8 de juny de 2011
Sense categoria
0 comentaris

LLUITEM PER LA POESIA CADA NIT I CADA DIA

Em trob de cap i de morros i de cos amb un text fonament de l’amic poeta Arnau Pons. I pens que s’ha ajuntat la casualitat i la causalitat i decidesc copiar-lo a la Plagueta perquè amb la seva energia irradiadora il·lumini a molts de Lectors. Val l’alegria!
Cal llegir-lo a poc a poc. La velocitat exacta de la lectura sempre és un misteri i depèn de moltes de coses.

El poema és l’única bomba

Arnau Pons

«Je ne connais d’autre bombe qu’un livre»: «L’única bomba que conec és
un llibre.» Ho va dir Mallarmé i el seu biògraf Henri Mondor ho va
recollir a Vie de Mallarmé. Però si algú ha donat a conèixer aquesta
frase és Jean-Paul Sartre en el seu assaig Mallarmé: la lucidité et sa
face d’ombre, en què comenta la dimensió crítica que pot arribar a tenir
la poesia, fins i tot la més complicada i obscura. El cito:

«fils et petit-fils de fonctionnaire, élevé par une regrettable
grand-mère, Mallarmé sent croître en lui de bonne heure une révolte qui
ne trouve pas son point d’application. La société, la Nature, la
famille, il conteste tout, jusqu’au pauvre enfant pâle qu’il aperçoit
dans les glaces. Mais l’efficacité de la contestation est en raison
inverse de son étendue. Bien sûr, il faut faire sauter le monde. Mais
comment y parvenir sans se salir les mains? […] Mallarmé n’est pas, ne
sera pas anarchiste: il refuse toute action singulière; sa violence est
si entière et désespérée qu’elle se change en calme idée de violence… La
Poésie est devenue critique. […] Bientôt il pourra écrire que “le poème
est la seule bombe”. Le poème naîtra donc du suicide du poète, de sa
“disparition élocutoire”: on cédera “l’initiative aux mots”.»

En Mallarmé, aquesta bomba que ho pot fer esclatar tot (el món o el
mateix poeta), aquest artefacte que fa rebentar de retop totes les
portes, que trenca totes les parets del nostre interior si som receptius
als seus efectes devastadors, treu la força explosiva justament de la
seva pròpia naturalesa escrita i elaborada. És el llenguatge pensat a
l’extrem. I el poema, segons Mallarmé, neix del suïcidi del poeta, de
«la seva desaparició elocutòria», que s’esdevé quan «cedeix la
iniciativa als mots». Qui alça la veu, qui pren la veu, qui la modula ja
no és aquella boca que respira i deixarà de respirar algun dia, sinó el
poema, que respirarà sempre que una mirada el digui. Aquesta conjunció
extrema de so i de poema és possible perquè els mots s’ensenyoreixen del
full en blanc i es tornen lletra: es tracta d’un acte xifrat, de la
cristal·lització d’un so. Ens hem de preguntar, per tant, ara que som de
ple en la Setmana de la Poesia, si el poema eclipsa veritablement el
poeta que el diu —o si potser no és que el poeta eclipsa amb la seva
presència el poema que diu, i tal com el diu. Ens podem preguntar què té
més «aparició elocutòria» —inevitablement, pel seu format— en una
Setmana de Poesia, si el poema o el poeta. ¿Qui fa de bomba? ¿Qui és el
trencador? ¿I quina cosa trenquen o es trenca? ¿De quina manera es pot
«gaudir d’una vetllada poètica» quan alguna cosa «es trenca»? ¿I si
trenquéssim la humanitat, la unitat del gènere humà, amb aquesta
cristal·lització?
Paul Celan va publicar una frase encara molt més crítica a la revista
parisina L’Éphémère, que va certament en la mateixa direcció: «La poésie
ne s’impose plus, elle s’expose» («La poesia ja no s’imposa,
s’exposa»).
És com si aquest imposar-se de Celan fos tan imperatiu que fins i tot
fes desaparèixer la figura espectacular del poeta durant el seu
espectacle. Que en obrir la boca i dir el poema el poeta fos trencat
justament per allò que ha dit. Trencat i espoltrit. Aquest és el suïcidi
teatral i fictici de Mallarmé —també a Igitur:

«Ha sonat per mi l’hora de partir,
la puresa del mirall es farà, sense aquest personatge, visió de mi —
però ell s’emportarà la llum! — la nit! Damunt dels mobles buidats, el
Somni ha agonitzat dins aquest flascó de vidre, puresa, que tanca la
substància del No-res.»

És com si la puixança negadora d’aquest no-res, perquè realment fos
efectiva de portes enfora, cap al món, primer hagués d’aplicar-se cap a
un mateix. Cercar-se a un mateix en virtut d’aquesta negació
fundacional.
Però si he començat citant aquesta frase de Mallarmé, de la bomba, és
també per utilitzar-la una mica com a lema per a la sessió d’avui, amb
la intenció de protegir-me —i al mateix temps per resituar— les paraules
amb què he estat presentat en el programa de ‘Barcelona Poesia’;
concretament, les que diuen «que vaig fins a l’arrel —encara que faci
mal.» M’afegeixo a aquestes paraules de Mallarmé («Je ne connais d’autre
bombe qu’un livre» o també «le poème est la seule bombe»), i confio que
molts de vosaltres també us hi podreu afegir sense fer-me’n gaires
escarafalls. Els qui m’heu llegit —si m’heu entès— haureu comprovat que
és ben bé la violència de la cultura allò que ocupa una gran part de les
meves preocupacions. Espero —i confio— doncs de no fer mal quan us
llenci la bomba. En qualsevol cas, si penseu de debò que faig mal amb
les meves bombes, m’agradaria que tinguéssiu al pensament al mateix
temps aquestes paraules de bomba atòmica que ha escrit Marguerite Duras a
Hiroshima, Mon Amour: «Tu me fais du mal, tu me fais du bien».
(Qui queda en certa manera destruït després d’una d’aquestes bombes és
aquell que les ha llençat. I després d’aquest despullament en escena,
continuo amb la nostra sessió.)
Quan em van demanar de participar a la Setmana de Poesia d’enguany, al
mateix temps em van dir que volien que ho fes sota la llum i els claps
d’ombra de la reflexió, i que hi vingués acompanyat d’algú que se
m’agermana. La Maria ja us ha dit de quina manera la literatura i la
lectura ens han fet germans. S’és germà d’algú, en el sentit ric i
figurat del mot, allà on les condicions són precàries, adverses o
difícils, i quan apareix el sentiment compartit d’un cert aire de
família: la Maria i jo fem llibres; fem els llibres que tenim ganes de
fer i entenem l’edició també com una acció política; tots dos pensem que
les paraules són també accions i que per tant tenen conseqüències. I no
només en el terreny de l’art. Escriptura, lectura, edició, traducció,
societat, política, poesia. Aquestes paraules soltes demostren de quina
manera la Maria i jo estem completament immersos en l’entramat de la
cultura catalana. És un acte voluntari, deliberat, molt caparrut. Volem
ser d’aquí i no pas d’una altra banda. Volem intervenir aquí. Gràcies
per haver-nos convidat.
És en virtut d’aquesta fraternitat casual que ara es tracta de pensar
plegats i d’intervenir (repeteixo) en el marc del Festival de Poesia. I
per poder enllaçar amb tot el que ha dit la Maria amb relació a les
reflexions —que comparteixo— de Jacques Roubaud, us remetré a un text
molt conegut de Carles Riba, que crec que hi casa perfectament, ja que
té una vigència que per mi és indubtable. Estic segur que molts de
vosaltres ja el teniu al pensament: parlo de «Sobre poesia i sobre la
meva poesia». Em centraré sobretot en el punt 2 i en el punt 3 d’aquest
‘interviu’ (com el mateix Riba l’anomena) perquè és aquí que ell exposa
amb més claredat molts dels seus neguits, que convergeixen
prodigiosament amb els de Roubaud. És el neguit de la «disminució de
públic» (el públic lector, s’entén, és a dir, aquell que s’esforça
realment a l’hora de llegir un poema), i és també el neguit del refús
que pateix «l’hermetisme», que és una cosa que el tocava de molt a prop
de la mateixa manera que ara pot tocar Jacques Roubaud o que em pot
tocar també a mi.
Però abans de citar i de comentar Riba, tinc ganes de llegir-vos el
parell de línies que se’ns va demanar que redactéssim per al programa de
‘Barcelona Poesia’ per tal de situar una mica el públic que avui heu
vingut a escoltar-nos (i que segurament per problemes d’espai no s’han
pogut encabir finalment en el programa). Fan així:

«La poesia és llegida per molt poques persones. I tanmateix el seu
fantasma exerceix una veritable fascinació. ¿Què proposa i cap a on ens
condueix el poema? ¿Pot ser que, com més se celebri la poesia, menys se
sàpiga el que es fa?»

La nostra proposta es vol adreçar molt directament al públic i als
protagonistes de la Setmana de Poesia, que és una setmana de celebració
de la poesia en què la preocupació és d’abastar el màxim de gent
possible; de portar la poesia al carrer, com se sol dir; de fer oïble i
avinent la poesia. I ara ja cito Riba: «La preocupació per tenir un
públic més ample contribueix molt a la crisi, que formularia així: es
dóna més importància a la poesia que no pas al poema (el poema es fa amb
la poesia, això és obvi; però la poesia sense poema és simple flux,
força i no obra, energia i no ergon).» Són unes paraules que han estat
manllevades moltes vegades, de tan certes com són. Vinyoli mateix se’n
va servir. Si ara les manllevo jo, és per fer-les ressonar al costat de
moltes de les activitats d’aquesta setmana i fins i tot arran de
l’esperit que anima una producció cultural com aquesta. Ens hauríem de
neguitejar quan la poesia desapareix de les escoles i de l’estudi, de
l’esforç, per aparèixer de manera tan vitalista i entusiasta al carrer:
quan la poesia comença a relliscar potser massa cap al costat de
l’espectacle i de la comunió col·lectiva o del riure, i que no és sinó
el riure que Adorno relaciona amb el feixisme ambiental per la mena
d’estupidització i de deshumanització (de cosificació) que comporta (la
Maria us ha posat l’exemple de la cosificació de les dones en un poema
d’un poeta ‘trencador’: en Max Besora). També la Maria ha assenyalat
algunes paradoxes. Riba ens planta davant d’una altra: la de ser, d’una
banda, un país de poetes i, de l’altra, segons ell diu, de ser un país
en què «un poeta esdevé difícil abans que enlloc», ja que «el públic de
la nostra poesia és per força més lent a habituar-se, a digerir». El
paràgraf diu això: «Al nostre país, el problema de la dificultat
existent de la poesia, plantejat avui pertot arreu, es presenta d’una
manera primària. Un poeta esdevé difícil abans que enlloc». Riba era
conscient que, en aquesta manera primària de presentar les coses, hi
intervenen sovint els mateixos crítics (o ‘pseudocrítics’, com ell els
anomena) de poesia. Avui ja som en condicions d’afirmar que hi
intervenen fins i tot els mateixos poetes, els de la màxima claredat,
els de l’extraordinària nitidesa, els de la comunió immediata, quan per
exemple afirmen i es vanten d’afirmar que un poeta tal és
incomprensible, o que no diu res, que és buit perquè té por de dir, ja
que allò que diu no s’entén ni s’ha entès mai.
Torno a Carles Riba: «Sempre un artista, per fàcil i avinent que sigui
la seva forma, trobarà qui no l’entendrà; i per difícil i abstrús que
sigui, qui l’entendrà. No totes les obligacions, en aquest aspecte, són a
la banda de l’artista. És cadascú que ha de triar-se l’artista que li
convé i que se li avé; que s’expressa per ell. I sempre, aprendre el seu
idioma. […] El llenguatge no té merament una funció comunicativa,
documental, en l’ordre pràctic: serveix també per a construir el que no
existeix, per a suggerir el que no és conegut, el que és sols pensat o
somiat; això, el poeta ho fixa, com si diguéssim, en monument.» És el
que planteja també Jacques Roubaud en el seu article de Le Monde
diplomatique que us ha llegit la Maria. Es tracta d’un cara a cara, d’un
enfrontament del poeta amb el llenguatge. És allò altre amb què el
poeta s’encara, una alteritat que no és necessàriament buberiana, perquè
d’entrada és merament lingüística: l’altre que tinc en mi per la gràcia
de la llengua.
No us puc negar que ara mateix em preocupo profundament pel futur de la
poesia i de la política a Catalunya, de les relacions entre art i
societat, i entre història i societat, o educació i societat, quan
llegeixo a la premsa en català un crític de poesia i professor
d’universitat reputat que desencoratja subliminarment el lector de
poesia dient-li que tal poeta és clar i transparent ja que no segueix la
moda d’avui dia en què els poetes malden per complicar al màxim la
relació amb el lector. Em refereixo a un article publicat a l’Avui un
diumenge, dia de família, d’esbarjo i de recolliment, i que surt de la
mà de la que aleshores era directora del Suplement de Cultura del diari,
l’Eva Piquer; l’aricle és del 30 de març del 2008. Us el llegiré
sencer:

http://paper.avui.cat/article/cultura/121394/misteriosament/felicos.html

Després d’això, és ben legítim que ens preguntem quina relació cal
establir, a partir d’ara, amb els orígens mateixos de la poesia. Penso
en Parmènides, per exemple, i en els fragments del seu poema, que ha
estat comentat abundosament per filòsofs i hel·lenistes, i que és
certament un lloc de conflicte d’interpretacions, per l’obscuritat i
també pel virtuosisme de la polisèmia que l’autor hi va saber desplegar.
No cal que hàgim de posar sempre l’exemple de l’«art clus». Miro molt
més enfora, cap a Homer també. ¿Quina relació hem d’establir, després
d’aquest manifest d’Eva Piquer, Joan Margarit i Pere Ballart, entre
poesia i història? ¿Quina actitud, davant de la poesia hermètica en
català per tal de burlar la censura del franquisme? La memòria històrica
de la poesia queda definitivament trencada o abolida per aquest
triumvirat. Però encara hi ha una cosa que em preocupa molt més (en el
meu deliri clínic): la violència que Joan Margarit necessita fer
gratuïtament a la poesia de Celan. Si no conté res, ¿no deu ser perquè
no hi ha, al darrere, cap referent històric que la fa sorgir? ¿Va tenir
lloc l’esdeveniment sobre el qual gravita tota la poesia de Celan?
¿Realment no volen dir res «els molins de la mort»? Va ser per als qui
ja eren com Margarit que Celan va escriure:

«Ahir
un d’ells va venir i
et va matar
una altra vegada en
el meu poema.
[…]
Mare, ells escriuen poemes.»

Ell va bregar tota la vida per denunciar l’ocultació de l’esdeveniment.
Si Margarit no el sap llegir, potser convé que comenci canviant de
traducció. O que es pregunti pel motiu profund de la seva negativa a
llegir-lo. Perquè si és un poeta que s’interessa de debò per les
conquestes de l’art, potser val la pena que comenci per llegir el que se
n’ha escrit, que és abundós i ric, com escau a tot gran poeta. ¿Deu ser
per mandra o potser per arrogància que no ho fa?
No hi ha cap mena de dubte que és una nova Catalunya la que emergeix en
aquest article de premsa, deslligada completament del seu propi passat. I
aquí topem amb una altra paradoxa. Hem estat censurats i perseguits.
Ara ens censurem a nosaltres mateixos de llegir la nostra pròpia
tradició. Cito Riba: «Ara bé: la immensa majoria dels homes és solament
capaç per al maneig de les fórmules útils en la relació ordinària, és
poc o gens sensible als altres valors i possibilitats de la paraula; i
s’acosta a la poesia amb la il·lusió que aquell llenguatge és el seu,
tan limitat, quan de fet l’ultrapassa infinitament; llavors no entén i
s’indigna [com Margarit quan llegeix Celan].» És el súmmum de la cosa
primària de què parla Riba quan a sobre d’aquesta incapacitat de llegir
poesia se’n fa un poema que excita a la «conilleta d’Índies» que diu ser
Eva Piquer davant del poeta Margarit. (Perdoneu-me, però aquí qui es
deshumanitza és ella, no sóc pas jo.)
Segons Riba, hi ha una cosa que és cabdal, que és la iniciació, la
iniciació en el «secret». Riba també parla del «misteri» de la poesia,
però referit, com va fer Celan, al «misteri de l’encontre»: del poeta
amb ell mateix (Geheimnis / Heim) i del poeta amb el lector. És un doble
encontre, de fet. I Riba —com Celan en El meridià— es pregunta: «¿És
lícita aquesta obscuritat, aquesta dificultat? Sí, si tot poema […]
s’ho val; un gran poema s’estudia.» Jean Bollack no ha deixat d’estudiar
els grans poemes de Celan. Llegiu-lo sense mandra i sense cap prejudici
ni temor. Només si sabeu què és la poesia us sumareu amb aquestes
altres paraules de Riba: «—La poesia sense misteri és inimaginable,
contradiria la seva pròpia essència i la seva finalitat. […] el
misteri és en nosaltres, no en l’obra d’art: ella és “dura als somnis,
com a la mà”; entendre l’obra d’art, una escultura, un poema, és
deixar-se dominar per aquesta divina duresa.»
Aquesta iniciació a deixar-se dominar per l’obscuritat del poema no es
fa pas en una ‘Setmana’ ni tampoc a l’engròs, ni tan sols adreçant-se de
manera molt intencionada a les porteres (cf. Riba), tot i que les
porteres tenen també el seu dret a la poesia i és per això que fóra molt
més saludable si la comencessin a tastar de petites a l’escola, de la
mà d’un bon iniciador. És el problema que ha apuntat la Maria quan ha
parlat de l’escola catalana, que és, des de fa molts anys, una
competència ben pròpia, i que no és Madrid qui ens lamina els continguts
de literatura a l’ESO i al Batxillerat, som nosaltres els qui ens els
laminem conscientment i llavors tenim la glòria dels diumenges
assegurada amb la poesia que parla a tothom (com l’Esperit Sant). A tall
de parèntesi, us recordo que «catòlic» vol dir justament «universal». I
és d’aquesta manera que una societat es construeix i es destrueix, amb
la universalització inconscient, que és una mena de globalització al
servei del localisme.
Sempre hi haurà coses que es poden dir si es diuen tan sols d’una
manera amagada, o hermètica. No cal haver de viure sota una dictadura
per experimentar la necessitat d’amagar. L’art és ben bé això: complicar
el camí del lector perquè ens les havem amb algú que és intel·ligent. I
en complicar, li fem fer un camí, que és justament el de la lectura.
Vegeu l’hermetisme com una bomba que us farà intel·ligents si l’arribeu a
activar. Extremadament tancat en ell mateix, l’hermetisme no s’exposa,
només s’imposa a qui vulgui entomar el repte de deixar-se dominar pel
misteri que és la persona quan s’entotsola amb el llenguatge. Després de
molts anys de llegir autors complicats, he arribat a la conclusió que
hi ha una diferència entre ‘poesia’ i ‘poetització’. Quants no n’hi ha
que poetitzen! Que són «trencadors» i que, al mateix temps, ens fan
«gaudir de la vetllada» amb un riure estúpid.
Hi ha una cosa que potser queda per dir després del que ha comentat la
Maria, i després d’haver-vos apuntat amb el dit cap a una fosca atàvica,
i és que la poesia té i tindrà sempre un deure d’oposició que no es pot
agafar mai de manera simplista ni primària. I és aquest deure
d’oposició el que fa justament la seva força. I que, com ha dit la
Maria, la fa incompatible amb el poder. N’és un exemple el combat
despietat dels poetes grecs entre si i també en contra del poder del seu
temps, un combat que no era fraticida sinó catàrtic, ja que se’l feia
passar per la intel·ligència, i mai, doncs, pels rumors d’«entre
bastidors», sinó públicament, sense temor, a l’escena, davant tothom.
Teniu, si teniu ganes de fer l’esforç de concentració que us durà a la
rialla, tota la poesia còmica i escènica d’Aristòfanes. Teniu també un
exemple d’aquest deure d’oposició en l’enfrontament que es dóna entre
poesia i filosofia en el Banquet i en la República de Plató. I també en
el combat de la poesia contra la poesia. Maria-Mercè Marçal ha estat
molt lúcida quan ha fet a Desglaç una anàlisi de la poesia en el seu
poema «Circ»:

CIRC

Cavalls, adés salvatges, fan rodar
com ases vells la sínia
de foc de les rialles.

Punyals encesos gruen
per esquivar, afuats,
la fita de carn
que els donava sentit.

No dubto que si en Max Besora practiqués de debò aquest deure
d’oposició, la cosa escènica hi guanyaria i seria al capdavall molt més
insolent. Que digués per exemple públicament, a l’escenari, i amb el
virtuosisme d’Aristòfanes, quin és el poeta que el fa enrabiar i per
què. O que fes una posada en escena en què el poder que el convida a
parlar, la política que ell vota, l’escola en què ha après de llegir i
de ben i mal parlar, o fins i tot la pròpia catalanitat subversiva hi
fossin realment esmicolats, fins arribar a les síl·labes, o al «segon
so» (Celan) que fan les paraules quan se les prem. I que deixés en pau
els taxistes, que són, al cap i a la fi, treballadors com molts altres. I
si de debò vol fer mal, que sigui aquell mal que Adorno exigeix a l’art
després d’Auschwitz, si és que Auschwitz ens ha d’importar
veritablement, col·lectivament, per tot allò que ha estat i que ha
arrossegat, valent-se també de la poesia més trencadora. I que deixés en
pau les dones i l’esbudellament de les dones —per tal de fer riure les
porteres. O que fes amb elles, amb les dones i amb les porteres, una
altra mena de guerra, una guerra que no passi tan sols per les paraules,
tal com la va fer, políticament, Aristòfanes a Lisístrata, i encara,
d’una altra manera molt més física i potser molt més encesa, Maria-Mercè
Marçal.
Moltes gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!