracte:
Com
que la poesia, mundanament, és inútil, o sigui impossible de vendre,
molta gent que no es mama el dit ha cregut que potser valdria la pena
que desaparegués. I que el seu lloc, d’ara endavant, l’ocupés un
producte de substitució nou, alliberat de l’argolla del passat literari,
«absolutament modern». Perquè, entre la massa dels qui han deixat de
ser lectors de poesia, i potser lectors a seques, l’atracció que
exerceix la poesia no ha pas desaparegut. Es pot parlar d’un desig,
d’una necessitat de poesia. Les lectures de poesia, les trobades i els
festivals de poesia s’han multiplicat, i tenen una concurrrència sovint
prou respectable. L’economia hi té el seu paper: molts ajuntaments han
descobert que convidar un o dos poetes resulta molt més barat que no pas
convidar un cantant, una orquestra o un cos de ballet.
És
en aquest context que el «desig de poesia» ha trobat una forma
d’expressió original: l’slam. L’invent de l’slam, si més no inicialment,
recolzava sobre un postulat explícit: tothom és virtualment poeta.
Tothom, doncs, ha de poder fer de poeta. L’slam, diuen, és un art
d’expressió popular oral, declamatori, que es practica en llocs públics
com els bars o els llocs associatius. Entre els seus trets, cal destacar
que no té a priori cap intenció artística —garantia del seu caràcter
democràtic— i que entronca, pel fet d’improvisar-se, amb la poesia
popular.
L’slam
no representa un perill gaire gran per a un exercici menys elemental de
la poesia. No es pot dir el mateix del fenomen que jo en dic rumrum, i
que consisteix a ocupar el territori de la poesia amb l’anomenada
«poesia de performance», que, en estreta col·laboració amb els «actors
culturals» públics o privats, tendeix a esdevenir la forma d’existència
privilegiada de la poesia, en detriment de l’escrit. Cada vegada més, a
les manifestacions que es declaren «poètiques», com ara els festivals
internacionals de poesia, veiem «poetes» l’activitat poètica dels quals
consisteix a rodolar escales avall, a esquinçar un llistí telefònic, a
produir electrònicament seqüències sonores inèdites i admirables sense
ni una sola paraula. Quan la llengua hi intervé, molt sovint el seu
pòsit damunt la pàgina produeix un text mediocre, com passa amb moltes
cançons quan les prives de música.
Totes
aquestes produccions són honorables, de vegades impressionants, fins i
tot —rarament— d’una gran qualitat artística, però per què se n’ha de
dir poesia? Per què no se’n diu música, gimnàstica, òpera, circ,
esquetx, cançó, ballet o strip-tease?
El
que acabo d’escriure vol ser una defensa del punt de vista següent: la
poesia té lloc en una llengua, es fa amb paraules —sense paraules no hi
ha poesia—; un poema ha de ser un objecte artístic de llengua amb quatre
dimensions, fet simultàniament per a una pàgina, per a una veu, per a
una orella i per a una visió interior. La poesia s’ha de llegir i ha de
dir.
L’Arnau serà qui traurà suc a aquestes últimes frases. Jo voldria insistir en l’operació de substitució
que descriu Roubaud al principi, especialment anguniosa per a una
editora com jo, que encara creu en la virtut dels llibres. És
significatiu que l’article s’hagi publicat a Le Monde Diplomatique,
no pas en una revista literària. La política hi té a veure: la política
que determina què s’ensenya a l’escola, què mereix de rebre el suport
d’una administració, què és digne de ser transmès. La identitat, en el
fons, no és res més que això. La nostra identitat, avui, recolza sobre
un desconeixement profund de la pròpia tradició literària. Aquesta
ignorància, aquesta indiferència arrela a l’escola, que ensenya a no
estimar la literatura catalana a base de no ensenyar-la; es perpetua
entre els adults per falta de conèixer els llenguatges literaris de què
és feta una literatura, i sense els quals tota literatura resulta
incomprensible; determina les tries editorials, ja que un editor no ha
estat mai un filantrop ni pot nedar contra corrent sense un públic que
justifiqui el seu esforç; i finalment condiciona la política cultural,
que dóna suport cada dia més als productes de substitució en
detriment de l’esforç que representa i representarà sempre el conreu de
les obres escrites. Fins i tot quan aquesta política dóna suport als
llibres: per exemple, quan, en el marc dels ajuts a les «obres
literàries d’especial interès cultural», dóna suport a una antologia de
poemes per ser llegits als enterraments o a les bodes. L’anècdota és
real, i la cito per ensenyar fins a quin punt les polítiques culturals
catalanes s’assemblen a una versió pobra del màrketing: màrketing perquè
defensen objectes de desig, no pas obres artístiques; i pobre perquè no
saben crear l’objecte de desig, sinó que l’espigolen entre els costums
més tronats del públic —i dic públic, no pas lectors. És una mena de realpolitik
que dissimula, sota el discurs de «Som una cultura mil·lenària», el
caràcter estacional de la nostra literatura, que fa com aquelles plantes
que neixen cada certa temporada per viure sis dies i morir fins l’any
que ve. No és altra cosa, potser, el dia de sant Jordi.
Jo crec que fóra bo de prohibir la paraula trencador com a sinònim de bo: ser trencador és un desastre, per als fanals tant com per a la poesia. Cedeixo la paraula a l’Arnau Pons.
Maria Bohigas i Sales
19 de maig del 2010

——————————————————————————————————————————
Un text sobre Pasta fresca, d’Albert Forns, que va produir molt de debat. Si lincau Pasta fresca ho veureu!

pasta fresca

Diuen
que un macarra em vol currar, això diuen tu, que em vol currar, que el
vaig ofendre per no sé quina bestiesa i em vol currar, tu, que em vol
currar.

I no m’ho trec del cap, tu, no m’ho trec del cap, m’he
passat el dia inquiet, pensant en el macarra a totes hores,
imaginant-me’l a la Mina passant droga, conduint cotxes desballestats,
exhibint navalles de pam i pipes robades, coses d’aquestes de macarra,
que un macarra mai perdona i aquest em vol currar. I no me’l treia del
cap, tu, tot el dia quinqui amunt i quinqui avall, imaginant-me’l a Can
Tunis –diuen que diuen que avui han atropellat el gat
despotricant de mi davant tota la macarrada, deixant anar un reguitzell
d’insults inintel·ligibles contra la meva pobra persona, el veia allà,
recitant-me la primera història de Jennifer i acabant amb un ‘a por
ellos, ooooe!, a por ellos, ooeeee!’.

Doncs això, que tot el dia
amb el macarra al cap i clar, cony, jo escagarrinant-me viu pels
puestos, que ja sabeu que més aviat sóc pocacosa, jo, ja ho sabeu, un
mitjamerda, i tot el dia de lavabo en lavabo descompost, imaginant-me
que el macarra i els seus col·legues sociolectals m’envolten a qualsevol
plaça del Gòtic, i ja no tinc escapatòria, i ell fa un pas endavant,
assenyalant-me amb la navalla de Cocodrilo Dundee, i jo tremolo i
llavors comença a parlar-me amb argot quinqui i to intimidatori, tot
molt barroc, i mig entenc que em vol destrossar pernoséquè de l’honor
d’una femella però jo sé secretament que vol marcar-se un tanto davant
la seva colla, destrossar un mitjamerda com jo per refermar el
lideratge, per marcar paquet, per pixar bé el territori i que a tots els
quedi ben clar que ell és el líder, el que controla el cotarro, el que
remena les paperines, vaja.

Total, que en un tres i no res ja
tenia els bitllets per marxar al Cancun o al Mallorca des d’on escric
ara, i fugir d’una vegada dels barris conflictius i de la gent
conflictiva, però al vespre teníem un parell d’actes protocolaris abans
de tancar la paradeta i Cancunejar pitant, i en aquests actes patia per
no trobar-me’l, al macarra i als de la seva colla (en diríem macarrons?
macarrònics?) patia perquè la quincada m’assetgés o em perseguís o em
llancessin els gossos assassins i al final me n’he sortit viu amagant-me
tota l’estona, per si les mosques, i durant tot el grup sabadellenc
recitant Bartra en plan Death Metal, labatzuca es diuen, he estat mirant
enrere, per si les mosques, i això que els textos no estaven malament,
eh, però com passa sempre la majoria de músics del grup va decidir,
erròniament, no atorgar a la veu el volum preeminent que li hagués
correspost. En acabat el ‘visca el Bartra’ hem fet un entrepà, també
mirant enrere per si les mosques, i mentre me’l menjava ja em tornaven a
venir les ganes d’anar de ventre però estàvem a la plaça Sant Jaume i
feia de molt mal cagar, total, que hem tornat a l’escenari del crim
-allà hi van esquarterar Serrallonga, ho sabíeu?- i ja tocava l’Oliver i
esquivant tot allò que fes ferum de macarrisme vaig tornar a seure al
cadiram, i vaig intentar abstreure’m de l’amenaça constant que queia
damunt meu amb les genialitats del mallorquí, però ell estava tant poc
concentrat com jo, el pobre, amb tant birrero transitant la platea, i va
tocar i vam riure i crec que em vaig relaxar una estona, però en acabar
va tornar-se’m a posar el cor a cent i vaig tornar a veure quinquis
allà on hi havia gent normal i viviendo sin vivir en mi
vaig parlar amb quatre amics, que sortosament em van donar suport
davant la insòlita mania persecutòria del quinqui, i finalment vam anar a
fer la última a un bar proper, amb la condició que tingués dues portes,
que si els macarres entraven per una a mi sempre em quedés la
d’escapament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!